És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic... El que passa és que Fernández és el líder del PP a Catalunya... ideològicament és del morro fort... és admirador d’Isabel Díaz Ayuso i amic declarat de Cayetana Álvarez de Toledo... Creu que els sobiranistes catalans són supremacistes per definició, i que odien els que –com ell– són fills d’espanyols; però pel que fa als fills de marroquins o pakistanesos les seves opinions no difereixen gaire de les de Vox. La seva idea de l’espanyolitat es basa en criteris una mica rancis, per dir-ho suau... L’actual líder del PP català és un home de la línia dura, i sospita que Feijóo està acomplexat. Creu que el PP, mentre governava, no va ser prou dur amb Catalunya. “No es va fer prou perquè es complís la llei. Quan tornem a governar, això no pot passar”. No vol sentir a parlar del diàleg amb Junts. Prefereix “mil vegades” els acords amb Vox, perquè l’actual majoria entorn del PSOE és “una amenaça a la democràcia”... Fernández va aplaudir quan Casado va imposar una fanàtica com Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista per Barcelona. De fet, aquest autoritarisme centrípet és el que Fernández desitja per a les relacions entre Catalunya i Espanya: autonomia sí, però tutelada i obedient... en la llista de crítiques de Fernández al seu partit, no hi figura ni Gürtel ni Bárcenas, ni l’espionatge polític, ni la manipulació del poder judicial, ni el joc brut de Sánchez-Camacho i Fernández Díaz, ni els tripijocs de Cospedal amb Villarejo, ni la repressió del 2017, ni els atacs a la llengua catalana per part dels governs del PP balear i valencià. A tot això no hi presenta objeccions ni retrets... no oblidin que, si depengués d’ell, Puigdemont no tornaria mai a Catalunya, els presos del Procés continuarien tancats i, probablement, n’hi hauria una colla de nous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada