(arafamesdunanyimig)
... La velocitat amb què arriba la darrera vergonya no deixa temps per pair
la penúltima indignació ni per endreçar el desordre de les males
notícies. Temps convulsos, doncs, temps d’estranys trànsits –el vell no
mor, el nou va naixent– i temps d’excepció permanent. Sotmesos a prova
d’estrès, es tracta de no defallir mai ni enlloc. Ni un segon... el TC porta set llargs anys petant-se la sobirania política del
Parlament de Catalunya, matxacant la legislació fiscal, social o
ambiental que s’hi aprova... Perquè si alguna cosa hem après és que on hi ha abús hi ha solidaritat,
que on hi ha poder hi ha resistències, que cal seguir obrint per baix el
que volen tancar per dalt i que ni afònics deixarem d’alçar la veu. En
l’aprenentatge continuat que, finalment, la
millor sobirania és estar a prop –molt a prop– dels que lluiten i lluny
–ben lluny– dels que manen ordint els col·lapses, els abusos i les
desigualtats. Descol·lapsem-nos, doncs. Fent. Desobeint. Construint.
David Fernàndez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada