pd 2388 Això d'anar-nos morint

 (arafa<d'1any)

“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d'una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana (La Campana, 2016). L'altre argumenta que el moment de la mort no li pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El que et pot fer por és anar morint”, matisa.

“Els pares no es moren un dia –observa Albert Om en el llibre El dia que vaig marxar (Univers, 2021)–. Se’t van morint. Van deixar de ser els que eren. I tu fas petits dols, a l’espera del dol final”...

Viure és anar-se morint. Tots ens comencem a morir el dia que naixem. Però quan es mor un dels nostres, ens fa l'efecte que recorrem el camí contrari: aquella persona ja no es pot morir –és l’únic alleujament entre tant dolor– i nosaltres tard o d’hora renaixerem una mica...

“Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps –escriu Josep M. Espinàs–. Des que era ben petit. Però aleshores no me n'adonava. Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no m'ho esperava...”. El temps se'ns imposa a l'esprint final. “El nostre pare era creient, però jo, el fill gran, no”, explica Espinàs. El dia de l’enterrament patern, es va trobar dient una cosa que no havia previst: “Em penso que al nostre pare li hauria agradat que ara es resés un parenostre”. Així ho van fer. I després de l’amén van començar a anar Montjuïc avall, memòria avall. Vida avall.

Eva Piquer, 8.5.21

pd 2387 Desacomplexats

(arafa<d'1any)

Els poders de l'Estat estan desacomplexats. Deuen pensar que cal aprofitar la conjuntura per tallar el que creuen que són les arrels del procés independentista català. No es tracta tan sols de guanyar aquesta partida, es tracta d’escarmentar i evitar que es torni a repetir. I si això posa en perill conceptes bàsics com els de justícia, llibertat o democràcia, mala sort. I si un dia Europa els renya i els diu que ho van fer malament, tant se val: feina feta no fa destorb...  Així es presenten plans per desmantellar aquelles eines i aquells miralls que reflecteixen la realitat nacional de Catalunya. Un gota a gota constant en la causa general contra l'independentisme... Són temps de desacomplexament. Alguns diran: estan desacomplexats perquè ha guanyat Ayuso. Jo penso més aviat que ha guanyat Ayuso perquè estan desacomplexats.

Vicenç Villatoro Lamolla,  8.5.21

 

pd 2386 Dels elfs a l'economia feminista

(arafa<d'1any)

...Per molt bones raons, el feminisme s'ha centrat a treure les dones de casa perquè ocupin els mateixos espais que els homes. La paritat n’és un emblema. Però cometria un greu error si no s’adonés de la crucial importància que té ficar els homes a casa... rentin plats o -més difícil i important- hagin de tenir al cap 20 coses alhora: carreguin amb part del gran pes que suposa (i que avui esclafa tantes superdones ) gestionar el dia a dia... El que fa del feminisme una ideologia central de l’esquerra és la revolució econòmica que hauria de comportar. Un feminisme radical, que vagi a l’arrel del problema, més que aspirar a masculinitzar les dones, feminitzar els homes o dissoldre els gèneres, hauria d’aspirar a crear una economia en què dedicar el temps a fer pessigolles a un nadó no sigui perdre’l: sigui productiu...

L’economia que hauria de reivindicar el feminisme se situa als antípodes de la que ara ens governa però respon del tot a la definició del diccionari: “és la ciència que estudia els mètodes més eficaços per satisfer les necessitats humanes”. Mentre que la que ens governa ens condemna a l'atur, la feminista ens dóna feina a tots, perquè entén que una feina és qualsevol esforç que contribueixi a augmentar el benestar general. Donar valor a aquests esforços és imprescindible per construir una societat del benestar... I com que no és cert que facin més feliç els esforços per ser més ric que els que contribueixen al benestar general, és la via més directa per masculinitzar aquests últims. És una economia feminista, doncs, en dos sentits: perquè afavoreix la igualtat de gènere i perquè fent que la societat doni valor als valors que tradicionalment s'han associat a les dones, la feminitza.    

Albert Pla Nualart, 2.5.2021

 

pd 2385 Díaz Ayuso, guardiana de la flama "neocon" a Madrid

(arafa<d'1any)

Isabel Díaz Ayuso ha sorprès amb declaracions com que a la capital “es pateix” molt però que això és igual perquè pots anar a un bar a fer una canya. El marc d'aquesta inversemblant campanya és el de la defensa de la llibertat, una paraula que Ayuso dispara sempre que pot i en qualsevol context... Pel seu estil insolent i sense topalls, que pot incloure tota mena de bestieses, la comparen amb el trumpisme, però el fenomen Ayuso s’explica molt millor si la connectem amb el fenomen neocon hispà. El seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, va ser un estret col·laborador d’Aznar durant anys, i la seva influència es nota en l'estratègia de polarització que segueix la presidenta. Ayuso va tenir un bon entrenament mentre treballava per a Esperanza Aguirre, la més brillant representant de l’experiment neocon madrileny que es va produir posteriorment a la derrota d’Aznar... El PP travessa avui una crisi d’estratègia: no sap què fer amb Vox i d’això depèn que pugui tornar a governar Espanya... Ayuso a Madrid va per lliure, i sembla que li funciona. A la rebotiga, un desig potser d’integrar altra vegada Vox... Però sota la governabilitat neocon subjau una estructura de poder oligàrquica i de classe vinculada a les principals trames de corrupció del PP -Gürtel, Púnica, etc-. Aquesta estructura clientelar s'alimenta del rescat d’autopistes, d’obres públiques i projectes faraònics, i de la massiva privatització de serveis públics...  

Nuria Alabao, 2.5.21

 

pd 2384 La causa de Vox

(arafa<d'1any)

Sento dir a alguns (bons) analistes que Catalunya és la causa de la creació i la pujada de Vox. Si la frase és textualment aquesta, hi estic d'acord. No diuen que la causa siguin els independentistes o la Generalitat o els catalanistes. Diuen que la causa és Catalunya. I em sembla cert: a Vox el que li molesta és la simple existència de Catalunya com una realitat més enllà d’un topònim indiferenciat. No és que vagi contra l’independentisme o el catalanisme. Va en contra de la catalanitat. I, òbviament, allò que no hauria ni d’existir no pot ser un subjecte polític, administratiu o cultural. No volen Catalunya ni autònoma ni independent ni amb identitat pròpia. Res. Em sembla errada la idea que Vox és una reacció extremista que neix com una resposta simètrica a altres extremismes de signe contrari. Vox està en contra de realitats centrals que molesten a la seva concepció totalitària de les coses. I Catalunya és una d’aquestes realitats. Essencial, però no pas l’única. Hi ha un munt més de realitats de tota mena que li sobren. Algú em dirà: ¿i com és que si totes aquestes coses ja existien des de fa temps, Vox no apareix i creix fins ara? Potser perquè de fet Vox ja hi era, hi ha sigut sempre. Simplement, encara no duia aquest nom.

Vicenç Villatoro Lamolla, 1.5.2021

 

pd 2383 Feixisme o llibertat

 (arafa<d'1any)

... els feixistes s’apropien de símbols democràtics i fins i tot d’esquerres per seduir i enganyar la bona gent.... La llibertat ha estat fonamentalment una reivindicació dels oprimits i, per tant, va de bracet de la igualtat, per evitar que el poder s’acumuli. Fa temps, però, que el concepte de llibertat és interpretat d'una altra manera: ara és invocada per exigir poder fer allò que em sembli,... La llibertat de la dreta és: no m’imposeu cap norma, tinc dret a fer tot allò que vulgui, sense mirar les conseqüències. Llibertat d'abaixar els salaris, si puc; llibertat de corrompre polítics, si puc; llibertat d’augmentar els lloguers, si puc; llibertat d’explotar dones com a prostitutes, si puc. Llibertat de mentir, si em convé. I així el llarg etcètera que coneixem, que s'ha convertit en una amenaça constant per a la nostra civilització, i que es contraposa a una igualtat que la dreta considera inacceptable, precisament perquè la igualtat exigeix posar límits als privilegis... Aquest és el concepte de llibertat que ven la dreta ara a tot el planeta i que sedueix tanta gent: fora normes incòmodes, tornem a la selva i que guanyi el més fort! Sense adonar-se que trencar les normes que amb tanta dificultat han construït les societats com a element civilitzatori implica que la gran majoria hi perd, que el poder i la riquesa es concentren d'una manera salvatge i que, justament, allò que es destrueix és la llibertat de tots i totes, cada dia més subjectes a l'ordre que imposen uns quants.    

Marina Subirats, 1.5.21

pd 2382 Ser intel·ligent

(aramateix)

Estem sopant amb una colla d'amics. A les postres sorgeix una pregunta. Us agradaria ser més intel·ligents del que sou? Tot d'una els meus companys de taula asseguren que sí, ben convençuts. Noto que el meu silenci els estranya. "I tu, Lluís, que no contestes?" Casunlou! Em pensava que no se n'havien adonat. De manera matussera els dic que no, que ja estic bé com estic. El silenci que es crea a la taula em fa adonar que hauria d'haver dit que sí. Acabo de quedar com un superb, un tipus tan pagat de si mateix que es creu impossible de millorar.

Però no és ben bé això. En primer lloc, mai he combregat amb el cànon amb què es mesura el grau d'intel·ligència de la gent. La majoria de les persones que més m'han encisat amb la seva lucidesa ho han fet d'una manera instintiva, sense escarafalls ni coneixements enciclopèdics. Són gent que encaren la vida amb una bonhomia i senzillesa que els fa excepcionals als meus ulls. També conec moltes persones que malgrat els seus estudis, erudició i la brillantor dels seus raonaments, es comporten com a pòtols en els assumptes importants de la vida quotidiana, fotent la pota i ferint els seus des d'una suficiència amb peus de fang. Potser m'equivoco, però cada cop tinc menys clar que aquest tipus d'intel·ligència tan valorat sigui la manera més directa de ser feliç.

Ahir vam tenir reunió amb els professors del meu fill. Un per un van parlar amb el nen davant nostre per valorar el curs... Tots i cadascun d'ells el van felicitar per la seva actitud... El millor, però va ser la darrera mestra, una dona menuda i riallera. Quan va acabar la seva intervenció va aixecar els ulls i ens va dir: "I think that Lluc is a beautiful human being". Se'm va fotre un nus a la gola i a la meva dona li van saltar les llàgrimes. Que bonic que et considerin una bona persona. No se m'acut millor manera de ser intel·ligent.

Lluís Gavaldà, 22.1.22