pd 2127 Estadístiques

(arafa...) 

...a diferència de dos dies abans, en què els morts per la malaltia havien estat més de 400, aquell dia només n’hi havia hagut 347. A cap dels familiars i amics d’aquests 347 difunts devia semblar-los que això fos una bona notícia.És el problema de les estadístiques... Quan encara no hi havia periodisme ni res que s'hi assemblés, per exemple durant l’epidèmia de pesta del segle XIV, ningú no sabia quin tant per cent de la població havia estat víctima del mal. Només sabien que hi havia un mal devastador, perquè ho veien a casa o al carrer, i s'encomanaven a Déu o al diable per mirar de sortir-se'n.L'evolució de la tècnica, i encara més de les noves tecnologies, han generat una mena d’ésser humà que, més enllà dels antics Homo sapiens o Homo economicus, ara cal definir com a Homo technologicus... la humanitat ha entrat en un procés, irreversible, que l’ha transformada en una espècie que ja no se situa només més enllà dels animals, sinó entre l'animal i la màquina.

Jordi Llovet 2.5.2020

pd 2126 El que vindrà

(arafa...)

ABANS. El confinament em porta a moments de tristesa o d’emprenyada. Però també, a estones, em transporta a temps passats amb una nostàlgia dolça. Quan jo era petit algunes coses s’assemblaven a la situació actual. Els nens com jo anàvem a escola, però després passàvem moltes estones a casa, avorrits, o distraient-nos com podíem... Les dones feien més coses que els homes, i la mare més que tots els altres junts. Dinàvem i sopàvem sempre a casa, i anar al restaurant o al cinema era un extra que s'esdevenia només de tant en tant, i no pas perquè anéssim curts de diners, sinó per un sentit de l'austeritat que havia marcat la manera de fer de la generació dels nostres pares. El consum era mesurat, perquè no hi havia tantes coses per comprar i perquè, quan s'espatllaven, es duien a arreglar. La vida tenia un to casolà que tinc la sensació d'haver recuperat en aquestes setmanes de forçada reclusió.

FAMÍLIA. La diferència principal és que a la nit la televisió ens aplegava al seu voltant com una llar de foc; hi havia veus crítiques que acusaven la caixa tonta de separar les famílies i eixordar les converses. Però no sabíem que aquell aparell ens unia. Ho hem sabut més tard, quan la multiplicació de dispositius i d’ofertes de contingut ha dispersat les famílies fins al punt que és habitual que cada membre estigui en una peça diferent de la casa mirant allò que més li agrada. Cada generació està encapsulada amb els seus propis referents, amb el seu propi sentit del temps. Els més joves tendeixen a la superficialitat, la immediatesa i la interacció. Els més veterans són més pacients però menys porosos, llegeixen llibres i miren pel·lícules de tres hores. ... De la diversitat i de la individualització en surt sovint un esperit familiar que, com diu el tòpic, no és ni millor ni pitjor, sinó diferent...

Toni Soler 26.4.2020

pd 2125 Qui mana a Espanya?

(arafa...)

L'estiu passat un ministre que ja no hi és em va dir: “No t’enganyis, en aquest país el primer poder és el judicial”. Quan Guerra era al govern hi va haver rebombori perquè va dir que “Montesquieu havia mort”, acomiadant la separació de poders. Vàrem entendre que la primacia era de l’executiu. ¿Deu ser que el judicial ha recuperat terreny?... 

¿Hem d'entendre que hi ha una jerarquia de poders? ¿Que el poder judicial pot criticar el poder executiu però l’executiu no pot criticar el judicial?...

L’equilibri de poders és un dels indicis més clars de la qualitat d'una democràcia. Tanmateix, la sospita de la primacia del poder judicial fa temps que està estesa. I els poders executiu i legislatiu hi han contribuït poderosament traslladant a la justícia problemes que s’havien de resoldre en el terreny de la política. Marca una època la decisió del govern Rajoy de subrogar en el poder judicial la responsabilitat de resoldre la qüestió catalana. Una decisió que va polititzar alarmantment la justícia, que ha demostrat la impotència de la política i que no ha contribuït en res a l’encarrilament del problema.

Josep Ramoneda 26.4.2020

 

pd 2124 La socialització de la mort de Déu

 (arafa...)

... La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l'economia... Som fills del progrés i deu ser del tot inevitable que ho fem així. El progrés ha sigut, abans que res, una revolta contra el fat i la providència. No li ha semblat suficient que Déu ho vulgui. A principis del XX Déu volia que morissin un de cada tres catalans abans dels 4 anys, i ha sigut revoltant-nos-hi que hem aconseguit una esperança de vida de 84 anys. El progrés és un pols contra la voluntat divina. Déu ens fa i ens vol mortals, i nosaltres, per poder ser eterns, l’hem fet mortal a ell. La mort de Déu, apuntada per Nietzsche el 1882, no ha parat de socialitzar-se. Hem perdut la consciència de com és de recent la creença que després de la vida no hi ha res. Però encara som menys conscients que a la creença -universal i inqüestionable fins fa molt poc- que hi havia una altra vida, l’ha substituïda -de manera subreptícia i inconfessable- la de la vida mortal eterna. Una era indemostrable, un misteri, l'altra és directament una estafa. No sabem si la mort de Déu permet néixer el superhome, però sembla clar que, de moment, ens fa millors consumidors... 

Albert Pla Nualart 19.4.2020

pd 2123 Homicidis

 (arafa...)

Una de les coses pitjors que han passat a Espanya en l'última dècada és que la ultradreta va endevinar que els jutjats eren per a ells un millor escenari que les urnes. Potser perquè sabien que les lleis estaven prou mal fetes per trobar-hi escletxes al seu favor o perquè pensaven que en els tribunals trobarien unes actituds més comprensives que en el conjunt de la ciutadania. Manos Limpias primer i Vox després van ser i són acusació particular contra adversaris polítics democràtics. Aquesta explotació dels mecanismes judicials, que volia robar la política als Parlaments, exigia violentar els fets per encabir-los en els pitjors delictes. Així una manifestació pacífica podia esdevenir rebel·lió i l'ús de fons públics per fer polítiques legítimes podia esdevenir malversació. Ara aquesta pràctica abusiva ha dut a presentar querelles de la ultradreta contra el president Torra, la consellera Vergés i el president Sánchez per homicidi, per gestions entorn del coronavirus. La gestió de tots els governants en aquesta crisi haurà de ser valorada pels Parlaments i se’n desprendran les responsabilitats polítiques que corresponguin. Però parlar d’homicidis és aberrant i carronyer. Per als qui comencen a escandalitzar-se’n ara, el mal ja ve de lluny.

Vicenç Villatoro 19.4.2020

pd 2122 L'Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de "fake news"

 (arafa...)

La capacitat de sorprendre d'aquest país no té límits. Ara, segons l'Institut Nova Història de Catalunya, fundat per l'escriptor Jordi Bilbeny, resulta que ni més ni menys que el Cid, Cristòfor Colom, Marco Polo, Garcilaso de la Vega, Francisco Pizarro, Diego Velázquez, Santa Teresa de Jesús, Miguel de Cervantes i Shakespeare (que serien la mateixa persona), Francisco de Quevedo, Erasme de Rotterdam i Leonardo da Vinci eren catalans. Però vet aquí que una conspiració castellana hauria fet manipular sistemàticament tota la documentació dels arxius per evitar l'evidència...

El que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada. Diversos factors l'han alimentada: el caràcter atractiu dels seus productes amb un contingut llaminer, sensacionalista i molt planer, adreçats a un sector sense coneixements històrics de les files de l'independentisme, disposat a veure en aquest relat una alternativa al cànon espanyol. Però no deixa de ser paradoxal que aquest sector pretengui catalanitzar els mites històrics del nacionalisme espanyol...

Joaquim Albareda 23.4.2020

pd 2121 "Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l'alegria de la vida"

 (arafa...)

... l'altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie”.

Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.

... el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells...

La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix...

Antoni Bassas entrevista Javier Sádaba 12.4.2020