Deixeu que els nens s'acostin a mi. La innocència, a més d’un veredicte, és un estat de l’ànima. Potser per
això l’Evangeli... indica als fidels com han
d’abraçar el regne de Déu. Lliures de prejudici, de càlcul, de
suspicàcia, com un infant... La màxima autoritat religiosa a l’Estat, el cardenal Omella, amb una mà
predica i lliura dades amb comptagotes al defensor del poble, per al
recompte oficial; amb l’altra, assaja fórmules més sofisticades que la
de Sant Pere per negar la veritat... Em temo que el Pacte de l’Oblit encara va a missa. Mentre l'Església
francesa ha acceptat una comissió de la veritat independent, que ha
destapat més de 200.000 casos, la d’aquí encomana la investigació a un
acòlit de l'Opus Dei. I diuen dels fariseus. Mentre allà els bisbes van
compensant les víctimes amb fons procedents de la venda de propietats i
de la seva pròpia butxaca, aquí ni se'n parla. I no és perquè la nostra
Església sigui més modesta, sinó més poderosa... No es tracta que paguin justos per pecadors sinó d’assumir la
responsabilitat institucional en els abusos, com ha fet l’Església
gal·la, que emprendrà accions de prevenció i memòria. Cal fer-ho i és de justícia. L’espanyola
segueix als llimbs, arrossegant els pecats en una mena de processó
mortificant. Per alliberar-se’n hauria de fer examen de consciència,
acte de contrició (penediment sincer amb propòsit d’esmena) i confessió
dels crims per acció o per omissió. Un protocol d’eficàcia provada... Però el sagrament no és complet, ni val l’absolució, si no es paga la
penitència i es repara el mal causat. No hi ha justícia sense compassió i
restauració. Els actuals terminis de prescripció juguen a favor dels
pederastes i dels seus encobridors. Però la responsabilitat moral no
caduca... Hi ha gestos clavats en la memòria amb més força que en una pedra. Però
hi ha un clam coral: que no torni a passar. I si passa, que cap llei
divina desplaci la llei dels homes...
Lourdes Parramon i Bregolat, 8.4.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada