pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...

En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 

Ignasi Aragay, 1.8.2021

pd 2457 "Totis"

 (arafa<d'1any)

La moda del llenguatge dit “inclusiu” atempta cada vegada més contra una llengua gramaticalment correcta, o, simplement, contra la naturalitat d’una llengua que només modifiquen, en realitat, la suma dels parlants...una moda que pot portar uns quants catalans a parlar una llengua que acabarà causant perplexitat en la resta dels éssers parlants del país, si no un atac de riure.

Resulta que la consellera Tània Verge ha proposat que, a partir d'ara, a falta d'una paraula que equivalgui a la suma de tots i totes, adoptem el vocable italianitzant totis. És una proposta delirant...

Només conec una expressió que ha esdevingut moda entre els parlants catalans, que no existia fa cosa de trenta o quaranta anys, que és “bona tarda”. A Catalunya es deia sempre “bon dia” mentre hi havia llum, i “bona nit” quan ja no n’hi havia. Però això ha agafat: no és cap bestiesa, però està copiat del castellà, per pura enveja. Va ser un invent de TV3.

Junyent posa l'exemple del que passarà si això del totis acaba imposant-se en la nostra parla. La suma de: “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i “Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices”, donaria una cosa així: “Totis lis paris i maris de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis”. És impossible que un llenguatge basat en aquesta inflació, per no dir ximpleria, de la “inclusió”, arribi a quallar entre la població. Sort en tenim de la sensatesa de la gent comuna, la gent del carrer, especialment la de pagès. Ciutadans de Catalunya: respecteu les dones, però també la gramàtica natural de la llengua catalana!

Jordi Llovet, 4.9.2021

pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)

Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.

Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021

 

pd 2455 No hi ha líders

Manel Fontdevila, 4.9.2021

 

pd 2454 La culpa és del PSOE

(arafa<d'1any)

Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable,... Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme...

Ignasi Aragay, 4.7.2021

 

pd 2453 Qui sigui ens roba

(arafa>d'1any)

Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol... Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s'interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l'Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra...

¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l'independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l'Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.

Toni Soler, 4.7.2021

 

pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...

Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...

Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.

Albert Pla Nualart, 30.8.2020