dissabte, 12 de desembre del 2015

pd 597

EL PUNT  maig del 1997
EL NOM QUE FA LA COSA
Xavier Cortadellas

Pregunto a la meva filla petita si sap quina lletra és la ema i em diu que sí, que la ema és aquella noia de les Spice Girls que porta cues. La cosa no seria preocupant si no fos que la meva filla només té tres anys, que va començar a anar a col·legi l'octubre passat i que de llegir no en té ni idea... comprovo que d'escriure no en sap més i que el que sap li ho ha ensenyat la seva germana. I comprovo, a més, que li ha ensenyat altres coses. Pregunto a la meva filla gran on ha après això de les Spice Girls i em diu que totes les nenes de la seva classe en parlen. I encara que no li demano, m'aclareix que una de les Spice Girls es diu Emma. Hi ha pares que ens pensem que eduquem la mainada perquè vigilem tot el que senten o veuen i, quan volem ratificar-ho, descobrim que ens han anat marcant gols amb tota la regla. Suposo que aquest és no només el destí dels pares, sinó també el destí de tothom que es fa granComprovar que el món segueix amb indiferència el seu camí, deixant de banda planificacions i projectes. Construïm un ideal de país, de la mateixa manera que provem de construir un futur ideal per als nostres fills, i resulta que ells no se n'adonen o no els interessa. Nosaltres també vam ser així fa temps. Però m'esgarrifa pensar que, d'aquí a poc, quan demani a les meves filles quin nom de noi els agrada, em diran a cor Iñaki.

divendres, 11 de desembre del 2015

pd 596

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011
ARCADI "ON FIRE"
Lluís Gavaldà

Hi ha molta gent. Molta. Tot i que ho intenta, aquest sol de tarda que li enlluerna els ulls miops no li deixa veure el final de la gernació que s'ha aplegat a la plaça. Els ha pogut palpar mentre s'acostava xino-xano al lloc de trobada, ensumant les seves olles de menjar, escoltant les seves cantarelles, llegint en cartolines els seus anhels.
Hi ha molta gent. Molta. Estaria bé que no notessin la galipàndria que arrossega des de fa una setmana, i que aquest mal al genoll que no el deixa tranquil fes una treva, i que aquesta bufeta desgastada i emprenyadora aguantés les embranzides que el torturen. Ai, sí, tant de bo tingués l'edat d'aquest noi que ara li atansa el micròfon o de la noia que fa mans i mànigues perquè no s'acobli i foti aquell xiulet tant empipador. Però no pateix pas. Sap que l'escoltaran. Si una cosa té a l'esquena són hores de batalla, hores de xerrades i conferències, en llocs grans i també en petits, en aules magnes i també en carrerons amb olor de misèria. Sigui on sigui, amb els mitjans que es trobi, ell tornarà a pedalar a contracorrent, com sempre ha fet, amb la tossuderia lúcida de qui sap que te raó.
Tornarà a dir el que no volen que se sàpiga, tornarà a mostrar les vergonyes del poder, qui són els que manen de debò i què es pot fer per fer-los la punyeta, i ho farà sense tics messiànics o egòlatres, de manera entenedora, amb exemples clars i grotescament divertits.
Fa calor i la camisa se li enganxa. Davant seu, com sempre, les cares del futur, les que assedegades de veritat no es conformen amb el que veuen, les que fan possible que mentre xerra oblidi la galipàndria i el mal de genoll i fins i tot les ganes de pixar. Bé, les ganes de pixar potser no. Serà qüestió d'anar per feina.

dijous, 10 de desembre del 2015

pd 595

ARA, 19 de maig del 2012
TRIA ELS RICS
Albert Sánchez Piñol
"Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919". Sempre he trobat una bellesa immensa en aquesta frase tan somera, concisa, adorable per precisa. És la inscripció d'una placa situada, com diu el text, al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la plaça de les Tres Xemeneies, a tocar del Paral·lel. I dic que és una frase bella perquè conté exactament el que ha de contenir: la informació succinta d'un fet, en aquest cas heroic. La mateixa brevetat ens anima a saber-ne més. Per això voldria fer memòria d'aquella vaga èpica. Va fer història. Gràcies a la vaga de la Canadenca, dolorosa però triomfant, els treballadors van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental, però que aleshores era gairebé una utopia: la jornada de vuit hores. Hem de pensar que el 1919 la dreta mantenia unes posicions ultraconservadores. Com el mateix dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment, "una de les pitjors bogeries que ha comès mai l'espècie humana". (És comprensible que algú com Cambó pensés així: ell no en treballava ni una.)
...
En aquest context de misèria i repressió sembla increïble que un grup de treballadors aconseguís mobilitzar-se, organitzar una gran vaga i tirar-la endavant. En aquella època, les vagues no eren com les d'avui, sinó una guerra encoberta, en què si calia el govern cridava l'exèrcit. I, com dèiem, la policia torturava habitualment els detinguts. Sovint els arrencava les ungles, de vegades les parpelles. Com? Amb tenalles. Per això quan llegeixo textos tan espartans com els de la placa de la Canadenca, sento un d'aquests orgulls que pugen tòrax amunt. Orgull dels nostres avantpassats, de la nostra història. De saber que un petit, humil racó del Paral·lel amaga una heroïcitat col·lectiva rere una petita, humil placa. I està bé que sigui una petita placa i prou. Perquè un pensa: "Si una placa tan petita parla d'una epopeia tan gran, quantes gestes amagaran els racons d'aquesta ciutat?"
Dit tot això, voldria afegir-hi un detall informatiu nimi, un no-res: la nostra estimada placa ja no hi és. I ara és possible que molts lectors es preguntin qui ha estat el brètol, l'indesitjable, la tribu urbana que ha malmès aquest tresor cívic. El problema és que la placa no ha estat trencada, sinó substituïda. Dissimuladament, subreptíciament. Com qui no vol la cosa...
Bé doncs, ara a la nostra placa, que ja no és humil ni digna, hi posa: "Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911". És a dir, on es rendia tribut a milers d'herois anònims, que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col·lectiu, ara es reivindica la figura d'un individu avariciós que ja té al seu nom una avinguda i fins i tot una estàtua a Pedralbes. I un no pot evitar preguntar-se: es pot ser més mesquí?
(Notes de l'amanuense: 1)  val la pena llegir el text sencer que he retallat per un xic llarg. En aquesta pàgina ho pots fer: http://www.ara.cat/premium/opinio/Tria-rics_0_703129728.html#.VmlLpbA0AWc.email                           i 2) Dedico aquest paper a l'amic Fili, sigui on sigui.)

dimecres, 9 de desembre del 2015

pd 594

ARA, 6 d'agost del 2011
IMMORALITATS EN TEMPS DE CRISI
Cristian Segura

... Perquè en temps de crisi sí que hi ha conductes immorals de debò, lloses que enfonsen les futures generacions.

Avui que vivim en el precipici, que s'esfuma el benestar i el nostres governs - ressalto el possessiu, nostres - carreguen un deute insalvable, és immoral rebre el subsidi d'atur i alhora fer feines cobrant en negre. És immoral evadir impostosÉs immoral abaixar els impostos de les rendes més altesÉs immoral que els governants no gosin apujar els impostos als grups més privilegiats, siguin rics o individus amb uns ingressos anuals per sobre del mileurisme i que no tenen cap persona al seu càrrec.    És immoral que s'atiï el populisme contra la immigració, quan la immigració ha estat clau per fer progressar aquest país. És immoral que no s'introdueixi el copagament sanitari per a tots aquells que no  viuen per sota el llindar de la pobresa. És immoral que es destinin diners públics a escoles concertadesÉs immoral que  no s'ajudi al màxim - amb el funcionari de genolls, si cal - l'emprenedor que crea un negociÉs immoral retallar el pressupost dels departaments de recerca de les universitatsÉs immoral que els bancs no cedeixin a l'administració pública la propietat dels immobles que han embargat. La moral és un concepte relatiu excepte quan una societat corre el risc d'anar-se'n a la merda.

dimarts, 8 de desembre del 2015

pd 593

ARA ... 2012?
LA INDIGNACIÓ PERSISTEIX
Carlota Camps Farré

D'aquell gran col·lectiu ciutadà que van prendre el nom d'indignats, que un dia es van plantar al carrer i van decidir canviar el món, ja només en queda silenci. El 15-M va ser un crit a l'esperança i al canvi, però ben poc ha durat. El moviment ha anat degenerant i perdent força, fins al punt que, amb menys d'un any de vida, ha quedat gairebé en la penombra, oblidat, en silenci.

El moviment ha callat, perquè ja no els queda res a dir. Tenien uns bons ideals, tenien força, tenien esperança i voluntat, però no ho han sabut conduir a bon port. Els unia el rebuig al sistema establert, però els desunia la gestió del nou sistema. La gent ha perdut l'esperança en un moviment que no ha sabut convertir cap dels seus problemes en accions reals. Molta revolució, però poca efectivitat.

La població segueix igual d'indignada, o més, però s'ha adonat que aquest no era el camí. El que ha desaparegut és el moviment en la forma que va prendre, però no pas el sentiment.

dilluns, 7 de desembre del 2015

pd 592

Nota de l'amanuense: Avui excepcionalment no reprodueixo un paper sinó un enllaç per veure un vídeo que em van passar i que m'ha semblat molt i molt bonic i interessant. Com veuràs no només parla de sonadors o músics sinó de cultura amb majúscules. A més sentir parlar el català de les Illes no té preu! No t'ho perdis! de veritat que val molt la pena!

diumenge, 6 de desembre del 2015

pd 591

ARA  dimarts, 24 de maig del 2011
(TITULARS)
Diversos

2003 - 2011: crònica d'un procés d'autodestrucció. ERC ha dilapidat un enorme capital polític. Escissions; la divisió interna i la manca d'un relat del Govern han estat claus.

La CUP comença a digerir el seu èxit electoral: 101 regidors.

La corrupció no passa factura. Camps guanya però l'oposició més dura surt reforçada. Un retorn al govern (de les Illes) que no és més que demèrit dels altres. El PP no puja vots però es veu afavorit pel desastre del PSOE a les Illes i València. El col·lapse del centredreta a Mallorca ha permès que Bauzà guanyi escons.