LliVre 41: DOMINIO

 

DOMINIO de Tom Holland

Un llibre extraordinari, imprescindible per entendre el món. Impressionant veure com en sis-centes pàgines l'autor és capaç de sintetitzar dos-mil cinc-cents anys d'història. A més ho fa situant cronològicament un personatge per a cada època o cada pas, d’una manera sintètica però molt amena.

Pel llibre desfilen des de Dario el persa fins a Donald Trump, passant entre molts d'altres per Aristòfanes, Aristòtil, Pompei, Marduk, Jesús – és clar - Pau de Tars, Irineo, Orígens, Constantí, Julià l’apostata, Basili i Gregori, Martí de de Tours, Pelagi, Agustí d'Hipona, Gregori, Columbà, Beda, l’islam, Bonifaci i Carlemany, Alcuí, Otó, Gregori VII, Urbà II, Abelard, Isabel de Hungria, Conrad, la inquisició, els càtars i els albigesos, Cluni, Pelagi, Ja​n Hus, Zizka, Luter, Müntzer, Calví, Galileu, Cronwell, Spinoza, B. Lay, Voltaire, l'hinduisme, el juda​isme, el secularisme, l'esclavisme, Buckland, Darwin, Carnegie, Sade, Marx, Lenin, Nietzsche, els bolxevics, Hitler i el nazisme, Martin Luter King, J.R.R. Tolkien, els Beatles, els salafistes i Estat Islàmic, les migracions, el MeToo... IMPRESSIONANT!!!

(L'única nota negativa – no imp​utable a l'autor – és que hores d'ara no està editat en català)

11 de juliol de 2026, Sant Cristòfor

R 33: Sobretot no molestar i 2

 Lamine Yamal parla català, si cal, quan vesteix la samarreta del Barça, però renuncia a fer-ho en el Mundial perquè no hi hagi dubtes sobre les seves lleialtats, que potser són les del cor però també les que li marquen el sentit pràctic i la pressió de l'entorn: mira, Lamine, ja et miren estrany perquè ets mig marroquí i musulmà, no ho compliquem més amb demostracions de catalanitat.

Un altre català, el defensa Pau Cubarsí, va ser enxampat parlant en català amb Eric Garcia, li van preguntar pel tema i el seu somriure congelat, el pànic en la mirada, ho deien tot. “A lo mejor con Eric sí que hablo catalán porque me sale más fluido, pero con todos los demás hablo castellano perfectamente...”. Hauria fet més bon servei a la causa si hagués dit que la diversitat lingüística a la selecció és un reflex de l’Espanya plural, però va pesar més la por a l’assenyalament...

Aquesta selecció espanyola amb majoria blaugrana i tocs d'etnicitat s'ha convertit en la coartada dels progres catalans que des dels cops de porra del 2017 se sentien incòmodes perquè saben, els agradi o no, que per una vegada el seu bàndol va ser el dels opressors... Aquesta és una batalla que –incomprensiblement– els partits catalanistes han renunciat a disputar. Mentrestant, Felip VI passa el dia al Mundial apropiant-se de cada gol, Rosalia i Alèxia Putellas fan posturetes a la llotja, segures que el seu patriotisme els sortirà a compte. I els que volem recordar que tot això deriva d'un acte de violència, de la negació d'un dret bàsic, d'una identitat construïda sobre la negació d'una altra, ens hem de conformar fent el paper d’aixafaguitarres...

Toni Soler, 4.7.2026

R 32: Sobretot no molestar 1

 Als que ens agrada el futbol ens ho posen molt difícil per gaudir del Mundial, amb tota aquesta exhibició de nacionalisme banal i de geopolítica barata. Em podreu dir, com deien els avis, i com abans va dir Isop, que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. I efectivament, voldria que Catalunya pogués participar en aquest circ, i m’irrita que la FIFA instauri una febrada de patriotisme —com cada quatre anys— que, en el nostre cas, és l’expressió d’una identitat subrogada. Davant d’un Mundial, tothom tria samarreta, i si la catalana no hi és se’n posen una altra, ja sigui l’espanyola (perquè és on juguen, per decret, els catalans), la marroquina o l’argentina, que és la de molts nouvinguts. A Catalunya tothom té el dret d'exercir, excepte els catalans.

Espanya és una nació fràgil i sap que l’esport amoroseix les esquerdes. Com que ara, a més, a l’equip espanyol hi ha molts catalans, un musulmà i un negre, l’espanyolisme progre n’ha elaborat un discurs a la seva mida, eludint el fet que la pretesa pluralitat de la roja se sustenta sobre una imposició. Evidentment, compten amb la complicitat dels jugadors catalans, que s'adapten a la situació perquè no volen estar sota sospita.​..

Toni Soler, 4.7.2026

R 31: Preguntes incòmodes sobre la immigració i 4

Encara hi ha una ​quarta pregunta. Sense la immigració dels últims 150 anys, quina seria la situació de Catalunya? Doncs tindria un pes econòmic i demogràfic molt reduït dins d'Espanya (el creixement vegetatiu ens hauria deixat en menys de 3 milions), Barcelona no seria una ciutat d’èxit global, el català tindria molt menys parlants, etc. Catalunya ha estat i és una nació d'immigrants, igual que l'Argentina o els EUA...

S’ha de parlar d'immigració, i tant! Però cal fer-se honestament totes les preguntes. Perquè contra el que se sol dir, els arguments antiimmigració acaben funcionant com lletanies i, en canvi, els suposats "tòpics benpensants" en realitat tenen base factual i acadèmica.

Ignasi Aragay 28.6.2026

R 30: Preguntes incòmodes sobre la immigració 3

 ... Ens podem permetre desatendre persones que fugen de guerres, fam i misèria? Els podem deixar morir al mar? Podem amagar-los als marges, subsistint en barraques o infrahabitatges? O directament els expulsem? L'última resposta europea és que sí: d'això va el Reglament del Retorn celebrat a l’Eurocambra per l'extrema dreta al crit de "send them back!", una norma que obre les portes a deportacions forçoses, inclosos menors d'edat, a través, si cal, d'escorcolls domiciliaris i intervencions en locals d'entitats d'ajut. I que permet enviar els expulsats a tercers països en potencials guantánamos europeus.

Ignasi Aragay

27/06/2026

R 29: Preguntes incòmodes sobre la immigració 2

 La pregunta alternativa queda tapada, per incòmoda: quants immigrants necessitem per tirar endavant l’economia, els serveis socials i el país en conjunt? També, esclar, és retòrica. Tots sabem que algú ha de tenir cura de les àvies i avis nonagenaris a les cases o residències, algú ha de servir els turistes als bars i hotels, algú ha de treballar en el sector agroalimentari, algú ha de netejar les cases, etc... Renunciarem als ingressos del turisme? Per cert, molts catalans són treballadors que reben més del que aporten en impostos. Què en fem? També els expulsem? O els estigmatitzem com els “deficitaris”? I, sens dubte, per tirar endavant sectors estratègics industrials i tecnològics en un món globalitzat i una economia oberta seguirà sent necessari, durant temps, importar molt talent: molts expats. També ells són immigrants...

Ignasi Aragay 27/06/2026

R 28: Preguntes incòmodes sobre la immigració 1

S'ha de parlar d'immigració, no es pot amagar el cap sota l​'ala: ¿hi cabem, deu milions de persones a Catalunya? Aquesta és la pregunta retòrica estrella que s'ha instal·lat en l'opinió pública i que dóna ales al discurs xenòfob de la ultradreta. És el seu principal carburant ideològic. La conclusió implícita: ve massa gent de fora. Per descomptat, molts dels que es fan la pregunta no es consideren ni xenòfobs ni d’ultradreta. Però han quedat atrapats a la xarxa de la gran sospita contra els nouvinguts, als quals es fa culpables de tots els nostres mals: la falta d’habitatge (com si el crac immobiliari i el turisme no hagin estat decisius), la crisi de l'educació (com si no fos una crisi mundial), la tensió de la sanitat (s'ignora que la població immigrant és molt més jove i gasta poca sanitat), la vitalitat estantissa de la llengua catalana (és absurd culpabilitzar els nous parlants que volem fer), la precarietat laboral (però el sou mínim ha passat de 648 € el 2015 a 1.221 € el 2026)... Els immigrants són un comodí fàcil d’assenyalar i de rebregar​...

Ignasi Aragay​  27/06/2026

R 27: Elogi del canvi de parer

 ​... A mi, la pertinença m​'ajuda a definir-me i a relacionar-me amb l’altre. I em fa irremeiablement independentista, perquè si vull afrontar tots els elefants de la meva habitació, em cal una habitació pròpia –si pot ser, ventilada i amb vistes–. I, en canvi, em trobo compartint recambró en mans d’un propietari que em cobra de més i fa el que vol amb els meus elefants.

Per dir-ho sense metàfores, els catalans som una comunitat nacional que ha perdut les eines i la veu. No té prou capacitat per resoldre els problemes dels seus ciutadans. I allà on tots els pobles del món es fan sentir –ja sigui la UE, la cimera contra el clima o el Mundial de futbol–, nosaltres sacrifiquem la nostra existència a l'altar d'un estat que, per afirmar-se, necessita negar-nos.

Toni Soler​  ​ 27/06/2026

R 26: Renda i habitatge

 Segons Lasala, hi ha tres factors que indiquen el nivell de segregació d'un barri: el lloc de naixement dels veïns, el nivell d'instrucció i la renda disponible. Lògicament, tots tres “van de bracet” i són els responsables de distribuir la població per barris: rics amb rics i pobres amb pobres, independentment de la nacionalitat o l'origen...

 “els serveis públics” de qualitat “eliminen” la segregació perquè “igualen tothom” i faciliten que uns i altres ocupin els mateixos llocs, siguin escoles o centres mèdics...

seguir el camí de coneguts, és un patró que es repeteix sempre en totes les migracions. “Els que arriben busquen una comunitat d’acollida”, afirma Rodríguez-Alarcón. El boca-orella entre paisans que creen xarxa –amb una llengua, una cultura i uns costums similars– s'activa, d'una banda, quan hi ha la necessitat d'emigrar per millorar les condicions o per fugir de persecucions i guerres i, de l'altra, quan la societat d'acollida requereix mà d'obra per mantenir l'activitat laboral i el benestar general...

Amb els anys, els barris més degradats o amb una oferta d’habitatges més barats han anat canviant de tipologia de veïns. A mesura que la biologia ha fet via i els residents envelleixen i moren, o es traslladen a zones benestants, en molts dels pisos ha entrat una població estrangera més jove, assenyala el demògraf Bayona. Aquests moviments permeten que s'hi assentin persones noves i que els vells venguin l'habitatge i, per tant, es produeix una “convivència que no és només de diferents orígens sinó de diferents edats”. El mateix procés es produeix als centres històrics de ciutats mitjanes “que no s’han turistifiscat”...

Marta Rodríguez Carrera 20/04/2026

R 25: La segregació a Catalunya 1

​El​ geògraf José Lasala indica que “la segregació més gran es dona als barris més afavorits perquè és una separació voluntària, mentre que als més desafavorits hi van a parar les persones amb menys capacitat econòmica”.​ De l'anàlisi del mapa de Catalunya s’adverteix que els dos milions d’estrangers –25% del cens– que resideixen al país es concentren majoritàriament en grans ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, i en menor mesura a la perifèria, tot i que amb grans excepcions –com Guissona, Salt, la Jonquera, amb taxes molt per sobre de la mitjana catalana–. Fora de la gran conurbació barcelonina,​ Lasala assenyala que​ la segregació física és més complicada en localitats petites o mitjanes a causa de les seves dimensions, però les barreres físiques se substitueixen per les simbòliques i el sentiment de "legitimitat urbana" d'uns per ocupar aquestes barriades i dels altres per estigmatitzar-les i no trepitjar-les​... amb un mercat immobiliari salvatge, gairebé l’única sortida dels immigrants pobres és viure als barris més desfavorits socialment, on els habitatges són de pitjor qualitat, més petits i antics o amb una falta d’inversió d’anys que n'han provocat la degradació i que acabarà fent que només hi visquin els que no tenen cap altre possibilitat...

Marta Rodríguez Carrera​ 20/04/2026

R 24: La Generalitat reclama 790.000 euros a l'Aragó

 

Gairebé deu anys després d’haver-los de retornar per ordre judicial, ara la Generalitat reclama a la part aragonesa 791.119,47 euros per les despeses de conservació de 53 objectes i obres d’art del monestir de Sixena que van ser conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. Aquesta quantitat és la suma dels 420.000 euros que el Govern va pagar a les monges pels objectes als anys vuitanta i noranta i de 370.000 euros corresponents a les despeses de conservació i restauració, amb l’actualització de l'IPC. El MNAC, per la seva part, també ha realitzat una reclamació centrada en les obres adquirides pel museu el juny de 1994.​.. La reclamació el MNAC la va presentar el 12 de maig al bisbat de Barbastre-Montsó, a l’orde de Sant Joan de Santa Maria de Sixena, a l’orde de Malta i a la reverenda mare Virginia Calatayud Aleixandre, presidenta federal de la Federació dels Monestirs de l'orde de Sant Joan de Jerusalem.

Antoni Ribas Tur​ 15/05/2026