Lamine Yamal parla català, si cal, quan vesteix la samarreta del Barça,
però renuncia a fer-ho en el Mundial perquè no hi hagi dubtes sobre les
seves lleialtats, que potser són les del cor però també les que li
marquen el sentit pràctic i la pressió de l'entorn: mira, Lamine, ja et
miren estrany perquè ets mig marroquí i musulmà, no ho compliquem més
amb demostracions de catalanitat.
Un altre català, el defensa Pau Cubarsí, va ser enxampat parlant en català amb Eric Garcia, li van preguntar pel tema i el seu somriure congelat, el pànic en la mirada, ho deien tot. “A lo mejor con Eric sí que hablo catalán porque me sale más fluido, pero con todos los demás hablo castellano perfectamente...”.
Hauria fet més bon servei a la causa si hagués dit que la diversitat
lingüística a la selecció és un reflex de l’Espanya plural, però va
pesar més la por a l’assenyalament...
Aquesta selecció espanyola amb majoria blaugrana i tocs d'etnicitat s'ha convertit en la coartada dels progres
catalans que des dels cops de porra del 2017 se sentien incòmodes
perquè saben, els agradi o no, que per una vegada el seu bàndol va ser
el dels opressors...
Aquesta és una batalla que –incomprensiblement– els partits catalanistes
han renunciat a disputar. Mentrestant, Felip VI passa el dia al Mundial
apropiant-se de cada gol, Rosalia i Alèxia Putellas fan posturetes a la
llotja, segures que el seu patriotisme els sortirà a compte. I els que
volem recordar que tot això deriva d'un acte de violència, de la negació
d'un dret bàsic, d'una identitat construïda sobre la negació d'una
altra, ens hem de conformar fent el paper d’aixafaguitarres...
Toni Soler, 4.7.2026
