pd 2191 La música i la lletra

(arafa...)

L’escepticisme és, doncs, imperatiu. Només hi ha una taula de diàleg bilateral on es parlarà de tot, amb calendari, terminis i un referèndum si hi ha acord. Res més. I malgrat tot, mig Espanya -potser més de mitja- està escandalitzada, ferida en l’orgull...

Un altre aspecte favorable de l’acord hauria de ser la fi de la repressió i el retorn de presos i exiliats; en aquest tema l’escepticisme també està justificat, però no per això s’hi ha de posar menys l’accent. En primer terme, per una qüestió d’humanitat i de justícia; i en segon terme, perquè la guerra a distància entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont -i de Puigdemont amb una part dels seus-és un obstacle per a la normal relació entre dos partits que, a més del govern i el somni independentista, comparteixen un odi mutu que ens manté a tots lligats a l’octubre del 2017, en lloc de fer-nos avançar cap a solucions de futur.

Toni Soler 5.1.2020

 

pd 2190 Cultures

 (arafa...)

Tots els pobles altament civilitzats posseeixen dues menes de cultura: la popular, coneguda amb el nom d'origen anglès folk-lore, i l'altra, que costa molt més de definir. En aquests moments, a causa de la pulsió nacionalista que ens ha agafat, predomina a casa nostra la primera d'aquestes dues cultures, en detriment de l'altra: per afirmar la “identitat” d'un poble -posat que siguem una unitat homogènia en tots els àmbits, cosa que és molt suposar-, res més eficaç que aquells rituals, molts d’origen religiós, que coneixem amb el nom de folklore, ara pronunciat a la catalana. No cal esmentar-los perquè són abundants a Catalunya, molt ben estudiats pels folkloristes i enormement vius a les nostres comarques: agermanen la població (després cadascú torna a dir penjaments de l’altre), il·lusionen la joventut (en acabat tornen a les més modernes formes de música electrònica, o similars) i atorguen una veu comuna, mitjançant les cançons i les llegendes, a tota una població (després gairebé tothom retorna al silenci autista imposat per les noves tecnologies, que no són exactament socials ni posseeixen cap gran riquesa de llenguatge)... El folklore és, en tant que ritual para- religiós, sempre idèntic, sempre igual, iteratiu per obligació... El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l'engròs...

Jordi LLovet Minúcies 14.7.2018

pd 2189 L'últim ball

(arafa...)

Tots veiem que s'acosta el final d'una època i ens fa por no saber acabar-la bé. Vivim el moment més delicat de la teva etapa al Barça i també el més complex de la nostra relació d'anys amb la teva figura immensa.

El que tu has viscut aquí, amb aquesta samarreta, és una història única i el que ens has fet viure a tots, ja ni t'ho explico. Però, d'uns anys cap aquí, el pas del temps (i, en molts casos, una gestió pèssima) ens ha enfrontat a una realitat que no volíem veure. A desgrat, i després de moltes trompades, hem acabat acceptant que el Barça ja no és aquell Barça. Ara ens queda per assumir la segona part de la frase, que encara és més dolorosa: Messi tampoc ja no és aquell Messi. Escriure-ho és una heretgia. Dir-ho, un tabú. Però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin...

Gestionar el final d'una història tan bonica –potser la més llarga i extraordinària que s'ha viscut mai en el món del futbol– és d'una extrema dificultat. Ho és per a tots el seguidors, entrenadors i directius que hem viscut de les alegries que ens has donat, però sobretot ho deu ser per a tu, aquest transitar entre el futbolista que ets i la llegenda que esdevindràs. Acostumats a celebrar despreocupadament els èxits, ara no sabem com gestionar la davallada... Quan tot això s'acabi, només quedaran els gols, els records i els rècords, i tot el que vam disfrutar en els millors anys de la nostra vida blaugrana... Això és el que necessitem. I saber que les coses s'acaben... ens queda l'últim ball. L'hem d'aprofitar.   

   Albert Om 18.7.2020 Carta a Leo Messi

Nota de l'amanuense: i avui també l'últim ball de la Berta, A.C.S.

pd 2188 La venjança és viure - i 2

 (arafa...)

...

Abans la gent hi tenia una relació de tu a tu, amb la mort, però en els últims dos segles la cosa ha canviat. “La mort s'ha tornat taciturna i imposa silenci -escriu Patrick Süskind-, i nosaltres li fem el favor de callar de molt bon grat, sí, la matem silenciant-la. I no perquè no en sapiguem res -que és el motiu més normal de no dir res, ja se sap-. Doncs no, simplement perquè sempre és tan negativa, una esgarriacries, una autèntica derrotista, i amb aquesta gent avui dia no hi volem tenir res més a veure”...

Hi ha un moment per esprémer la vida, i aquest moment és ara. Demà potser patirem un accident i entrarem en un coma cerebral irreversible i algú demanarà als qui ens estimen si ens havíem plantejat mai fer donació d'òrgans. Davant la mort dels altres, l'actitud més generosa que podem adoptar és intentar reparar els vius en cos i ànima... 

No és cert que no hi puguem fer res, ha quedat clar qui és l’enemic. I quina és la venjança.

  Eva Piquer 18.7.2020

pd 2187 La venjança és viure 1

 (arafa...)

“Mai s'ha de mentir. L'art té aquesta grandesa particular: no tolera la mentida. Es pot mentir en l’amor, en la política, en la medicina, es pot enganyar la gent i fins i tot es pot enganyar Déu, però en l'art no es pot mentir”. Anton Txékhov

... l’únic que podem fer és reparar els vius. La poeta Estel Solé rema en el mateix sentit en uns versos tristament oportuns: “No és cert que no hi puguem fer res. / Ha quedat clar qui és l’enemic: / anem contra la mort. / La venjança és viure”.

Juraria que la supervivència passa per fer l'amor contra la mort. L’amor no pot aturar la mort, però estimar és un verb que convé conjugar per continuar vivint fins a morir. Estimem mortals i ens sabem mortals, tot i que tendim a fer veure que oblidem aquesta condició nostra. I potser fem ben fet: el millor menyspreu és la ignorància. La mort és una esgarriacries i, doncs, la matem silenciant-la.      

Eva Piquer 18.7.2020

pd 2186 El factor bon govern

 

(arafa...)

"Sería de desear que todos los soberanos y sus ministros fuesen a Holanda a tener su noviciado. Allí verían la dulzura de su gobierno empleado únicamente en la felicidad de los habitantes, en la observancia de sus leyes y costumbres, en el fomento de la virtud, de las manufacturas, del tráfico y del comercio"​ (Manuel Francisco de Lira, dècada de 1670)

... Fins al 1580 els Països Baixos formaven part de la corona espanyola exactament igual com ho feien Catalunya o Portugal. El 1581, però, i després d’un conflicte que havia durat una quinzena d’anys, la corona va signar una treva amb els revoltats, que esdevenien independents de facto amb el nom de Províncies Unides i en forma de república. La corona espanyola no va acceptar aquesta independència fins 80 anys més tard, quan va signar la Pau de Westfàlia. Per tant, no va ser fins al 1655 que la corona espanyola va començar a enviar un ambaixador a la Haia. El segon va ser Manuel Francisco de Lira, un home que coneixia bé els Països Baixos perquè, tot i que nascut a Madrid, s'havia criat a l'actual Bèlgica perquè tant el seu avi com el seu pare havien servit el rei en la guerra contra els revoltats... Lira parla del que fa el govern holandès, però en realitat el que està dient és el que no fa el govern espanyol: ocupar-se del benestar dels espanyols, defensar la seguretat jurídica i fomentar la producció... Dissortadament, els partits polítics i els periodistes s’esforcen incansablement per amagar aquesta dimensió i parlar únicament dels eixos esquerra-dreta o unionista-sobiranista. No vull dir que aquestes dues dimensions no tinguin la seva importància, però em sembla que en tenen menys que la de bon-mal govern... que l’independentisme es consolidi o es deixi de consolidar a Catalunya es deurà exclusivament a la qualitat de la gestió de la Generalitat en els últims anys...   

Miquel Puig 18.7.2020

pd 2185 Juny 2

 (arafa...)

... I ara què? Només recordar? Ja és ben trist. Perquè la veritat és que res ja no és el que havia estat fa ben poc. Els que hem estat confinats a Barcelona encara no en podem sortir. No podem anar a veure si en algun poblet encara es fa el Corpus com abans. Espero que sí. Tot ha canviat massa de pressa. Ara tot és anar a la platja i fer gresca nocturna a les terrasses dels bars. Potser és millor viure confinats. De fet, encara que ens passin a la fase 2 o a la 3, continuarem confinats espiritualment per aquest estat d’excepció que ens vol tenir lligats per sempre més. Llibertat? Un somni. Independència? Un altre somni. La llibertat dels presos polítics? El retorn dels exiliats? Somnis. Més m'estimo somiar en aquells junys d'abans...

Narcís Comadira 6.6.2020