EL PERIÓDICO dijous, 6 d'agost de 1998
ELS NOUS MURS DE LA VERGONYA
Manuel Delgado
El sistema econòmic dels països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten
Nova onada de pasteres. Més ofegats. Més detinguts, incloent-hi ara embarassades de vuit mesos, com la de l'altre dia. Més deportats. Detinguts només en un dia 83 immigrants, 20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera. L'accident de Figueres, el mes de març de l'any passat, d'un altre camió que transportava il·legals - dels quals 11 van resultar morts - va revelar l'existència de xarxes organitzades en territori espanyol que es dedicaven a transportar autèntics carregaments de carn humana viva. La recent sentència absolutòria dels responsables d'aquell incident va posar de manifest que el tràfic d'éssers humans no ha de ser necessàriament considerat un delicte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix tipus de negocis basats en el tràfic clandestí d'una humanitat a la qual es tracta més malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas de la frontera entre els Estats Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes.
No deixa de tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els ciutadans de països comunistes emigressin cap a Occident, els mateixos demòcrates que s'indignaven davant la imatge dels boat people vietnamites o dels balseros cubans, intentant desesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consideren pertinent i inevitable el manteniment de barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensades per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants que han deixat la vida a les aigües de l'estret de Gibraltar són la prova de la culpa moral dels que, defensors acèrrims de la lliure circulació de capitals, s'oposen radicalment a l'exercici de la lliure circulació de persones.
Tota la retòrica entorn de l'anomenat problema de la immigració a l'Europa industrialitzada s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són demogràficament deficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho. Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans de comunicació ofereixen de l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut del seu lloc per les condicions de vida miserables que patia, el cas és que un home o una dona joves no canvien de residència si no tenen una certa garantia de trobar feina al lloc on es dirigeixen.
L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria.
El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió demogràfica el que ha desencadenat els processos migratoris en direcció a les ciutats del món industrialitzat, sinó els interessos de sistema productiu i de mercat d'aquest, sobretot pel que fa a la necessitat de mantenir un exèrcit de treballadors no especialitzats, que, menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers natius no accepten, així com a alimentar una economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul.la i amenaçada constantment no solament amb la pèrdua del lloc de treball, sinó amb el retorn automàtic que aquesta sol implicar.
Són aquestes necessitats de les estructures econòmiques dels països rics el que també explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin condemnats a condicions de treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria els neguen el dret d'esdevenir ciutadans. Paral.lelament, la imaginació social, amb la col.laboració dels mitjans de comunicació, associa de manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena de perills, que contribueixen a fer percebre aquesta persona com un indesitjable: delinqüència, costums abominables, amenaces per a la integritat cultural del país amfitrió, auge del racisme. És molt significatiu que el Govern de Trevi - format pels ministres de Justícia i d'Interior dels països de la Comunitat Europea - i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial comú a Europa occidental incloguin la immigració en el mateix àmbit de problemes que el narcotràfic o el terrorisme.
D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia periodística i una opinió pública sempre àvida de culpables fàcils i clars embasten plegats una imatge de l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una ficció. És d'aquesta ficció de la que parla la premsa, a la qual se li impedeix l'entrada als bars, a la qual s'aborda al carrer per demanar-li la documentació, a la qual es deporta. Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú de qui ja depèn la prosperitat de la nostra societat.
En altres paraules, el primer pas per poder solucionar el problema de la immigració és el de reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant de defensors dels drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los de fronteres endins, de manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual.
