pd 605

AVUI   desembre 1983?

ELS POBRES I ELS POLÍTICS

Xavier Folch i Recasens

" Aquest paraula - la pobresa - ja no és moda. El tema no és moda. Parlar d'aquesta qüestió sembla que sigui per pur gust de fer la guitza las nostres conductors locals de la democràcia... Perquè la pobresa és la cara amagada de la injustícia... Quan generacionalment hem arribat al poder, hem perdut aquell nas que teníem per a descobrir les barrabassades humanes que la societat anava engendrant. Els fastiguejats continuen fastiguejats, per més que manem nosaltres... Per nosaltres l'intolerable esdevé tolerable. Les desgràcies alienes esdevenen costum... Aquí hi ha un fracàs generacional d'aquesta generació avui triomfant: haver perdut el sentit del dolor amagat, quasi clandestí enmig de les normes de la nostra societat... Tot el que som no ens ho devem a nosaltres mateixos sinó al fet d'haver-nos apropiat un dia de les veus dels condemnats de la terra." Oblidarem els pobres. Jaume Lorés, "El Món",  23 de desembre (de 1983?)

Si l'article de Jaume Lorés no serveix de res, si els polítics no se'n senten trasbalsats, voldrà dir que alguna cosa essencial no funciona. Perquè els polítics no podem viure de manera permanent instal·lats en la insensibilitat, en el cofoisme, en l'auto-satisfacció, sempre d'esquena a la realitat. La realitat és molt tossuda i acaba imposant la seva llei tant si es vol com si no es vol, tant si ho volem con si no els polítics de torn.

pd 604

ARA  dimecres, 12 de gener del 2011

POSI UN EXPRESIDENT A LA SEVA EMPRESA

Ignasi Pujol

DE CAPS DE GOVERN A ASSESSORS EMPRESARIALS

Aznar fitxa per Endesa un mes després de la incorporació de Felipe González a Gas Natural Fenosa

... els ex-presidents són figures molt preuades pel sector privat. Un ex-cap de govern és l'assessor perfecte per a una empresa que vol penetrar en un nou mercat o que necessita enfortir les seves relacions. De la geopolítica a la geo-economia...

José María Aznar es va incorporar al consell d'administració de l'empresa de comunicació News Corporation el 2006 i cobra 171.300 euros a l'any per aquest càrrec. A l'empresa energètica Endesa rebrà uns 200.000 euros anuals com a remuneració.

Felipe González, 126.500 euros a l'any com a conseller independent de Gas Natural...

...

Ex-ministres o alts càrrecs dels governs del PP i del PSOE també han passat pel sector privat; és el cas de Rodrigo Rato (Caja Madrid), Narcís Serra (Catalunya Caixa), Jordi Sevilla (PwC), Isabel Tocino (Santandre), Rafael Arias-Salgado (Carrefour), Rodolfo Martín Villa (Sogecable), Eduardo Zaplana (Telefònica), Pio Cabanillas (Acciona), Jaume Matas (ex-assessor de PwC), Anna Birulés (Telstar, Irestal i Pelayo) i Javier Solana  (Acciona).

El polític català  que més ha rendibilitzat empresarialment el seu pas per la política ha esta Josep Piqué, que des que va deixar el PP, el 2007, ha accedit a la presidència de Vueling i de Bodaclick, a més de participar als consells de Tradisa, GVC Gaesco i Copisa...

pd 603

ARA  dissabte, 25 d'octubre del 2014

ELS 50 ANYS DE RAJOY ( i 2)

Miquel Puig

... El fet que els resultats espanyols dels últims trenta anys siguin poc espectaculars deu ser el que justifica que Rajoy prefereixi considerar un període més llarg, i concretament de cinquanta anys. Aquest lapse ens porta a principis dels seixanta... i segons Jesús Fernández-Villaverde.. són 34 els països la renda per capita dels quals ha crescut més ràpidament que l'espanyola. 

Ens podem demanar qui coi escriu els discursos de Rajoy, però la manca de rigor no és es seu únic problema, perquè el lapse de temps que ens proposa Rajoy posa en relleu les limitacions dels èxits de la democràcia, ja que exigeix incloure el període d'extraordinari creixement que va protagonitzar Espanya entre 1960  i 1974, mentre Franco encara governava el país,...

.. fixem-nos ara en els últims divuit anys, que corresponen al cicle econòmic 1995-2013 que ara acaba, i que coincideix amb els governs d'Aznar, Zapatero i els primers anys de Rajoy. Sovint sentim descriure aquest període com una etapa de vibrant i espectacular modernització truncada per una desafortunada crisi mundial. Les xifres no corroboren aquesta visió, ja que en aquest període són catorze els països europeus que han crescut més ràpidament, a més d'un centenar de països no europeus...

En definitiva, ningú no pot discutir que en els últims 50 anys Espanya ha fet un salt extraordinari, però la velocitat no ha sigut res excepcional, i va ser més gran en el tardo-franquisme que pas en el primer cicle econòmic de la democràcia (1985-1994), i en aquell més que en el que ara acaba...

pd 602

ARA  dissabte, 25 d'octubre del 2014

ELS 50 ANYS DE RAJOY (1)

Miquel Puig

El president Rajoy ha afirmat públicament en diverses ocasions que en els últims 50 anys només la renda per capita de quatre països del món ha crescut més ràpidament que l'espanyola... Paral·lelament Aznar ha proclamat que el procés  independentista amenaça "la història d'èxit que és Espanya"...

... des que Felipe González va prendre possessió de la presidència del govern espanyol el 1982, l'atur ha superat el 20% en un de cada tres anys, cap país d'Europa occidental ha superat mai aquesta taxa i en aquest període els socialistes han governat en dos de cada tres anys...

... em temo que en els 31 anys que van fins al 2013 no és cert que Espanya hagi sigut el país amb el creixement de la renda per capita més ràpid. La d'Espanya  ha crescut a l'1,75% anual, i a  un ritme superior ho han fet Portugal (1,8%), Noruega (1,9%), el Regne Unit (2,15%), Albània (2,45%), Luxemburg (2,85%), Irlanda (2,95%) i Polònia (3%), a més de 61 països no europeus... 

... l'any 1982 les rendes per capita d'Irlanda i d'Espanya no eren gaire diferents, però ara hi ha un abisme entre l'una i l'altra (concretament la primera és un 60% més gran que la segona)...

pd 601

ARA dissabte, 30 de juny del 2012

DÈFICIT DE LÍDERS O DE SEGUIDORS

Àngel Castiñeira

... (Artur Mas) Ara mateix afronta segurament l'envit més important i més incert de tota la seva carrera política: l'assoliment del nou pacte fiscal. Ell mateix ha reconegut que, si la via del pacte falla, el Govern plantarà cara a Madrid i Catalunya entrarà en un terreny desconegut.

... "President, si mai se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere", va dir el periodista Joaquim Maria Puyal... En canvi, Joan Ramon Resina parlava en aquest mateix diari de l'aprimament del lideratge de Mas: "No és cert que el president tingui un poble al darrere; el té al davant, i la pregunta coent és si sabrà estar a l'altura del poble"... 

Perquè hi hagi un lideratge s'han de donar simultàniament tres elements: líders, visió i seguidors...

Resina diu que el poble ja va al davant del seu líder i que el que ha de fer és espavilar-se. Sense voler contradir tots dos mestres, crec que també hauríem de pensar en la hipòtesi que els seguidors, a l'hora de la veritat, no segueixin. O dit d'una altra manera, que potser el problema que tenim avui amb el lideratge no és (només) una qüestió de líders, sinó (també) un problema de seguiment.

pd 600

ARA, dimarts 25 de  gener del 2011

"READ MY LIPS", MARIANO

Anna Grau

Llegeix-me els llavis, Mariano: fes-me i fes-te un favor lingüístic. Les llengües són per entendre'ns, sí, però no només. Si les féssim servir només per entendre'ns ja podríem parlar tots no pas esperanto, com diuen els cursis, però sí llatí...

... a aquestes altures de la pel·lícula considero fonamental deixar clar que el català no és una llengua tronada i esporuguida, no és un dialecte de derrotats, de gent que veu un murcià (o un subsaharià) al mig d'Arbúcies i arrenca a còrrer. No es pot anar pel món eternament així...

Mira els americans. No s'han ni molestat a declarar l'anglès llengua oficial del seu país...

...

No té ni cap ni peus reclamar que la immersió lingüística a les escoles catalanes garanteixi la dignitat del castellà i després qüestionar (prohibir, no?)  que el català es parli al Senat (una cambra que bàsicament no serveix per a res, tret d'escenificar la diversitat territorial!). Tampoc a l'inrevés, per cert. O som plurals tots o de cap a les barricades com uns imbècils. I uns fracassats...

pd 599

ARA, 19 de juny del 2011

LA TEMPTACIÓ ANTIPOLÍTICA

Toni Soler

Arrels històriques. Encara que els sectors més de la ceba miren amb recel els indignats per la seva nul·la sensibilitat catalanista, el cert és que la genètica del moviment entronca amb una antiga tradició del país, que és el rebuig instintiu cap al poder polític i cap al mateix concepte d'autoritat. Aquesta pulsió, encetada quan la Cort va marxar de Barcelona i aguditzada després del 1714, ens ha convertit històricament en una societat viva, dinàmica, contestatària i profundament democràtica (en el sentit originari del terme), però també explica les successives foguerades de ràbia popular en els últims dos segles, la tendència a l'activisme assembleari -enfront d'una casta política llunyana i percebuda com a oligàrquica- i l'auge de l'anarquisme en el si del moviment obrer... 

Indignacions diverses... Un mateix impuls produiria, així doncs, respostes d'allò més diverses: des de les consultes sobiranistes del 10-J, la irrupció de SI i el bon moment de la CUP (indignació independentista) fins a la consolidació de Ciutadans (indignació antinacionalista) i l'auge municipal de Plataforma per Catalunya (indignació xenòfoba)... A tot això cal afegir-hi l'augment de vots en blanc i nuls en les últimes convocatòries electorals. Tot plegat suposa un gran desafiament per als partits majoritaris.

La prova de foc... Entre aquests partits-moviment i els indignats hi ha, però, una diferència substancial. Mentre que els uns s'han constituït com a partits amb estructura estable, amb bases ideològiques i programes d'acció concrets, els indignats són un col·lectiu poc articulat, que expressa un malestar real però difús, i ataca el que ells anomenen el "sistema" amb perdigonades més sorolloses que efectives... No cal dir que són propostes legítimes, però fins que els indignats no es presentin a unes eleccions no sabrem si això és realment un programa de majories. La CUP, Ciutadans, fins i tot PxC s'han sotmès a la prova de foc, la de les urnes, cosa que els ha donat una legitimitat limitada però autèntica; els indignats , en canvi, parlen en nom del "poble" i neguen la representativitat dels diputats, que han rebut centenars de milers de vots. I així no es fa camí cap a la democràcia real, sinó cap a la seva demolició.