pd M48

​ARA divendres, 15 de maig del 2015

S'HO ESTAN CARREGANT (1)

Xavier Roig

Els que creiem en la democràcia -els que pensem que cal fer un referèndum per decidir el futur del país- estem de mala sort... La realitat és que, a mesura que passa el temps, les esperances d’una sortida satisfactòria als nostres problemes nacionals s’esvaeix. Si algú no hi posa remei, tot això acabarà en un ridícul espantós. I no pas per culpa dels altres.

Al meu entendre, les sortides al nostre procés són tres. Primera, que demostrem la nostra feblesa i ens massacrin -model Derrota-. Segona, que demostrem tebior i Madrid sotmeti a referèndum una proposta -model que podríem anomenar Pont Aeri-. Tercera, que demostrem una gran fermesa i s’accepti, finalment, un referèndum com cal -model Supervivència.

Model Derrota. Aquesta possibilitat pot tenir lloc si els partits pro independència obtenen uns mals resultats al llarg d’aquest procés electoral (que inclou eleccions municipals, eleccions al Parlament - 27-S - i eleccions al Congrés de Diputats espanyol). Menys d’un 45%?... És determinant, per exemple, que la capital de Catalunya tingui voluntat clara i ferma de voler decidir...
​
Model Pont Aeri. Una possibilitat que seria aplicable si la voluntat dels catalans fos la tebior. Perdre pel 45% o guanyar pel 55%... Aquesta seria una forma continuista que donaria satisfacció als amants del “sí, però no; no, però sí” d’estètica Duran. La tonteria que ha regit la Transició i que ja veuen on ens ha portat. Una proposta continuista que beneficiaria la butxaca d’uns quants, i deixaria tranquil·la la població afartada...

(continuarà...)

pd M47

​ARA divendres, 15 de maig del 2015

EL FUTUR EN SUBJUNTIU

Sebastià Alzamora

La nova política, pel que es veu, es conjuga en subjuntiu. Es multipliquen sense aturador partits i plataformes que porten denominacions com Guanyem, Avancem o Construïm... Podem...

Només tenen un inconvenient, i és que ideològicament no signifiquen res. No vull dir que tothom s’hagi de definir com a socialista, comunista, socialdemòcrata o democratacristià, com acostumaven a fer els partits tradicionals, però aquesta mena d’eufemismes reconec que m’arriben a posar una mica nerviós: Podem? Què podem? Avancem? Cap a on avancem? Som? Ontològicament sí, però en una campanya electoral, què som? Guanyem, d’acord, però què guanyem en concret? Construïm? I tant, si sabem què volem construir...

Vull dir amb tot això que sembla que la nova política segueixi paradoxalment una estratègia molt vella, que és la d’amagar l’ou per no haver de dir amb exactitud de què va ni quin és el seu posicionament. Ni de dretes ni d’esquerres, ni unionistes ni sobiranistes, ni ben bé continuistes ni del tot rupturistes. Més aviat pragmàtics i possibilistes, el que convingui a cada instant i en cada situació...

​Em dec haver quedat obsolet, però enyoro els temps en què els partits polítics definien els seus programes i els seus paràmetres ideològics, ni que fos perquè al final els acabessin traint. I em sobten aquests líders que diuen que representen una cosa que en diuen regeneració democràtica però que al final no proposen més que un nou pas de rosca a la Transició...

pd M46

​ARA dissabte, 27 de juny del 2015

LES BONDATS DE LA UNIÓ
Empar Moliner

​

Pot ser que mai hi hàgim estat tan a prop, i, per tant, si passa de llarg, mai n’estarem tan lluny... La independència, dic. 

Fa un temps, els independentistes érem teòrics. Els republicans érem teòrics. Els comunistes éreu teòrics. Votàvem partits que s’adequaven als nostres ideals, però eren això: ideals. Després va passar allò de l’Estatut i va ser una humiliació tan gran i una declaració d’intencions tan funesta -si et trenco les ulleres els altres nens de la classe em riuen les gràcies- que a tota mena de gent de bé se li van inflar mugrons i/o gònades (segons sexe). I va venir aquella mani. I va semblar que finalment els partits havien de servir per dur a la pràctica les aspiracions de la ciutadania. Excurs. Diu en Duran que l’alegra saber que hi ha espai per al catalanisme moderat. Què és exactament el catalanisme moderat? Es pot ser catalanista moderat quan ja tens estat, però si no en tens, d’estat, és tan absurd com pretendre ser infidel moderat. 

Pot ser que perdem. I tots aquests que volen que perdem i que fan discursos sobre les bondats de la unió ens han d’explicar com seguirem. Igual? ¿Amb aquest penós finançament asimètric només perquè no som tan simpàtics com d’altres? ¿Seguirem pagant una institució masclista com la monarquia sense que cap dona de la política ho trobi malament? ¿S’acabarà la immersió lingüística? ¿Seguirem pagant per les vacunes que en altres llocs d’Espanya són de franc? ¿Igual amb les autopistes? ¿Cada pobre amb un pot del McDonalds que ens demani caritat ens haurà de fer pensar en els quilòmetres d’AVE que paguem? ¿Què en pensen fer de mi, de tots nosaltres? ¿Es pensen que desapareixerà el problema? Quan parlen als mítings d’ajudar la classe treballadora, ¿què volen dir? ¿O és que de tant repetir el terme burgesia catalana es pensen que entre els independentistes no hi ha pobres?

pd M45

​ARA dissabte, 21 de juliol del 2012

TRES MESOS ABANS
Salvador Cardús

Tres mesos abans que saltés la guspira que havia de provocar el cop de puny sobre la taula que forçaria l'inici del procés de secessió que acabaria aconseguint una Catalunya independent, ningú no era capaç de fer cap mena de previsió en cap sentit... l'aprovació en referèndum d'un Estatut que al cap de pocs mesos ja es donava per fracassat, en contra de totes les expectatives, havia provocat una primavera independentista mai no vista. Però sis anys després, es començava a respirar un ambient típic d'un país habituat a lluitar per sobreviure però que sol donar per fet que tornarà a ser derrotat. Així, sense renunciar al combat, es desconfiava somàticament tant de la voluntat de la gent a l'hora de la veritat com del coratge del govern per acabar de fer el pas definitiu... Es vivia un clima de radicalisme desconfiat que, sense voler, se sabotejava a ell mateix. Com més clara es tenia la intuïció que el moment era a prop, més espantava la possibilitat de guanyar...

Si sis anys abans, amb tota la informació del que havia de passar damunt la taula, algú s'hagués trobat amb el compromís de fer un pronòstic, segur que hauria anunciat una frustració col·lectiva irreparable i un escenari més que probable de dissolució definitiva de la personalitat nacional catalana. I, en canvi, pocs mesos després del referèndum, el país havia començat a sentir un formigueig que progressivament s'anava convertint en un radical "ja n'hi ha prou"...

Tot l'esgotament pel procés de negociació estatutària s'havia saldat còmodament amb el sacrifici polític dels qui havien liderat el procés. Cau i net... El nou Estatut, paradoxalment, no s'havia convertit en la llosa insuportable que preveien els juristes experts, sinó que havia empès a fer sortir de l'armari tots els sobiranistes discrets, a acabar la paciència dels que sempre havien aconsellat que no ens precipitéssim i a atrevir-se a plantar cara a la humiliació...

Tres mesos abans, doncs, l'ambient polític estava encès però tampoc no acabava de cremar... És cert que al Parlament de Catalunya els debats pujaven de to, però era més l'expressió del clima d'impotència que no pas per la rellevància dels continguts. El que el Parlament discutia ja no interessava gens. Parlaven un llenguatge antic...

Ara, cinc anys després i quan tot ha acabat, és molt fàcil entendre aquella barreja de pors i esperances, l'espera impacient, la gesticulació impotent, la dissonància entre una acció política més ocupada a salvar els mobles vells que a buscar casa nova...

pd M44

ARA 21 de gener del 2017

UNA MANDRA QUE ENS FA TRAÏDORS

Sílvia Barroso

... (Vaig rebre una carta de) la companyia a la qual he pagat durant deu anys l’assegurança del pis... Era una carta de ruptura. La més surrealista que he tingut mai. Em comunicaven que al març, quan venci la pòlissa, la nostra relació quedarà “anul·lada”. Vaig pensar que era un error i vaig trucar a la companyia. I una operadora em va dir que si volia parlar en català m’hauria d’esperar que trobessin algú que conegués aquesta llengua -maleeixo la feblesa d’haver-li dit que no calia- i em va fer notar que la nostra relació és de “mutu acord”: igual que jo la puc trencar, “la companyia també té dret a fer-ho”...

Li vaig recordar que sempre he pagat les quotes amb puntualitat. “El problema és que ha tingut cinc sinistres [en deu anys]”, em va contestar. I me’ls va llegir un per un, amb to indignat perquè l’obligava a entrar en detalls escabrosos. Els cinc sinistres en qüestió -la majoria no passaven d’una taca d’humitat- no han estat mai causats per mi sinó per altres veïns, de manera que la meva companyia sempre s’ha limitat a enviar un pèrit i, un parell de vegades, a moure paperassa.

Mai ha hagut de pagar cap reparació. Però troben que utilitzar un servei que pagues cada any la meitat dels anys és “alta sinistralitat”. I per tant, trenquen amb mi. Complint estrictament la llei. Una llei que permet a un determinat tipus d’empreses repudiar un client perquè utilitza el servei que ha pagat. Una norma que dona marge a grans companyies per presentar aquestes decisions com un tracte d’igual a igual. ¿En quin aspecte són iguals una multinacional i el propietari -hipotecat- d’un pis de 40 metres quadrats sense ascensor? ¿On és l’equitat de l’aplicació d’aquesta regla? Molt sovint les lleis que tenim ens escupen a la cara. Normalment ni les coneixem, i és clar que no fem res per canviar-les. Ens volen submisos i ens hi tenen, per mandra. Una mandra que ens fa traïdors a nosaltres mateixos.

pd M43

​AVUI dijous, 15 d'octubre de 1992

ELS CONQUISTADORS

Josep M. Espinàs

...

Ningú parla dels pecats actuals, i dels qui són responsables dels crims que en aquest 1992 es cometen en les mateixes terres contra una majoria de la població. I en altres països que no són americans.
Els ​actuals dominadors i administradors de les societats hispano-americanes pobres, incultes i oprimides em semblen - amb les rares excepcions que calgui fer - molts més culpables que aquells aventurers de finals del segle XV, formats en una altra escala de valors. El menyspreu pels altres i les brutalitats dels invasors d'Amèrica eren coherents amb les seves creences, mentre que el menyspreu i les crueltats que practiquen avui molts poderosos d'aquells països s'exerceixen en un marc d'idees socials i morals hipòcritament escarnides. Sembla com si l'acusació contra els primers conquistadors hagi de desviar l'atenció dels qui han perpetuat, des d'aleshores fins avui, els abusos i les injustícies. Són gent contemporània, correctament vestida - i no guerrers espellifats i incultes - els qui han mantingut les discriminacions racials, les fronteres d'accés a la cultura, la marginació econòmica, les coaccions de l'autoritat i en definitiva la distinció radical entre unes minories privilegiades i una gran majoria empobrida, sovint fins a límits inhumans.

Descendents dels primers ocupants, d'altres estrangers arribats en segles posteriors, o de mestissos de tota mena, són aquests els qui ha "conquistat" realment Amèrica.

pd M42

​ARA dissabte, 29 d'abril del 2017

DE LA VERITAT A LA POSTVERITAT (i 2)

Marina Subirats

​...

Què contribueix a fer que les postveritats siguin acceptades i es difonguin? La simplicitat i l'emotivitat dels missatges incideixen en un sentiment difós entre gran part de la població: l'antiintel·lectualisme, les poques ganes d'escalfar-se el cap davant qüestions col·lectives que en gran part se'ns escapen; i també una lleu rancúnia contra la colla de tècnics saberuts que ho compliquen tot. És la base sobre la qual treballa el populisme: som el poble, hem de manar nosaltres i no els tècnics. Així que fora els tecnòcrates, preferim els cabdills, que parlen clar i fort i es fan entendre.

El populisme és molt antic... Allò que s'està accelerant és el seu ús en els mitjans de comunicació. Ara que, entre nosaltres, el poder ja no es guanya amb les armes a la mà, calen altres armes; l'economia és la principal, però també, indubtablement, l'opinió pública. Si no fos manipulada, la gent podria acabar votant persones que s'esforcen pels interessos col·lectius. Un gran perill per a les elits, per al capital, per a l'1% que aspira a quedar-s'ho tot. La guerra dels nostres temps ja no es fa amb tancs, sinó, en gran part, amb paraules que ens amaguin la veritat i la converteixin en postveritat.