pd 2322 Què li passa a Espanya?

 (arafa<d'1any)

Si l’any 1978, i encara menys el 1982, el de la victòria socialista, algú ens hagués dit que el 2020 hi hauria militars feixistes, exiliats, un rei emèrit fugat i uns tribunals convertits en guardians del nacionalisme identitari més ranci, no ens ho hauríem cregut. I ja no parlo de la nòmina inacabable de corrupcions que hem patit abans d'arribar aquí...

Què li passa, doncs, a Espanya? Li passa que, de nou, corre el perill de quedar atrapada en la seva pitjor versió de la història. La versió de la intolerància, de la contrareforma, de l’exabrupte, la frivolitat i l'odi... No ha entès encara que la vida, també la vida de les nacions, és canvi permanent, és saber passar el relleu de generació en generació. No es pot congelar la història...

La inèrcia immobilista és molt forta. La lliçó històrica que a aquestes altures l'esquerra espanyola ja hauria d’haver après és que si et quedes a mitges, com li va passar a Felipe González, el sistema, és a dir, el rebuig atàvic a qualsevol transformació que suposi trencar privilegis i acceptar la pluralitat nacional, es regenera tot solet. 

Ignasi Aragay,  20.12.2020

pd 2321 La drecera populista

 (arafa<d'1any)

La ultradreta és una cosa molt seriosa. Ho és per les idees que representa i per l’amenaça latent que amaga. Convé recordar-ho perquè, en els últims anys, adjectius com feixista, nazi o supremacista s’han utilitzat de manera abusiva, sobretot per part de formacions polítiques de tall populista, que són, paradoxalment, les que més fàcilment poden ser contaminades per la ultradreta...

Però el problema de la ultradreta no és només la seva existència, sinó la seva capacitat per contaminar un sistema polític sencer. De la mateixa manera que Ciutadans, per exemple, ha aconseguit acomplexar el PSC i apartar-lo del consens sobre la protecció del català, Vox ha fet que una força de govern, com és el PP, giri el seu discurs cap a postulats més rancis i allunyats del consens constitucional. El cavall de Troia del feixisme és el populisme, que sempre apareix quan la democràcia entra en crisi, a base de missatges simples, enemics invisibles i receptes màgiques. El populisme no és forçosament d’extrema dreta, però genera el clima social idoni perquè l’extrema dreta en tregui profit. I aquest risc sí que existeix tant a Espanya com a Catalunya, i també a tot Occident. 

Toni Soler, 20.12.2020

pd 2320 Finals de gener

 (arafa<d'1any)

El mes de gener, amb el dia breu i el sol engorronit, com ho deia Carner, comença, cap al final, a allargar una mica la seva llum i fer-nos, als crèduls, la il·lusió d'una petita primavera. Les mimoses comencen a florir i també les prímules i, fins i tot, alguna violeta que anuncia la florida perfumada del Dimecres de Cendra. S'acosta la Quaresma, amb les seves promeses de resurrecció, de llum i perfums. Però abans haurem de passar per dies de sacrifici, de renúncia, de sofriment. El mes de gener és un mes net, sense gaire destorbs... M'agrada el gener, amb els seus indicis de primavera, però encara amb marges gebrats i fred de matinada i filagarses de boira cobrint els rius i els camps i els camins dels matiners. M'agrada el gener, quan... fa un sol solet confortable...

Demà passat entrarem al febrer. El dia 4 va ser Girona que va ser ocupada per les tropas nacionales i va començar la llarga i tenebrosa postguerra de les venjances, les restriccions i el racionament. Del pa negre de serradures, dels penellons i de la por. I de la vergonya d’haver de suportar la indignitat de ser humiliat i vexat i oprimit. Convenientment maquillat, això encara dura... La gent es va espavilar, moltes vegades poc solidàriament. La postguerra i tot el franquisme van ser una formidable escola d’insolidaritat. D'això en sabem els catalans. De ser insolidaris, vull dir...

I el febrer ens portarà unes eleccions... Unes eleccions que no decidiran res, perquè aquí no decidim mai res. Tot ho decideixen a Madrid. Ja no sé per què en fem, d’eleccions. Si els resultats no agraden, doncs es truca al poder judicial i s’inhabilita qui sigui. Catalunya ha de tornar al bon camí, a la humiliació de la postguerra. Tothom callava. Això és el que hem de fer, els catalans: callar, callar i callar.  

Narcís Comadira, 30.1.2021

pd 2319 Ensenyar català sense saber-ne

(arafa<d'1any)

... ara mateix, i gràcies al màster que cal cursar per exercir de docent a la secundària, és possible ocupar una plaça titular de llengua i literatura catalana en un institut –un feina que sovint s’exerceix 30 anys o més– tenint un coneixement molt deficient de català...  Defenso, i fa vergonya haver-ho de dir, que només puguin ensenyar llengua i literatura –la que sigui– els que en sàpiguen. Però, per començar –i això s’ha decidit a Catalunya–, el màster és de “llengua i literatura catalana / castellana...

Cal ser molt ignorant o cínic per considerar que un B2 o haver fet 30 crèdits en català prova aquest domini. Però és que devaluar els títols de català és una pràctica institucionalitzada de la Generalitat. Cada any regala el C1 –el nivell que s'exigeix després per accedir a les places– a milers d’estudiants que acaben l'ESO sent del tot incapaços de parlar i escriure amb un mínim de competència la llengua “pròpia del país”. No és gaire sorprenent, doncs, que havent mantingut tants anys aquesta ficció amb els alumnes, li hagi costat tan poc estendre-la als professors. 

Albert Pla Nualart, lingüista i escriptor, 24.1.2021

pd 2318 Suïcidi processal

 (arafa<d'1any)

Ho ha fet, ha confessat uns fets que no ha comès...  Aquesta decisió dol a l’ànima de qualsevol: defensar la pròpia dignitat i la veritat, o claudicar i comprar seguretat... admetre fets, encara que no siguin certs o que siguin parcialment certs. Aquesta decisió no és un absurd, sinó que ha estat impulsada pel sistema. .. s'ha esberlat la confiança d'una gran part de la ciutadania en la imparcialitat del sistema judicial...

El sistema està configurant-se de manera que només les persones amb trajectòria política i ampli suport social podran assumir el risc de travessar un procediment judicial repressiu. La resta de persones anònimes no podran assumir la immolació de defensar els seus drets. La ràbia derivada de confessar fets no comesos, juntament amb la progressiva desconfiança envers les institucions, pot marcar una generació. Com a societat no ens podem permetre que l’abús i el temor representin el nostre sistema judicial.

Laia Serra, 24.1.2021

pd 2317 Seriositat, sisplau

 (arafa<d'1any)

En l'àmbit polític, em treuen de polleguera la màgia, la manca de professionalitat, l’èpica heròica, la improvisació, les brometes, la sentimentalitat, els alts i baixos, els canvis de guió sobtats, l’absurditat. Hi busco (i no hi trobo) seriositat, ordre, credibilitat, fiabilitat...

Quan tornarem a tenir servidors públics que prioritzin el servei públic? Rere l’espectacle lamentable en què vivim, en realitat no hi ha confrontació d'idees ni gairebé d'estratègies, sinó mandra de pensar i de dir el que penses, covardia mental, per no parlar directament d’estúpides mentides pietoses repetides fins a l'esgotament a la parròquia dels convençuts. Així, esclar, no sortim del cercle viciós de les pròpies impotències... El populisme, en totes les seves versions dures o toves, globals o nostrades, és tot al contrari: és voler caure bé, és fer volar coloms, és prometre paradisos, és no arremangar-se en el dia a dia, és deixar que els problemes es podreixin, és buscar culpables fàcils, és defugir tota autocrítica, és l’èpica fake. És, en fi, la incoherència feta norma: un dia dic una cosa i l'endemà la contrària, i em quedo tan ample...    

Ignasi Aragay, 24.1.2021

pd 2316 O nostres o buides

 (arafa<d'1any)

Desactivar el moviment sobiranista català és un objectiu d’estat. Però té una pedra a la sabata: que les institucions catalanes estiguin governades per sobiranistes o nacionalistes. El poder autonòmic és limitat, però existeix i fa nosa quan està en mans descontrolades. Per això des de fa anys l'Estat ha maniobrat per treure's la pedra de la sabata. La primera opció seria desallotjar els sobiranistes del govern de les institucions. Però per fer-ho cal guanyar-los en unes eleccions. I les eleccions es guanyen a les urnes, tot i que de vegades s'hi pot contribuir des dels despatxos: PSOE i PP van desallotjar els nacionalistes del govern d’Euskadi quan es van anul·lar les candidatures de l’esquerra abertzale. Però si no s'aconsegueix hi ha una segona opció: buidar de contingut les institucions. I això sí que es pot fer des dels tribunals i els despatxos. Les quotes de poder que poden exercir les autonomies lleials es neguen a l’autonomia governada pels sobiranistes a base de retalls, inhabilitacions, recursos, ofec econòmic, etcètera... Si es pot, desallotjar els sobiranistes del govern. Si no es pot, buidar les institucions que governen.

Vicenç Villatoro, 24.1.2021