E.E. 312 SACRIFICAR UN ANYELL PER PASQUA

... hi ha religions encara molt vives, com la jueva i la musulmana, que procedeixen al sacrifici d'un animal, pràctica extraordinàriament estesa a civilitzacions que ningú considera bàrbares, com la grega i la romana... 

Sacrificar un anyell per Pasqua –que és quan el cristià ha de combregar, baldament sigui una sola vegada en tot l’any– és un ritus de la mateixa importància, per a jueus i musulmans, que prendre la comunió amb una forma consagrada. 

La Unió Europea vol ara regular aquests sacrificis en nom d’una defensa del benestar animal que acabarà sent el dipòsit de les bones consciències morals dels ciutadans, ja que no hem estat capaços de construir una civilització humana sense injustícies, guerres i assassinats. És una aberració i un acte d’enorme hipocresia. Cada dia, al món sencer, es sacrifiquen milions de sardines, gallines, conills, vedells, vaques, porcs, cavalls i bous, i no ens consta que abans del sacrifici els animals passin per un expert en psicologia emocional ni els donin cap Trankimazin per ensopir-los. Als uns els tallen el coll, als altres la jugular, com fan les dues religions monoteistes no cristianes. El procediment halali caixer de sacrifici de l'anyell es fa amb més garanties per evitar el sofriment dels animals que moltes altres pràctiques quotidianes adreçades a la bona dieta dels ésser humans. 

Tot plegat és una mostra més de la manera com l'ètica s'ha desplaçat des dels valors importants –resumits en el decàleg mosaic, que no prohibeix que es mati cap animal– a qüestions menors com l’antitabaquisme, el reciclatge de les escombraries i un respecte pels animals que sovint els homes no dediquen als seus (i les seves) congèneres.

Jordi Llovet, 17.2.2024

 

E.E. 311 50 ANYS DEL 0-5, UNA VICTÒRIA SUBVERSIVA

Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l'Espanya de Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”.

... va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem guanyar... Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”...

Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu” (pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg. Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de febrer continua sent un dia de festa.

Antoni Bassas, 17.2.2024

 

E.E. 310 EL MITE DE LA VIDA PAGESA

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat... els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial... 

I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s'hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat... Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d'on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s'ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització... 

En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos... El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma... Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.

Ignasi Aragay, 11.2.2024

E.E. 309 PERÒ, PERÒ, PERÒ...

El combat per la llibertat i la justícia no s'acaba mai, recomença a cada generació. Però avui estem desorientats, perduts en el laberint minoic de sempre (cultura contra barbàrie) i en el laberint de crisis encadenades: climàtica, financera, migratòria, pandèmica, bèl·lica... Els herois esperançats han desaparegut. Qui recorda Václav Havel? De la presó a president. Un intel·lectual que deia la veritat al poder, al qual va accedir i va humanitzar. Ja fa més d'una dècada que va morir. El seu somni d'Europa s'ha estancat. Què és tot el que ara està en perill? Menys la propietat privada, a les democràcies liberals trontollen el pluralisme, el domini de la llei, l'existència de mitjans de comunicació diversos i independents, la solidesa del món acadèmic i cultural, el sistema d’equilibris i controls constitucionals, una societat civil forta, el predomini i transparència de les institucions, l'equitat i la protecció social. O sigui, trontollen la llibertat, la fraternitat i la igualtat. Si no ens afanyem, podem tornar molt enrere. La democràcia és molt exigent: difícil de construir, fàcil de destruir. 

Milan Kundera: "La lluita de l'home contra el poder és la lluita de la memòria contra l'oblit". La sospita tràgica és que si no tens memòria personal o familiar d'haver-ho passat malament, d'haver patit en un camp de concentració o una presó, d’haver sofert fam o injustícia, no estàs vacunat contra la barbàrie. Com pot ser que la ultradreta (Le Pen, Meloni, Wilders, Vox...) torni a marcar el debat a Europa? Com podem ser tan idiotes i autodestructius? Què se n'ha fet del diàleg, la tolerància i la moderació? ... Se n'ha de parlar, de la immigració i de l’islamisme, esclar, per evitar que se n'apropiïn els demagogs verinosos. Els enemics reals no són els immigrants, sinó qui els utilitza...

"És molt cert que la filosofia ens diu que la vida s’ha d’entendre mirant cap enrere. Però després hom s'oblida de l'altre principi, que és que s'ha de viure mirant endavant" (Soren Kierkegaard). I l'esperança? "No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com surti" (Havel).

Ignasi Aragay, 13.1.2024

E.E. 308 M'HA COSTAT MOLTS ANYS ALLIBERAR-ME DEL CATOLICISME MÉS TRONAT

Durant molts anys la religió va reunir-nos i ens va donar els motius culturals bàsics. Després això es va enfonsar i cadascú es va agafar on va poder.

La religió també va ser important, per a tu, oi?

— Sí. M'ha costat molts anys alliberar-me del catolicisme més tronat. Molts anys, moltes lectures i moltes converses amb l'Ignasi Moreta. En la figura de Déu s'hi ajuntava la idea d'algú superior, la comunitat, la mala consciència... i era la veu d'algú que et deia que estaves fracassant. Tot això tenia un pes brutal sobre meu. M'ha costat molt de temps entendre que la religió no té a veure amb tot això.

No hauria de ser una vigilància opressora, o algú que et jutja constantment.

— Exacte. El que em sembla més positiu de la religió és la comunitat que crea i la possibilitat de viure-la a la teva manera. Alliberar Déu de l'altaveu politicomoral està bé.

A mesura que has anat madurant t'ha passat el mateix amb la catalanitat? Ara la vius d'una manera més personal, a banda de l'escepticisme per la classe política?

— .... Ens van fer creure que durant anys s'havien repartit el país entre socialistes urbans i progressistes i gent de dreta, carlistes i tancats del món rural. No era així. La repartició del país va ser entre la immigració arribada de les Espanyes i la Catalunya profunda. Això va passar durant dècades, fins que va saltar pels aires amb el Procés i l'aparició de Ciutadans, a qui van votar gent suposadament d'esquerres que eren els perdedors de la Guerra Civil, amb una ment oberta en molts temes, però que a l'hora de decidir una adscripció nacional, el seu marc era l'Estat. El nostre problema és relligar el país amb eines que siguin alhora culturals i polítiques.

A La terra dura escrius: "Si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts".

— La clau és que nosaltres sols no arribem a la taxa de reemplaçament. De la manera com aculturem tota la gent que ve aquí a treballar en depèn la supervivència de la nostra llengua i de la comunitat nacional. I per fer això calen molts diners, perquè a algú que acaba d'arribar de Bulgària li és igual fer-se català o castellà. El que compta és si el català li serveix per fer coses.

El llibre tracta també sobre la diversitat creixent que hi ha a la Segarra. Hi ha comunitats importants de romanesos, ucraïnesos, senegalesos...

— Tenim la sort que l'alcalde de Guissona és bastant raonable i entén que quan arriba algú se l'ha d'empadronar, perquè aquella persona no pot estar sense uns serveis mínims. Ell és un bon exemple de l'esforç col·lectiu, al qual cal sumar-hi treballadors socials, mestres i gent de les entitats civils. Tots ells fan una feina molt positiva. A l'altra banda, en canvi, tens les dinàmiques generals de país i de l'Europa decadent on som. Aquesta gent que ve queden a les perifèries dels nuclis de decisió. No saben que, a més de deures, tenen drets, i que també es poden implicar en la comunitat. Hi ha molta immigració, però no pinten res. Si això canviés, tant ells com nosaltres hi sortiríem guanyant.

Anna Punsola, 6.1.2024

E.E. 307 INDEPENDENTISTES EN BUSCA DE PARTIT

 Hi ha un independentisme essencial, que no veu altra manera d’assolir el seu primer principi, un Estat lliure i sobirà, que en la confrontació política amb Espanya...  han entomat pactismes tàctics i han transitat per diferents partits al llarg de la història, però se n’han anat decebent... 

El sector independentista en busca de partit té caps molt ben moblats, amb historials de lluita en alguns casos passats pel sedàs heroic de la tortura, amb experiència al carrer, a les institucions... I també tota una trajectòria i un gruix d’intel·lectuals orgànics i d’opinió pública que fan que percebre’ls com una anècdota o com una colla d’eixelebrats tingui massa marge de voluntariós error... 

ERC és el partit més damnificat per la desafecció, ... ha anat patint una sagnia de lideratges que ha acabat en les grans hemorràgies de vot de les dues últimes eleccions: les municipals, on van perdre bous i esquelles i Lleida i Tarragona, i les del juliol passat. Estan pagant precisament no sé si l’excés de pactisme en relació a un relaxament de la crítica a l’Estat, llegit pels dissidents com a servilisme, o un enorme dèficit en saber explicar el bé que han fet al país no posant la Generalitat en crisi, sobrevivint a l'agressió del 155 i administrant quotidianitats sempre menys llampants que les grans idees i l'èpica del Primer d'Octubre...

Albert Batista, 7.1.2024

lliVre 23: UNA FAMÍLIA

«Els nens no són infantils.»

«...Un pare no és el pou de temps sense fons que ens sembla quan som petits. Tenia quaranta-set anys, aquell dia que vaig pujar a veure’l a l’habitació, i jo en tenia vint-i-un... De què podien parlar-se un noi inexpert i maldestre i un pare moribund i espantat?...Tenia uns ulls preciosos...» (pàg. 13 i 14)

«Religió i llengua són els reductes últims de la persona, les dues grans intimitats, l'últim que deu apagar-se quan morim. Tant l'una com l'altra depenen de la fe. Religió i llengua són caps de pont de la transcendència.» (pàg. 16)

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant els seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim... Si superem l'edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.» (pàg. 20)

«Era un home atractiu, tenia la pell morena, els ulls verds i els cabells molt negres i llisos, tenia l’aspecte d’un Delon o un Sinatra.» (pàg. 20)

«Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills... ve de la por al sentimentalisme... Els catalans no tenim cultura emocional, el sentiment ens sobrepassa i ens espanta. No hi hem estat educats, no coneixem l’alfabet, al contrari, se’ns ensenya a amagar-lo, a riure’ns-en i sobretot a desconfiar-ne, perquè és l’única defensa que tenim per no prendre-hi mal.» (pàg. 40)

«A casa hi havia el costum de guardar-ho tot i no llençar mai res, l'espai no es considerava un valor, ni la pols un problema.» (pàg. 44)

«no hi ha res com el silenci i les pors per dividir l'enemic. La repressió de postguerra va estendre el silenci fins a la meva generació. Quan no hi ha justícia, tampoc hi ha paraula.» (pàg. 102)

«Ells van viure la guerra, però nosaltres va ser pitjor, nosaltres vam viure la postguerra» (pàg. 103)

«El referèndum de l’OTAN va ser un desengany pels joves de la meva edat, la nostra primera notícia d’un sistema basat en la mentida i el cinisme... era el moment de les FM municipals, que encara no s'havien convertit en maquinària de desídia musical i propaganda del govern municipal de torn... Vaig encertar un moment dolç de l’educació pública, que va acabar fent la mateixa fi que les emissores municipals i en general la política: la funcionarització i la desídia...» (pàg. 116 i 117)

«Vaig començar a escriure aquest llibre per parlar amb els meus pares morts. Parlar amb els pares com els nostres fills parlaran amb nosaltres quan ja no hi siguem, aguantar així el contacte a través de les parets. Mentre jo parlo amb el pare, ell parla també amb el meu avi i el meu avi amb el meu besavi, el besavi amb el rebesavi i així en una cadena atemporal que també va cap els fills i cap els néts i els besnéts que qui sap si vindran...» (pàg. 230)

Toni Sala – l’altra editorial, Barcelona 2021