pac 102 - La vida és bella 1

 

Ha passat un quart de segle des que el 1999 Roberto Benigni va ser guardonat amb tres Oscars per la pel·lícula La vida és bella (millor actor, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor banda sonora). En el discurs, emocionat i espontani, va agrair als seus pares haver-li fet un obsequi fantàstic: "Ells em van donar el millor regal: la pobresa!". Sí, la pobresa!

Ja aleshores, enmig del glamur de la gala i d’un canvi de mil·lenni optimista, va sonar com una dolça provocació.​ Avui, immersos en un món en què l'èxit es mesura en benestar material, pensar que algú reivindiqui com un do, com un valor, el fet de viure austerament a la majoria li deu sonar excèntric, per no dir directament estúpid.​..

En aquest segle XXI dels prodigis digitals i les pors ambientals no només l’aspiració general és a la riquesa, sinó que els magnats s’han descarat. El que no se'n surt, el que es queda despenjat del progrés i del benestar, diuen que s'ho ha buscat i el pinten com un delinqüent potencial i una nosa social. El missatge dominant és el de la moralitat meritocràtica darwinista: qui no és ric és perquè no vol... És el mantra trumpista: el qui és ric és que s'ho mereix i el qui és pobre, també; sobretot si no és dels nostres per religió, llengua o pell. Apa, fora!

Roberto Benigni va fer una poètica esmena a la totalitat a aquest determinisme social classista... va declarar la pobresa com una benedicció, com una màgia. Acompanyada, esclar, de l’estima incondicional dels seus pares, gràcies a ella va esdevenir una persona empàtica amb el dolor dels altres, amant de la bellesa dels petits gestos, feliç d'haver-se llaurat el seu propi destí...

Ignasi Aragay, 2.2.2025

pac 101 - Trump i la religió

 l’homilia de la bisbe de la ciutat, Mariann Budde,​... La cara de Trump, poc o molt atent a les paraules de la bisbe, va reflectir dues coses. La primera és que no està acostumat que ningú li digui què ha de fer, tenint present que farà el que voldrà, o quasi: hi ha una Constitució vigent. La segona és que, agafat per sorpresa, es va adonar que al seu país hi ha un poder que se li escapa de les mans: el de les Esglésies, que hi són molt abundants, poblades i per a tots els gustos...

Trump no havia pensat que pot manipular una llarga sèrie d’instàncies legislatives i administratives —mentre Musk li manipula les instàncies tecnològiques que calgui—, però que n’hi ha una, la religió, que se li esmuny pel sol fet que està presidida per una autoritat més forta que ell i el seu déu: Déu, si tenim present que quasi totes les religions d'Amèrica, les velles i les noves, són de fonament cristià o monoteistes.

Com que les religions cristianes són humanitàries i prediquen més l’amor que la guerra o la mentida, Trump haurà de contemplar com, des d’una plataforma que li semblava insignificant, s’aixecarà contra ell mateix un poder incontrolable.

​Jordi Llovet, 1.2.2025

pac 100 - El que la mort ha tocat

"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".​ Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l'any 2001​.

...La tragèdia de Satanàs és que vol aturar el temps, però solament Déu viu en un present etern. Plora perquè no pot ni aturar el temps ni crear bellesa amb les seves llàgrimes. Només els homes poden creen bellesa experimentant el malenconiós pressentiment que totes les coses del món s'acaben. Aquesta és la nostra manera de dir-li a la mort que no té la darrera paraula...

Pavese ens diu en un dels seus contes que Zeus abandona de tant en tant l'Olimp per perdre's entre els homes i caminar per les seves vinyes i els seus mercats. Ben bé que sap que en el món de les coses humanes tot és efímer, però sap també que només entre els homes es pot gaudir de la bellesa efímera. Hi ha meravelles que només floreixen en el temps dels mortals, que, ben mirat, no és ni el present, ni el passat, ni el futur. És el temps de l'"encara no"...

Tot el món de les coses humanes està tocat per la mort. Però vist de prop i amb una mirada desarmada, és impossible no estimar-lo.

Gregorio Lur​i,1.2.2025

 

pac 99 - Immigrants? L'exemple de l'Imperi Romà

Pot una societat, siguin els EUA, Europa o Catalunya, prosperar sense persones vingudes de lluny? És possible el tancament? És desitjable?​ En la història tenim l'exemple de Roma. Val la pena conèixer-lo. I que cadascú tregui les seves conclusions.

Un cop mort Rem, Roma necessitava més ciutadans. "Així que Ròmul va declarar Roma asil i va animar la xusma i els desposseïts de la resta d’Itàlia a unir-se a ell: esclaus fugitius, criminals convictes, exiliats i refugiats". Això passava al segle VIII aC​... el 212 dC l'emperador Caracal·la va fer ciutadans romans tots els habitants lliures de l'imperi....

Al principi del segle II aC, quan el nombre total de ciutadans romans masculins adults era de 300.000, cada any arribaven uns 8.000 esclaus a la península Itàlica fruit de les victòries d’ultramar. Això va donar una gran diversitat cultural i ètnica i va anar diluint la divisió entre autòctons i forans... A mitjans del segle I, a l'actual Itàlia, hi havia entre un milió i mig i dos milions d'esclaus, un 20% del total de la població. Al segle II dC la majoria de la població de ciutadans lliures de Roma ciutat tenien algun avantpassat esclau. Roma no va parar mai de créixer amb contingents de gent de tot arreu i no va deixar d'enviar ciutadans a terres llunyanes...

Als primers segles de l’imperi, els rics eren uns 300.000 sobre 50 o 60 milions d'habitants. Al capdavall, "la gran divisió al món romà era entre rics i pobres", diu Mary Beard (SPQR).

Ignasi Aragay, 1.2.2025

​

 

pac 98 - Aquest gener

El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder... Començarà el seu segon mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.

Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l'espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s'hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund...

Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s'escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l'horror. Veig criatures d'ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.

Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d'aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?

Narcís Comadira, 4.1.2025

 

pac 97 - Fraternitat

​... en l'ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix fàcilment en el si d'una societat.

Per això en plenes festes nadalenques la paraula més lògica en el discurs del president, agradés o no, era fraternitat i no amistat. L’amistat, que va ser una paraula d’enorme valor en la Grècia clàssica (philia), va ser substituïda, a la religió cristiana, per la germanor (del grec adelphos): a Grècia designava més aviat els membres d'una mateixa comunitat, però el cristianisme la va transformar en paraula de caràcter universal. Els capellans no s’adrecen als fidels amb l'expressió “estimats amics”, sinó “estimats germans”. La fraternitat es va convertir en un element fonamental de la moral cristiana, i més encara de la catòlica, religió que pren el nom de la veu grega katholikos, que té a veure amb la universalitat, no amb la tribu.

Quan Torras i Bage​s va encunyar l'expressió “Catalunya serà cristiana o no serà” –lema gravat a la façana del monestir de Montserrat–, no pressuposava que tothom aniria a missa cada diumenge: només volia dir que els fonaments de la nostra societat eren cristians, i que sobre aquests fonaments s’havia d’inspirar tot ordre social i polític al país.​.. ​el contrari de la fraternitat és l'odi ​...

​Jordi Llovet, ​4.1.2025

 

pac 96 - L'àlbum de fotos de la nostra vida

Els àlbums de fotos de la nostra vida contenen ombres d'antany en blanc i negre o esgrogueïdes. Rastres d’amics als quals hem perdut la pista o de familiars que hem deixat de freqüentar. La família!: ens encadena i ens refugia. També records de pèrdues doloroses. I sense solució de continuïtat, somriures de joventut, viatges oblidats, Nadals i aniversaris. Tot enllaçat com una mar de fons que sempre retorna i ens agombola, on passat i present es fonen i ens confonen. "El temps passat i el temps futur, / el que podria haver estat i el que ha sigut / apunten a un sol final que està sempre present", escrivia T.S. Eliot al primer dels seus Quatre quartets publicats entre 1936 i 1942.​..

"El temps no és ni un abans ni un després, sinó tot alhora [...] És com un àlbum de fotos". (T.S.Eliot)...

El temps com un viatge fora del temps. Així és un àlbum de fotos: els anys passen, les instantànies romanen fixades, immòbils, eternes...

​Ignasi Aragay, 4.1.2025