Contra l'oblit 5

                                          Miquel Ferreres, 4.8.2025

Contra l'oblit 4

 Netanyahu continua la seva matança a Gaza. 

Vol exterminar els palestins. 

Vol que tota la Franja de Gaza sigui Israel.

Els palestins volen un estat propi.

Netanyahu no vol ni sentir-ne parlar.

Jo penso que el conflicte no té cap solució...

​Juliol convuls. Narcís comadira, 12 de juliol de 2025

Contra l'oblit 3

Tant a Washington com a Tel-Aviv el poder està en mans d'un ultranacionalisme supremacista que està devaluant fins a extrems grotescos i dramàtics el valor de la democràcia i que, en el cas de Netanyahu, ha adoptat la via totalitària de l'extermini, la guetització i la massacre dels palestins​.

Ignasi Aragay, 14.6.2025

 

Contra l'oblit 2

​Ahir a les notícies deien: 

"després de vint i dos mesos de guerra..."

Mentida! Quina "guerra"? Algú ha vist l'Exèrcit Palestí?

No és una guerra, és una massacre!

Ni acomodació, ni oblit ni perdó!

​A.H. 31.7.2025

Contra l'oblit 1

Nota de l’amanuense. 30 de juliol de 2025

Avui m’he llevat angoixat, el cap no parava de donar voltes a un sol fet: el genocidi dels palestins.

No em cap al cap com el món pot permetre aquesta barbàrie. Cada cop que veig o escolto les notícies emmalalteixo. No ho puc suportar. No ho vull suportar ni un segon més. I llavors arriba lo pitjor: me’n adono que JO NO HI PUC FER RES!!! la impotència em corseca i descobreixo la meva insignificància, no soc res, no puc res...

M’escandalitza també i em deprimeix la manca de resposta de les altres persones, les que conec i les que no. Entenc que tots tenim els nostres (petits) problemes, les nostres preocupacions, les nostres miserables vides i entenc que tothom volem viure i SOBREVIURE, i que si ens posem a pensar seriosament en la tragèdia provocada dels palestins, per dir-ne uns que no podem ignorar perquè cada dia els treuen a les notícies, si hi penséssim seriosament dic, no tindríem més remei que suïcidar-nos o agafar les armes per anar a la guerra. Sé que jo no faré cap de les dues coses i que el 99,9999999999 per cent de la gent tampoc, però això lluny de consolar-me encara m’enfonsa més en la desesperació i la desesperança. No hi ha dret!!!

M’indigna la hipocresia dels governs – tots – i per descomptat odio els directament responsables d’aquest extermini programat. Descobreixo amb paüra la ineficàcia i la inutilitat de les grans institucions mundials que en el millor dels casos no «pinten» res i a les quals els assassins com Netanyahu, Trump o Putin se’ls enriuen a la cara impunement. Assassins que cap tribunal jutjarà ni condemnarà i encara menys executarà la improbable sentència. Quin fàstic tot plegat.

En altres èpoques m’hauria adreçat a Déu, Al·là, Jahvè, o qualsevol dels Éssers Suprems que corren pel món, per demanar-li que aturés els crims o els criminals, i comprenc que algunes persones encara ho fan amb tota la bona fe del món, però ara per ara sembla que això que en diem déu tampoc hi fa gaire cosa, potser com a reflex del poc que fem els humans.

I mica en mica, gota a gota, dia a dia, notícia a notícia, ens anem acomodant a la mortaldat d’innocents, que no són ni parents ni coneguts ni saludats nostres. I anem directes a l’oblit de les víctimes i qui sap si a la justificació dels botxins.

Així que per apaivagar mínimament això que em queda de (mala) consciència he decidit que mentre continuïn les matances, deixaré de copiar papers que parlin del Procés, de la meva dissortada pàtria, de religió o d’educació i només escriuré notícies, comentaris o reflexions que facin referència als innocents o els seus assassins. No és res, ho sé. No soluciono res. No ajudo ningú. Però és l’únic que se m’acut: fer presents els perdedors, impedir l’oblit dels innocents matats, recordar els crims de lesa humanitat, no deixar que els pocs amics que em llegiu ens acomodem i acostumem a la barbàrie...

Així que ara sí que hauria de ressonar ben fort i clar un clam agònic

NI ACOMODACIÓ, NI OBLIT, NI PERDÓ!!!

PS: entendré que si algú se sent ferit o incòmode o simplement avorrit es vulgui donar de baixa d’aquests enviaments. Només cal que m’ho faci saber.

pac 167 - Lliures i laics 2ª part

Que les noies vagin a escola amb el vel és un dret o una imposició? Estic segur que moltes dones musulmanes diran que és una decisió lliure, una manera orgullosa de mostrar la seva fe, i que no hi volen renunciar. Però tots sabem fins a quin punt aquesta “decisió lliure” està condicionada per la pressió familiar i els segles de tradició patriarcal, que malgrat el pas dels anys continua vigent entre molts musulmans catalans.

L’escriptora Najat El Hachmi, que des que viu a Catalunya ha hagut de patir tant la xenofòbia local com el rebuig d'una part de la seva gent per la seva decisió de no dur vel, considera que cal prohibir l’ús d’aquesta peça a l'escola per protegir les noies del masclisme inherent a l’islam. I es lamenta que les esquerres hagin deixat aquesta batalla en mans de l'extrema dreta oportunista. Hi estic d'acord, però admeto que em fan por les conseqüències. Si obrim aquest meló, què exigiran després els ultres? Com reaccionaran els fonamentalistes? Estarem més a prop de la cohesió social o nacional, o més lluny? I baixant al detall, què en farem de les gorres, els penjolls gegants amb crucifixos, les samarretes amb símbols polítics...?

El millor seria que fos el sentit comú, i no la imposició, el que ens acostés a l'objectiu. Raonament i paciència per crear un consens social nou. Però segurament això és una ingenuïtat. Ara bé: si les esquerres perdessin la por a dir que el vel és producte d'una imposició masclista, les dones musulmanes que volen llençar el vel a la brossa, per sostreure’s de l'autoritat del pare, del marit i dels homes en general, se sentirien potser més emparades. I les mesures més expeditives es podrien plantejar, posteriorment, en un context més propici.

Toni Soler, 25052025

 

pac 166 - Lliures i laics 1ª part

El debat sobre l'ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Si posem l'accent en la llibertat i la pluralitat, hem de respectar i garantir el dret al culte, la neutralitat de les institucions públiques i la llibertat d'exercici de qualsevol religió, també en les seves formes externes. Ningú no pot prohibir a cap ciutadà que practiqui els preceptes sempre que es respectin les normes comunes, els drets humans i la seguretat pública. Una laïcitat imposada és contrària als valors bàsics de la nostra comunitat, sobretot quan esdevé la coartada del racisme. 

 

Però si posem l'accent en el laïcisme, hem d’assegurar-nos que cap expressió religiosa no és utilitzada com a excusa per imposar actituds intolerants, humiliants o incompatibles amb el model social i cultural en què vivim, que és fruit de les conquestes de moltes generacions, i que volem compartir amb els nouvinguts. Això vol dir que la llibertat religiosa no hauria d’emparar l’ablació de clítoris, ni prèdiques que incitin a la violència o a l'odi, ni els matrimonis concertats, ni la limitació dels drets de les dones, per citar només alguns exemples.​.. (continuarà)

Toni Soler, 25.05.2025