ARA dimarts, 7 de juny del 2011
POLÍTICS, PRENGUEU-NE NOTA
Borja de Riquer
El passat 22 de maig 2.387.152 ciutadans de Catalunya no van votar i altres 169.585 van manifestar la seva protesta política fent-ho en blanc o nul -aquests darrers son tres vegades més que els vots obtinguts per Plataforma per Catalunya-. Després hem contemplat amb perplexitat com la majoria dels polítics no han comentat aquest fet: s'han limitat a escriure quatre reflexions banals sobre les causes d'aquest "preocupant" problema i prou.
Tranquil·litzades les seves consciències, tots han tornat a parlar de la política realment "important": a veure amb qui pactem, a qui li toca l'alcaldia, etc. És a dir, la meitat de la població de Catalunya manifesta el seu desacord amb el funcionament d'aquest sistema polític i els més implicats no se senten afectats i continuen dins la seva "petita i vella política". Una actitud lamentable, preocupant i suïcida.
El creixent abstencionisme electoral i la rebel·lió dels indignats són clares mostres dels efectes de la greu crisi del nostre model econòmic-social-polític. No fa gaire, l'historiador Toni Judt va advertir de la fallida dels tres pilars sobre els quals s'ha construït la societat europea occidental: l'estat i les polítiques de benestar social; els mecanismes econòmics que permeten la mobilitat i l'ascens social; les altes quotes de participació en el sistema polític democràtic.
Avui, a Catalunya i a Espanya, molt més que en altres països europeus, aquests tres pilars estan patint una profunda crisi: l'estat del benestar és amenaçat per retallades que no semblen ni conjunturals ni superficials; la crisi econòmica ha fet que la mobilitat social reculi, s'imposi el descens social i la marginació laboral de les noves generacions; i la participació política (electoral i militància) disminueix al temps que creix el desencís davant la baixa qualitat de l'actual sistema democràtic.
L'acció de protesta dels indignats ja ha tingut una primera i important victòria: ha guanyat clarament la batalla de l'opinió ciutadana i ha aconseguit que les seves crítiques i les seves demandes siguin vistes com a justes per moltíssima gent. I davant d'això, cap polític, fins ara, s'ha dignat aparèixer per la plaça Catalunya i dubto que hagin llegit el document programàtic dels indignats . Si haguessin anat allà haurien vist, en primer lloc, que la protesta la protagonitzen preferentment joves universitaris, molts d'ells llicenciats i amb màsters, és a dir gent prou culta i formada per elaborar propostes concretes i totalment raonables, i prou sensata per evitar caure en provocacions. I s'adonarien que aquesta és, sobretot, una protesta generacional, la dels joves que haurien d'integrar unes hipotètiques classes mitjanes, les que a tot Europa són el principal suport de l'actual sistema democràtic i del model social. No us preocupa això, polítics? No us queixàveu fins fa poc que els joves no s'interessaven per res?
S'ha dit que aquests tipus de moviments acaben sempre per diluir-se i no deixar cap rastre del que havien significat i ensenyat, perquè l'assembleisme, sense lideratges, sense un mínim d'organització estable i unes reivindicacions concretes i assumibles, no resisteix el pas del temps. Això està per veure. Estem entrant en una fase diferent a la nostra societat i és evident que s'està imposant un canvi radical en les formes de comunicació i de relació social. Fins ara la xarxa ha servit per informar, connectar i mobilitzar la gent. Quan comenci a ser útil també per crear organitzacions diferents de les tradicionals, al voltant de noves plataformes reivindicatives, ja veurem el que passa. Quan des de la xarxa s'actuï dins de l'actual sistema polític, boicotejant, per exemple, unes eleccions, que fareu, llavors, polítics? Quan els vots en blanc i els nuls siguin el 40 o el 50% -com va imaginar Saramago-, què direu? Crec que això no ha fet més que començar. De moment no us ha de sorprendre, polítics professionals, si cada cop vota menys gent. Heu feu tot el possible perquè així sigui.
