pd M54

​EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015

MOTS

Isabel-Clara Simó​

...
el mot que més m'ha impactat pertany al món de la política. García Albiol ha dit que Mas és el pitjor president que ha tingut mai Catalunya. Els qui no som de Convergència, els qui som d'esquerres (i independentistes, cal aclarir-ho?), podíem trobar-li tot de defectes al president Mas, però fa dos o tres anys que no parem de dir, caram que bé que ho fa. Però és que ara en tenim la prova: que García Albiol digui que ho fa malament és prova fefaent que és un crac. Gràcies, García Albiol! Vals un imperi. No tant com Alfonso Guerra (a qui hauríem d'aixecar un monument, perquè va iniciar el moviment independentista), Felipe González o, ai senyor, l'inefable Mariano Rajoy.

pd M53

​EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015

ENCAIX DE LA CUP

Manuel Cuyàs

... Feia calor i plovisquejava. Entre el públic, molts joves, alguns amb cotxets de criatura. Després de travessar molts GR i d'encendre focs de camp –amb foc nou, ben entès–, la paternitat. Ser pare fa CUP. També n'hi havia cargolant cigarrets a mà. Cada partit encaixa amb els seus militants, o són els militants els que encaixen amb els partits, i quan veus els clients de la CUP t'adones que tenien un partit pendent on encaixar...  També hi ha gent gran. Els conec i puc dir que fa quatre dies militaven a ICV i que en fa cinc ho feien al PSUC. Molts són mestres, ara jubilats o a punt de ser-ho...
... Abans, quan els mestres de la concurrència eren joves, els improperis es projectaven sobre els Estats Units d'Amèrica. Ara, sobre Europa, insensible als refugiats d'una guerra que ella arma i manté...
...
Trobo un jovenàs que no encaixa amb l'auditori. “A veure què em diuen.” Poden estar contents: a diferència dels partits que només apleguen convençuts, la CUP és encara tan nova que crida dubitatius.
​

pd M52

​EL PUNT AVUI 15 de setembre del 2015

EL 51 PER CENT

Vicent Sanchis​

Hi ha gent sensata a Madrid. Gent que no considera que centenars de milers de catalans són idiotes o estan intoxicats pel president Mas, la ràdio i la televisió públiques o l'escola. Són pocs. I per això destaquen. Destaca, per exemple, la sensatesa d'Iñaki Gabilondo, que contrasta enormement amb l'empresa que sempre li ha cobert el tos professional. Gabilondo considera que no es pot mantenir l'actual statu quo entre Catalunya i Espanya, i demana, bravament, “renovar la nostra voluntat de conviure i construir un nou consens”. Aquest és el llistó màxim a què arriben algunes persones de bona fe a Madrid. Però, més enllà de les bones intencions, hi ha també les incontinències habituals. Afirma Iñaki Gabilondo: “Em crida molt l'atenció la bogeria de Mas d'iniciar un procés d'independència amb la meitat del seu poble en contra. Si jo fos el president de Catalunya, encara que em donessin atribucions per a iniciar un procés d'independència amb el 50 per cent del Parlament, mai m'animaria a convidar el meu país a una aventura com aquesta.” La “bogeria”, senyor Gabilondo, seria continuar com fins ara... Per què s'ha de supeditar el 51 per cent dels catalans a la conveniència del 49 per cent? En darrer extrem, com es va fer amb la Constitució a Espanya, el dilema es podria resoldre amb un referèndum...

pd M51

​EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015

UNA ABSURDITAT RERE L'ALTRA

Xevi Xirgo

Com que​ TV3 i Catalunya Ràdio van decidir finalment dedicar unes quantes hores a retransmetre la manifestació de la Diada, la Junta Electoral Central (de Madriz, és clar) va decidir que això s'havia de compensar dedicant un espai de programació similar, també en dia festiu, als partits unionistes. Més enllà que la mateixa resolució és absurda, a la Corpo s'ho van agafar amb filosofia i van proposar als unionistes dedicar tota la tarda de diumenge passat a entrevistar-los. Ciutadans, el PP i el PSC, però, s'hi van negar perquè, diuen, això no els compensa prou. I la Junta Electoral els dóna la raó: l'espai d'entrevistes, diu, “no compensa en absolut la cobertura que els mitjans públics van fer de la Via Lliure”. Doncs mirin, és que tenen raó. Res compensarà aquestes formacions perquè, de fet, no se les hauria de compensar per res. I si no, que muntin una manifestació demanant la unitat d'Espanya, que reuneixin un milió de persones a la Meridiana o a la plaça d'Espanya i veuran com no han de recórrer ni a la Junta Electoral perquè els la retransmetin. Perquè tindrà interès informatiu. Facin el que facin ara TV3 i Catalunya Ràdio amb ells, no s'enganyin, res tindrà cap interès periodístic. Una resolució absurda, incomprensible, sense sentit, que hauria de posar en peu de guerra tot el col·lectiu periodístic, no pot acabar de cap més manera que amb una decisió absurda. Absurda i sense cap interès periodístic. Per una cosa ben simple: no hi pot haver interès informatiu allà on no n'hi ha. C's, el PP i el PSC tenen l'àrbitre a favor seu i gràcies a això han guanyat minuts als mitjans públics. Quina ironia, però, que ara no ens puguin oferir res d'interès. A excepció feta, és clar, que retransmetessin quatre hores de balls de l'Iceta. No tindria interès. Però rebentaria les audiències.

pd ML

​ARA dissabte, 29 d'agost del 2015

EL DRET A IMPEDIR LA SECESSIÓ

Josep Costa

...​
els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió. 

 

Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.

pd M49

​ARA divendres, 15 de maig del 2015

S'HO ESTAN CARREGANT (i 2)

Xavier Roig

​(continuació)

Model Supervivència. L’anomeno de “supervivència” perquè qualsevol de les altres dues sortides pot significar la mort de Catalunya com a nació. El model Supervivència només pot triomfar si s’obté un suport clar, per sobre del 55% -del 60%, millor-. És una situació que no assegura la independència, però ofereix bastantes garanties que el referèndum d’autodeterminació pugui tenir lloc. El missatge al món seria nítid i obligaria al diàleg per organitzar un procés democràtic. Només la radicalitat i l’amenaça d’una declaració d’independència del Parlament pot fer seure Espanya a la taula per negociar. Mai ningú, enlloc, ha negociat res sense estar en una posició de força. Per tant, aquesta opció és la que interessa als demòcrates que opten pel no a la independència, també. Només el triomf de les forces independentistes pot garantir un referèndum per a tots els demòcrates.

Conclusió. Fins no fa gaire, les coses semblaven una mica encarrilades. Les gestionaven i impulsaven les organitzacions “civils”. Ara, quan són els partits els que han agafat les regnes, la cosa trontolla. Vaig escriure, aquí mateix, que els únics que podien fer fracassar el procés eren els polítics que tenim -perquè, en general, són mediocres, mesquins i escassament patriotes-. No es va acceptar la proposta de llista única del president Mas. Gran error, que ara es paga. Ha succeït el previst: la politiqueta de partidet ha fet el sorpasso a l’ANC, coincidint amb el seu buit temporal de poder. El futur és més incert que mai. Per no dir fosc.

pd M48

​ARA divendres, 15 de maig del 2015

S'HO ESTAN CARREGANT (1)

Xavier Roig

Els que creiem en la democràcia -els que pensem que cal fer un referèndum per decidir el futur del país- estem de mala sort... La realitat és que, a mesura que passa el temps, les esperances d’una sortida satisfactòria als nostres problemes nacionals s’esvaeix. Si algú no hi posa remei, tot això acabarà en un ridícul espantós. I no pas per culpa dels altres.

Al meu entendre, les sortides al nostre procés són tres. Primera, que demostrem la nostra feblesa i ens massacrin -model Derrota-. Segona, que demostrem tebior i Madrid sotmeti a referèndum una proposta -model que podríem anomenar Pont Aeri-. Tercera, que demostrem una gran fermesa i s’accepti, finalment, un referèndum com cal -model Supervivència.

Model Derrota. Aquesta possibilitat pot tenir lloc si els partits pro independència obtenen uns mals resultats al llarg d’aquest procés electoral (que inclou eleccions municipals, eleccions al Parlament - 27-S - i eleccions al Congrés de Diputats espanyol). Menys d’un 45%?... És determinant, per exemple, que la capital de Catalunya tingui voluntat clara i ferma de voler decidir...
​
Model Pont Aeri. Una possibilitat que seria aplicable si la voluntat dels catalans fos la tebior. Perdre pel 45% o guanyar pel 55%... Aquesta seria una forma continuista que donaria satisfacció als amants del “sí, però no; no, però sí” d’estètica Duran. La tonteria que ha regit la Transició i que ja veuen on ens ha portat. Una proposta continuista que beneficiaria la butxaca d’uns quants, i deixaria tranquil·la la població afartada...

(continuarà...)