pd 1940 Poca èpica per a una rebel·lió

 

(arafa...)

La sensació, després de sentir les declaracions de molts testimonis (no pas les dels acusats) en el judici pel Procés és que n’està quedant un relat ben poc èpic. La imatge que cadascú va per ell i l‘acumulació de jo no sabia res, jo no vaig fer res, jo no recordo res i jo ja vaig avisar no genera precisament el relat heroic d’un poble unit i tossudament alçat. Però potser gràcies a aquesta absoluta manca d’èpica, el relat que està sortint no aguanta ni posant-hi molta imaginació una condemna per rebel·lió, per sedició o fins i tot per malversació. Amb el relat que està sortint, i estirant-lo al màxim, pots arribar com a molt a la desobediència. Allò que fa poc emocionant el relat és precisament el que situa la justícia espanyola en la situació més incòmoda. Una rebel·lió èpica portava a una sentència dura. La manca de tota èpica i de tota prova que la sustenti fa que la sentència dura sigui dificilíssima de justificar i convida a una sentència molt tova, que exasperaria una opinió pública a qui se li ha promès l’hora de la venjança i deixaria en ridícul a qui va forçar la llarguíssima presó preventiva. Aquest pot ser l’efecte benèfic de la manca d’èpica. Tot i així, personalment, me n’hauria agradat una miqueta.

Vicenç Villatoro

pd 1939 El típic soroll del "deep state"

 

(arafa...)

... ja tenim la cartografia de la violència rebuda, el quadre de comandament de la repressió soferta, el banal dispositiu de l’obediència deguda. Per variar, els màxims responsables -Rajoy, Soraya, Zoido- s’han desempallegat de tota responsabilitat i tiren cap als subordinats. Covardia política superlativa, proven de quedar indemnes, que és tant com dir immunes. No sabia, no recuerdo, no estaba. El lacònic ritual habitual de la impunitat oficial.

En un judici que és i esdevé polític -es pot dir ja?- per motivació: és a dir, per la motivació independentista dels encausats, factor neuràlgic de tota l'acusació...

Sotmesos a una permanent excepció, caldrà desobeir la inèrcia: no estem obligats a acostumar-nos a tot. I no perdre capacitat d’indignació, continuar pensant, és sempre el primer acte de resistència, malgrat que la realitat suggereixi que no hi ha prou Fairy, encara, per a tanta claveguera de tants tumults d'estat. 

David Fernàndez

(Nota: llegir tot a: https://www.ara.cat/opinio/tipic-soroll-del-deep-state_0_2193980615.html )

pd 1938 Contra l'astúcia, cinisme

 

(arafa...)

...  Els responsables del referèndum van decidir reaccionar amb més astúcia, i això va quedar meridianament clar en les declaracions dels acusats els primers dies del judici pels fets de la tardor del 2017. Van assumir que no podrien evitar ser reus del delicte de desobediència però els seus actes apareixen ara dictats amb precisió quirúrgica per evitar ser condemnats per cap delicte punible penalment (la malversació, la sedició) ni per responsabilitats comptables: ni un euro de l’erari públic es va gastar en la consulta, la policia autonòmica no va rebre cap ordre contrària a l'ordenament jurídic, la pretesa declaració d’independència tenia un redactat prou confús per no significar res i no va ser publicada enlloc, la bandera espanyola no va ser arriada dels edificis públics...

El problema és que l’Estat ha decidit respondre a més astúcia amb més cinisme, i el que estem veient a Madrid és la construcció d'un relat que respon a uns fets que no van tenir lloc però que justificarà un càstig que molts consideraran il·legal, sí, però just... 

És indubtable que els catalans estem rebent una lliçó molt dolorosa sobre què és i com es comporta el poder.

Però “el que no em mata, m’enforteix”, proclamava Nietzsche, i a mi em fa l'efecte que l'Estat s'està equivocant i que l'independentisme sortirà bastant reforçat de la prova.

Miquel Puig

pd 1937 Judici de paper

 

(arafa...)

 ... en el judici del Procés, han desaparegut els fets. No hi ha fets per enlloc. Hi ha informes, resolucions, plans, testimonis que ho van veure tot des d'un despatx o per televisió, altres que s'han escrit el guió d'una pel·lícula d'aventures... Tot és de paper. Com si tothom estigués llegint, repetint el que ha escrit als papers, recitant un text escrit... Res que tingui a veure amb la realitat corpòria de les coses. Ni proves ni imatges ni testimonis de primera mà dels qui rebien, ni tan sols dels qui pegaven... I l’únic marge és veure com no tothom s’ha après igual la lletra petita del guió i, per tant, hi ha contradiccions manifestes. Menors, perquè les grans contradiccions de fons serien entre els papers i els fets, si els fets no haguessin desaparegut de l’escenari. Sembla un judici burocràtic, quan estem parlant de violència real, d’acusacions de violències hipotètiques, de gent que va rebre, de gent que va fer mal, de gent que porta mesos a la presó... De coses extremadament físiques i tangibles. Qui era al carrer fa dos anys no pot reconèixer res del que va viure entre aquestes tones de papers amb segells oficials. Ja diuen que el paper ho aguanta tot. També pot amagar-ho tot.

Vicenç Villatoro

pd 1936 La força ètica i educativa de tres pel·lícules

 

(arafa...)

 ... tres pel·lícules sobre infància i educació. Tres bones pel·lícules. Captain Fantastic (EUA, 2016)... El professor de violí (Brasil, 2015)... El niño que domó el viento (EUA, 2019)... Què tenen en comú, aquestes tres pel·lícules? Que relaten tres dures realitats al marge, o en contra, del sistema econòmic de capitalisme globalitzat, i que trenquen els esquemes educatius convencionals...  L'educació ens farà lliures. Per si sola no pot canviar la societat, però sense una bona educació el canvi és impossible. Ara bé, no hi ha una única bona manera d’educar: cada context, cada moment, cada persona poden donar peu a maneres diverses... No es tracta de tenir només professors o pares o alumnes heroics, dotats d'un compromís a prova de bomba. També cal lluitar per millorar les condicions estructurals, el sistema. Però com veiem en aquestes pel·lícules, l’individu compta. Mai podrem ni hem de deixar de comptar amb la potència ètica de cada persona, una a una.

Ignasi Aragay

pd 1935 Seguir acusant

 

(arafa...)

  A Catalunya, el judici contra els responsables de l’1 d'Octubre ha anat virant de l’exaltació al pessimisme a mesura que els polítics s'han allunyat del micròfon ... i les acusacions s'han pogut recrear en el seu objectiu únic, que és parlar de l’estricte compliment de la llei, sense tenir en compte minúcies abstractes com són el mandat popular o els drets fonamentals de les persones... continuo pensant que el cas es basa en un relat bàsicament fictici, i que l’objectiu dels jutges és el càstig contra una opció democràtica que en un cert moment va creure que la seva força electoral podria ser efectiva; és a dir, que serviria per pressionar els poders de l'Estat en la recerca d'una solució pactada al conflicte català. El sol fet que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez portin més d'un any a la presó forma part d’aquest càstig... Cal recordar l'origen polític dels fets, el caràcter popular del moviment, les crides constants a evitar la violència, i girar les agressions de l'Estat contra si mateix. Cal, en la línia de Cuixart, una afirmació orgullosa del que es va intentar fer, una promesa solemne que la lluita continuarà, perquè és justa i perquè fer el contrari equivaldria a reconèixer la victòria de la força bruta. ... Però tots sabem, després de tants anys de vagues i conflictes de carrer, que el que s'està jutjant al Suprem no és una qüestió d'ordre públic, sinó un intent real de confrontar un mandat democràtic (amb un objectiu democràtic, com era el referèndum) amb la pura i descarnada raó d’estat.

Toni Soler

pd 1934 El nyap i la llavor

 

(arafa...)

 ... de vegades cal un nyap que sigui també llavor, que provoqui la repressió i iniciï el cicle dialèctic que és a la base de tots els processos revolucionaris.

 El nyap irlandès va inspirar segurament un dels grans nyaps catalans del nou-cents, el complot de Prats de Molló (1926), la fallida invasió de Catalunya per part dels homes de Francesc Macià, desarticulada per la policia francesa. El judici posterior va fer de Macià un líder popular i cinc anys després, convertit ja en l’Avi, guanyava les eleccions municipals que abatrien la monarquia. Molts sobiranistes confien que el judici contra el Procés tingui efectes similars, la qual cosa és una mica aventurada, perquè les circumstàncies són ben diferents; però és esperable, almenys, que el judici deixi clar fins a quin punt l’estat espanyol va utilitzar la repressió contra uns rebels sense armes, i de quina manera tan barroera s'ha cuinat un relat inversemblant, fins i tot absurd, per tal de justificar la venjança sobre els líders de l'independentisme. Si les sentències són suaus o absolutòries, l’escàndol serà enorme; si són dures, serà més enorme encara. Però només si el sobiranisme aprofita l'avinentesa per recuperar la iniciativa política, per acordar una estratègia comuna, es podrà dir, com a Irlanda el 1916, que el nyap haurà estat també una llavor.

 

Toni Soler