lliVre 18 ELS NENS SÓN REIS

pàg. 41 - Cada família alimenta la seva llegenda. O si més no, una versió èpica de la seva història, enriquida amb el temps, a la qual va afegint de mica en mica, proeses, coincidències, detalls remarcables, fins i tot invencions... als pares, als avis, als oncles i a les tietes i, més endavant ,als cosins, els agradava explicar les vagues, les manis, les assemblees, en definitiva la sèrie de batalles més o menys pacifistes, guanyades o perdudes, que ancorava la seva història en una tradició llunyana de lluites socials.

pàg, 208 - ... la noció d'intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l'interior i l'exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de sí mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m'agrada... tot allò era una manera de viure, de ser al món...

pàg. 308 - ... Però, tal com sol passar, no ens hem dotat dels mitjans per fer complir la llei.

Delphine de Vigan, Els nens són els reis. Edicions 62. Barcelona 2022

 

E.E. 251 EL MOMENT ECOLÒGIC

 Manel Fontdevila, 3.12.2023

E.E. 250 SABER MORIR

Aquest ha estat l’estiu de la mort de Michela Murgia... Aquesta dona, escriptora sensible i brillant, activista feminista i antifeixista i independentista sarda, ens va deixar per un càncer fulminant als cinquanta-un anys. I després parlen de justícia divina. A l'última entrevista, coneixedora ja del seu final proper, deia: “Tinc cinquanta anys, però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. Coses que ni tan sols sabia que volia fer. Tinc records preciosos", va dir en aquella mateixa entrevista. Quan el periodista li va preguntar com volia ser recordada, l'escriptora va respondre: "Recorda'm com vulguis. Mai no he pensat a mostrar-me diferent de com soc per agradar a algú. Crec que fins i tot els que m'odien han estat útils per definir-me. Me'n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada. He conegut molta gent meravellosa. No és cert que el món sigui lleig; depèn de què fas tu amb el món"... Cinquanta-un anys. Tantes lluites per fer, tants llibres per escriure. I encara aquest últim gest de coratge de reconèixer que se sentia afortunada, que la vida és bonica i el món un lloc fabulós segons què hi facis...

Sílvia Soler, 2.9.2023

 

E.E. 249 "LES SABATES D'EN JAUME", EBRE 1938 (2ª part)

 ...  

Quan, el juliol del 1988, l’episodi feia cinquanta anys, vaig tenir ocasió d’entrevistar alguns dels protagonistes d’aquelles trinxeres, a vegades separades només per metres, on van deixar la vida més de cent mil soldats republicans i trenta-cinc mil del bàndol franquista, en una duríssima conflagració amb foc intens d’artilleria i bombardeigs aeris... 

El meu pare, Joan Batista Bellsolà, havia participat en la batalla...  Els últims testimonis que tinc de la batalla de l'Ebre són els seus... recuperada en part d’una carpeta secreta que no em va ensenyar fins poc abans de morir. 

Després, he anat sabent coses gràcies a la recerca historiogràfica de la doctora Queralt Solé, que ha fet una gran feina en el capítol tan delicat de les fosses comunes, en alguna de les quals potser un dia, a prop de les sabates d'en Jaume, hi sortiran les despulles del germà del pare que no va tornar, l’oncle que no vaig conèixer i del qual no se'n parlava perquè les parets de la postguerra tenien orelles. Però també “es callava perquè no es gosava fer reviure en els nostres pares, en els nostres avis, el dolor que els produïa la guerra, la misèria, la humiliació, la pèrdua i la derrota”, “La memòria sempre torna”. (Esther Vera) 

L’efemèride dels 85 anys de la Batalla de l'Ebre... té a més a més del seu valor intrínsec l'afegit que també ens hi juguem que no es faci oficial el discurs que la Guerra Civil va ser una baralla de iaios, que va ser tant culpa dels uns com dels altres i que la memòria històrica no mereix ser present als cartipassos polítics.

Antoni Batista, 30.7.2023

E.E. 248 "LES SABATES D'EN JAUME", EBRE 1938 (1ª part)

“Avui he tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova he trobat/ les sabates d'en Jaume./ Un forat a les soles/ i una pinta de bales,/ dins d'un plat enfangat/ tres cascots de metralla./ Des de l'any trenta-vuit/ jo no havia tornat/ a la serra de Pàndols./ I a la cova han quedat/ les sabates d'en Jaume”.

El poeta Josep Gual Lloberes i la cantant Teresa Rebull van viure la Guerra Civil en primera persona, ell al front, ella a la rereguarda, i la cançó que –a tempo de marcar el pas com la Marxa de Sacco i Vanzetti i d’himne com el Bella ciao– va sorgir del més endins de tots dos, Paisatge de l'Ebre, va ser una crònica sentimental de la batalla decisiva que va començar a les 0.15 del 25 de juliol de 1938 i no va acabar fins al 16 de novembre, ara en commemorem els 85 anys. Manuel Vázquez Montalbán, antòleg de la Nova Cançó quan amb prou feines tenia biografies, la considerava la millor banda sonora d’aquella contraofensiva que era l'última esperança d’aturar el feixisme i salvar la República i la Catalunya autònoma...

Vaig escoltar el Paisatge de l'Ebre de Teresa Rebull en un recital a la universitat, als primers setanta del segle passat, quan era l'únic recinte on la podia cantar burlant la censura, ara que també tornen els del llapis vermell de la intolerància. A YouTube es troba la versió que va cantar a l'homenatge que li va organitzar l’abril de 2006 Òmnium Cultural.

Antoni Batista, 30.7.2023

 

E.E. 247 CONSIDERACIONS SOBRE EL PETÓ NO CONSENTIT

Jo diria que el petó és una falta de respecte, un abús de confiança, de mal gust, de superioritat moral, de senyor que no comprèn que potser fa fàstic. (jo diria un abús de poder) Mai un abús sexual... 

Si el petó a Jennifer Hermoso és un abús sexual, llavors penso que estem banalitzant, amb la millor de les intencions, que un superior acorrali una subordinada en un despatx solitari, a les vuit del matí, i li faci un petó amb llengua, amb intencions sexuals. Jo considero que no és el mateix, i el termòmetre que m’aplico, per considerar-ho, és pensar, en tots dos casos, com hauria reaccionat si la dona fos la meva filla.

Empar Moliner, 16.9.2023

 

E.E. 246 "LA SANTA ESPINA", PROHIBIDA

Ahir al migdia, el general Lossada va rebre els periodistes; això féu creure que hi havia notícies. Efectivament, el governador, després d’anunciar l’embarcament de tropes que havia d’efectuar-se a la tarda, els donà lectura d'una nota que avui publicarà el “Butlletí Oficial” referent a la popular sardana La Santa Espina, lletra del plorat Guimerà i música del mestre Morera. L’esmentada nota [traduïda al català per la redacció del diari La Publicitat] diu així: “Havent arribat a coneixement d'aquest Govern, en forma que no ofereix lloc a dubtes, que determinats elements han convertit la sardana La Santa Espina en himne representatiu d'odioses idees i criminals aspiracions, escoltant la seva música amb el respecte i reverència que es tributen als himnes nacionals, he acordat prohibir que es toqui i canti la sardana titulada La Santa Espina a la via pública, sales d'espectacles i de Societats, i a les romeries o reunions campestres [aplecs], prevenint als infractors d'aquesta ordre que procediré a castigar-los amb tot el rigor”. Després el general Lossada es lamentà davant els periodistes d’haver hagut de prendre aquesta determinació, tota vegada que es tracta d’una sardana que a ell li agrada molt.

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS  Part del text no censurat de la nota informativa publicada a La Publicitat (5-IX-1924) sobre la circular núm. 2680 signada el 4 de setembre del 1924 pel governador civil de Barcelona Carlos de Lossada (Toledo, 1862 - Montcada i Reixac, 1936). Aquell diari del partit Acció Catalana dirigit llavors pel polític i periodista Lluís Nicolau d'Olwer (Barcelona, 1888 - Mèxic, 1961) va subtitular la notícia amb un comentari irònic. Faltaven deu dies per al primer aniversari del cop d'estat del general Miguel Primo de Rivera (Jerez, 1870 - París, 1930) al qual es va adherir el també general Lossada, que tres mesos després de la insurrecció armada del 1936 va ser assassinat per anarquistes. Dijous vinent farà cent anys de l'inici de la dictadura militar de Primo de Rivera apadrinada pel rei Alfons XIII.