E.E. 255 NIT DE NADAL (1895)

Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] La Missa del Gall és la condensació d’aquest sentiment. [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) ​article publicat fa anys a Diario de Barcelona (24-XII-1895).

 

E.E. 254 "UN COTI BEN SALSERO" (i 2)

 Amb els anys vaig descobrir que, com tantes vegades, havia fet el préssec, perquè mentre la sardana s’esllanguia, la Barcelona olímpica s'apropia de la rumba i feia festivals de flamenc, i els Estopa i en Serrat i tants altres reivindicaven les seves arrels xarnegues emparats per un relat pretesament antinacionalista. I més recentment, amb l'excusa de la globalització, hem vist com els de la generació de la Rosalía es disfressen de flamencs o de porto-riquenys mentre els que havíem crescut sentint la tenora, acomplexats, callàvem com imbècils, horroritzats per la perspectiva que ens acusessin de supremacistes o de trabucaires amb barretina.

I han hagut d’aparèixer dos nanos de Mataró, deslliurats de complexos, per donar-nos una lliçó de respecte a les arrels, feta des de l’alegria, l’obertura, la fusió i el deixar-se de punyetes. I és un èxit, i joves catalans de tots els orígens abracen el fenomen sense fer-se preguntes i sense demanar permís als perversos guardians d’aquella nova puresa, tan progressista, que consistia en rebutjar tot allò que sonés massa català. Moltes gràcies, The Tyets. Ser català continua sent una murga, però amb “un coti ben salsero” tot plegat és més fàcil.

Toni Soler, 7.5.2023

E.E. 253 "UN COTI BEN SALSERO" (1)

Que consti que les sardanes no m'agraden especialment. Però formen part de la meva motxilla vital... Potser per això quan vaig sentir aquest fenomen que és Coti x coti, de The Tyets, em vaig quedar literalment astorat en sentir com el ritme sincopat del reggaeton es fonia amb el persistent xum-xum-xum de la sardana, i apareixia amb tota naturalitat el so de la tenora i el flabiol, i em va venir com una aroma de dècades enrere, d'infància i de família...

Malgrat el seu èxit esclatant a partir de Pep Ventura, la sardana no ha tingut una vida fàcil. El ruc d’en Primo de Rivera la va prohibir per decret, al costat de la senyera. El franquisme, passat el primer furor repressiu, la va tolerar com a demostració d’una catalanitat ben entesa, però amb un radi d'acció domèstic... Quan van arribar la Nova Cançó i la música pop, la sardana va agafar fama de carrinclona i va perdre embranzida. Jo formo part de les generacions que en van renegar. Durant anys, encara notava una fiblada nostàlgica amb La santa espina, però vaig donar per fet que la sardana passaria avall amb les sevillanes, la jota i tot el folklore que en aquells temps feia olor de ranci...

Toni Soler, 7.5.2023

 

E.E. 252 ARA VE NADAL

Si un dia d'aquests es deixen caure per Sant Feliu de Guíxols, es trobaran amb una ciutat del tot moderna. Places dures on el sauló acollidor ha estat substituït per pedra agressiva, per exemple. I es trobaran amb diguem-ne ornaments nadalencs dignes de l’abominable mal gust de les ciutats modernes. A Barcelona, el Palau de la Generalitat ha estat omplert d’etiquetes com si es tractés d'un producte de rebaixes. De fet, aquesta idea que algun publicitari ha cregut brillant, potser en el fons té a veure amb la veritat més dura. Catalunya està de rebaixes. A Sant Feliu, els diguem-ne ornaments nadalencs són del mateix mal gust. En la placeta de pedra dura amb escales que baixen a la platja, just al final del passeig, hi han bastit un arbre artificial símbol d'un Nadal també artificial. Un con gegant, vaga imitació d'un avet, fet amb una estructura metàl·lica recoberta d’una mena de gespa de plàstic, perquè així el con és verd, com els avets de la Selva Negra, posem per cas. I a la gran i flamant plaça de davant del monestir hi han instal·lat una mena de bola gegant, d’aquelles que es pengen als arbres de Nadal, tan gegant que hi pots entrar. A dins, vuit cadires, blanques com sanitaris, que conviden a seure i a descansar. Que modern s'ha tornat Sant Feliu! Això sí, ni un sol senyal de la festa que se celebra per Nadal. Ni un sol pessebre enlloc. Potser la comunitat musulmana s’ofendria. Però si la ciutat és laica, per què posen tants ornaments nadalencs? La resposta és ben senzilla: perquè les festes de Nadal són unes festes comercials, una mena de Black Friday continuat que va des del pont de la Constitució fins a Reis. I el naixement del Nen Jesús i l'adoració dels Reis només són reclams per a vendre torrons i joguines. I ara pantalles i pantalletes, telèfons i tauletes… ara ve Nadal i em deprimeix aquest mal gust imperant, el de Barcelona i el de Sant Feliu. I el de tot arreu.

Narcís Comadira, 9.12.2023

 

lliVre 18 ELS NENS SÓN REIS

pàg. 41 - Cada família alimenta la seva llegenda. O si més no, una versió èpica de la seva història, enriquida amb el temps, a la qual va afegint de mica en mica, proeses, coincidències, detalls remarcables, fins i tot invencions... als pares, als avis, als oncles i a les tietes i, més endavant ,als cosins, els agradava explicar les vagues, les manis, les assemblees, en definitiva la sèrie de batalles més o menys pacifistes, guanyades o perdudes, que ancorava la seva història en una tradició llunyana de lluites socials.

pàg, 208 - ... la noció d'intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l'interior i l'exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de sí mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m'agrada... tot allò era una manera de viure, de ser al món...

pàg. 308 - ... Però, tal com sol passar, no ens hem dotat dels mitjans per fer complir la llei.

Delphine de Vigan, Els nens són els reis. Edicions 62. Barcelona 2022

 

E.E. 251 EL MOMENT ECOLÒGIC

 Manel Fontdevila, 3.12.2023

E.E. 250 SABER MORIR

Aquest ha estat l’estiu de la mort de Michela Murgia... Aquesta dona, escriptora sensible i brillant, activista feminista i antifeixista i independentista sarda, ens va deixar per un càncer fulminant als cinquanta-un anys. I després parlen de justícia divina. A l'última entrevista, coneixedora ja del seu final proper, deia: “Tinc cinquanta anys, però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. Coses que ni tan sols sabia que volia fer. Tinc records preciosos", va dir en aquella mateixa entrevista. Quan el periodista li va preguntar com volia ser recordada, l'escriptora va respondre: "Recorda'm com vulguis. Mai no he pensat a mostrar-me diferent de com soc per agradar a algú. Crec que fins i tot els que m'odien han estat útils per definir-me. Me'n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada. He conegut molta gent meravellosa. No és cert que el món sigui lleig; depèn de què fas tu amb el món"... Cinquanta-un anys. Tantes lluites per fer, tants llibres per escriure. I encara aquest últim gest de coratge de reconèixer que se sentia afortunada, que la vida és bonica i el món un lloc fabulós segons què hi facis...

Sílvia Soler, 2.9.2023