pac 123 - "Fuck off", Amèrica

Trump i Putin són al mateix costat de la Història. El costat dels sàtrapes, els intolerants, els bel·licistes i els negacionistes. El costat dels cínics i dels carallots que no sospiten que ho són –és a dir, dels estúpids–.​.. provocque en mi un amarg triplet de sensacions: indignació, vergonya aliena i basarda. Trump, pel que sembla, ha fet escola. Ja no és un boig solitari, sinó el cap visible d'un ramat d’enzes disposats a conquerir l’hegemonia “cultural”. Els Estats Units són una potència nuclear en mans d'un grup de cowboys fatxendes i illetrats.​..​

Els EUA no estan sota amenaça, sinó que han esdevingut una amenaça mundial. No és que els americans hagin votat Trump a pesar dels seus defectes i dels perills que anticipa; l’han votat precisament pels seus defectes (que de sobte han esdevingut virtuts) i pels perills que anticipa (que ens presenten com a oportunitats). La victòria de Trump, i la seva creixent hegemonia, està edificada en els seus diners, el seu cinisme, la seva lògica adolescent, la seva caricaturesca posada en escena. Tot plegat seria simplement ridícul, si la Casa Blanca no tingués el poder que té i si les polítiques que surten del binomi Trump-Musk no poguessin afectar dramàticament les nostres vides...

Toni Soler, 23F2025

 

pac 122 - Que em treguin un ull

 Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se'n sap res.​.. 

Veient que això del nou finançament va per llarg, i que al PSC no li importa anar fent la viu-viu sense pressupostos (ara la normalitat és això, amics), ERC ha pactat una mena de compensació que consisteix en una condonació parcial del deute català amb la Hisenda espanyola. És a dir, que ens perdonen part del que devem a l’Estat a causa del drenatge continuat dels nostres recursos... una condonació del 20%, 17.000 milions d'euros. Al cap de poc, es fa públic l’acord sencer: Evidentment, és un cafè per a tothom, però amb els paràmetres geopolítics de sempre: ¿a Catalunya se li perdona el 20%? Doncs a Andalusia el 50%...

Ens han tornat a psoeïtzar, com es diria a les xarxes. I això no impedeix que sigui un acord favorable, i que tot el que sigui muscular les institucions catalanes sigui bo per al país. Però és evident que cada pas endavant que vulguem fer, per acostar-nos a la disponibilitat de recursos que mereixem, serà una partida a 17 bandes, feixuga i inacabable, que s’utilitzarà com a excusa per a la catalanofòbia, la qual cosa ens deixa en la incòmoda posició de cornuts i a pagar el beure...

Tot és regat curt i politiqueria, no hi ha projecte. Una qüestió de fons com és el repartiment dels diners públics es resol a base de petites querelles territorials i intercanvis de vots. Si jo cregués de veritat en l'Espanya autonòmica, estaria certament decebut...

Toni Soler, 2.3.2025

pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia

Tot lector de la primera frase de la Bíblia sap que l’Antic Testament, que narra la creació del món segons la mitologia hebrea, comença amb aquestes paraules: “Al començament [o “Al principi”] Déu va crear el cel i la terra”. Però en la llengua hebrea original, aquest inici dels llibres de Moisès és envitricollat a causa de l’ambigüitat de la paraula bereshit (inici, principi, cap) i de la sintaxi dels tres primers versets.​..

Com que la Bíblia grega... va traduir l’expressió hebrea com “en arché”, no ha d'estranyar que quasi totes les Bíblies traduïdes al llatí més endavant... hi posessin: “In principio”. D’aquí va passar a les llengües modernes... però de mica en mica es van imposar una sèrie de dubtes sobre aquestes versions gregues, llatines i en llengües modernes de les paraules inicials del Gènesi. La paraula bereshit, afegida a la resta del sintagma, no vindria a dir: “Al principi Déu va crear el cel i la terra”, sinó: “Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...”, que és una altra cosa...

¿Com hauríem d’acceptar que Déu sigui el subjecte d'una frase que després diu d'ell mateix que “al principi va crear...”? Al principi de Déu? Impossible: Déu no té principi ni final segons la mitologia i la religió hebrees: és des de sempre i serà sempre. De manera que el Tanak anglès... posa a l’inici del Gènesi: “When God began to create heaven and earth...”, que és el que, per fi, van acceptar... en català, la Biblia Interconfessional, en una nota al peu (“Una altra traducció possible seria: «Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...»”). No és que les altres lectures fossin “possibles”; és que eren un error colossal, una heretgia.

​Jordi Llovet, 12.4.2025

pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part

    Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...

    Ara mateix, els woke som el boc expiatori, el woke expiatori. Com presentar batalla cultural en un camp de joc tan marcat com el de les xarxes socials, on un insult puntua 10 i un raonament 0? ¿Hem d'esperar que la seva espiral de contradiccions i mentides tard o d’hora els porti al col·lapse? Trista esperança. Perquè sempre es pot anar a pitjor. És tan fàcil destruir i tan difícil construir... La desconstrucció de la democràcia i del sector públic que ha posat en marxa el tàndem Trump-Musk és letal. La motoserra Milei està de moda. Quan arribi el moment de refer-ho tot, si arriba, costarà. I arribi o no, estic content de ser woke: és a dir, de no ser un ignorant racista, masclista, xenòfob i insensible a la desgràcia aliena.

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

​   Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se'n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s'han d'espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?​...

    Fins ara havíem convingut que en democràcia les majories decidien, però amb respecte a les minories. Ara ja no. S'ha acabat dissimular: que les majories arrasin amb totes les dissidències. La llei del més gros. Si mano, mano i ho resolc tot a la meva manera. Equilibri de poders? No siguis antiquat, home! I no em facis dir dona, que això del feminisme ja cansa. ¿Humanisme humanitari, liberalisme de les idees? Coses d’intel·lectuals pesats. Oi que m’han votat?, doncs màniga ampla. S'han acabat les regulacions públiques, les garanties legals per evitar corrupcions i discriminacions. Tot això és paperassa inútil, burocràcia absurda. Tirem pel dret... Així serà la nova democràcia autoritària... La superdreta revolucionària menysprea les institucions públiques, contraposa llibertat individual a estat..., equipara solidaritat amb burocràcia, creu que tots els pobres i trans del món són uns aprofitats, no veu cap problema en la riquesa obscena d’uns pocs –merescudíssima, només faltaria!–, està segura que per definició les administracions són ineficaces i que, en canvi, les empreses privades rutllen d'allò més bé... Mai dels mais hi pot haver empreses ineficaces, burocratitzades, amb treballadors apalancats i alts directius que s'aprofiten d'informació privilegiada i la principal tasca dels quals és corrompre les institucions públiques. No, no, això no passa. ¿I podria ser que hi hagi funcionaris que fan bé la seva feina? Au, home! On vas a parar?...

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 118 - Carnaval i alegria el 1928

Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència caricatura i extralimitació.​ La terrible obligació de divertir-s​e...

 I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l'ànima humana...

En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors... La gent va a veure la gent... L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928.

 

lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2

 Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

Pàg. 156 ​ Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.

Pàg. 261​ «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»...​ Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall