pd 526

ARA dissabte, 21 de desembre del 2013

VOLUNTAT DE SER

Jordi Riera i Romaní

Ni la “voluntat de plaer” segons Sigmund Freud ni la “voluntat de poder” d'Alfred Adler expliquen avui la voluntat de ser de molt bona part del poble català. Aquesta voluntat col·lectiva d'avui, que vol expressar-se de manera lliure i clara, s'explica molt millor a la llum de la proposta de Viktor Frankl entorn de la “voluntat de sentit”.

Voluntat de sentit que té a veure més amb transcendir-nos individualment i col·lectivament, com a comunitat, com a poble, que no pas amb un mer desig col·lectiu vinculat a una pujada d'adrenalina circumstancial i espúria. Tot el que avui emergeix no és flor d'un dia i ve de dins, i de lluny...

Ens mobilitza, per tant, un autèntic desig de sentit que s'ha mantingut persistent i tenaç al llarg dels segles i que ha anat arrelant en el moll de l'os del nostre gen cultural, social, educatiu i polític en el decurs de generacions i generacions. És la voluntat de ser i de sentit d'un poble acollidor, amb llengua, cultura, valors i costums propis, que no excloents, i que vol anar més enllà d'ell mateix, sense haver d'anar en contra de ningú.

...

Sigui quin sigui el resultat final d'aquest procés, un poble com el nostre, amarat del sentit d'història que deixen tant les victòries com les derrotes, sabrà interpretar-lo de manera adequada, compromesa i inclusiva. Justament perquè, com dèiem al principi, la nostra voluntat és de sentit, ben lluny de raons indignes, castisses, divisòries o insolidàries.

pd 525

ARA dissabte, 19 d'octubre del 2013

SET NOTES SOBRE L'INDEPENDENTISME CATALÀ ACTUAL

Hilari Raguer

1ª. Ja no es té por de proclamar-se independentista. Després de tres segles de duríssima repressió, no gosàvem dir públicament el que en el fons sentíem i volíem...

2ª. Veiem factible la independència en un futur no gaire llunyà... Ningú no ens ho donarà fet i pastat, però des de l'exterior acceptaran el fet...

3ª. Som conscients de l'espoli fiscal...

4ª. La incorporació al procés independentista de molts castellanoparlants.

5ª. No es tracta ja d'un sentiment visceral, impulsiu, sinó que veiem gran quantitat de persones competents... que tenen ben estudiats els aspectes pràctics de la marxa cap a la independència...

6ª. Espanya ja ha fet tard per oferir solucions transaccionals... la solució ha de ser més radical i, a més, ja no ens els podríem creure.

I 7ª. Nombrosos indicis fan pensar que el polítics espanyols s'adonen d'aquestes sis característiques... Veuen que la situació és extremadament delicada...

pd 524

ARA  dissabte , 14 de setembre del 2013

CATALUNYA: NOMÉS INDEPENDÈNCIA?

Xavier Casals

... aquesta demanda d'independència per a amplis sectors de la ciutadania és inseparable d'un canvi en la forma de fer política: davant la tradicional, articulada des de dalt i que discorre per vies institucionals, en sorgeix una altra d'associada al món civil, generada des de baix, de caràcter assembleari i que demana més participació. I és que la desafecció de bona part dels catalans envers l'Estat és paral·lela a una altra desafecció envers la classe política catalana que passa desapercebuda molt sovint.

...

Aquesta tendència es plasmà en un populisme plebiscitari que tingué dues projeccions: les consultes populars per la independència i els "indignats"... A més d'instal·lar la independència en l'agenda política, aquestes votacions estengueren una democràcia participativa que sintonitzà amb el qüestionament de la vella política representada pels grans partits...

...

La consulta uneix el carrer i el Parlament. La Via Catalana és una representació del poble en moviment per sobre dels partits però amb el seu suport... és una expressió d'independentisme assembleari de masses.

Gestionar l'actual secessionisme només des de la política institucional serà cada cop  més difícil per una raó: hom vol un nou Estat, però també una nova política, i això no s'ha copsat prou.

pd 523

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (i 2)

Borja de Riquer

...Jordi Solé Tura diu que l'any 1978, els ponents constitucionals van rebre un paper procedent de la Moncloa, que segons els van dir venia consensuat amb "las alturas". Al paper hi havia un text, escrit a mà, del qual no es podia tocar ni una coma, i que bàsicament introduïa  dues frases: "la indisoluble unidad de la Nación Española" i la definició que España era "la patria común e indivisible de todos los españoles". Fixeu-vos en aquests dos conceptes tan essencialistes com escassament democràtics: "indisoluble" i "indivisible".

Així, amb fòrceps i com una imposició dels poders fàctics del franquisme - "las alturas" - s'imposà el redactat definitiu de l'article 2 que ara els polítics espanyols presenten com a fruit del  consens democràtic i de la gran acceptació assolida llavors per la Constitució.

Avui, trenta-quatre anys després, ¿es pot tolerar la permanència de principis constitucionals imposats d'aquella manera?... ¿ Què passa quan la nació oficial no és acceptada com a pròpia, com l'única i l'exclusiva per importants sectors de la ciutadania? ¿Se'ls imposa per la força aquesta identitat oficial?... ¿Com és possible que partits que sostenen als seus estatuts que Catalunya és una nació després no votin una declaració que defensa el dret a decidir dels catalans?

Desenganyeu-vos, no hi ha cap possibilitat de fer un debat mínimament civilitzat, ni en termes polítics, ni tampoc en els científics, amb uns interlocutors que sostenen que no hi ha més identitat nacional que la seva.

pd 522

ARA,  2 de febrer del 2013

LA SOBIRANIA, LA NACIÓ I LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA (1)

Borja de Riquer

... la font legitimadora de la sobirania espanyola, segons al Constitució del 1978, és la tesi que els ciutadans d'aquest estat formen part d'una sola nació, Espanya, que ja existia prèviament... molts polítics i jutges... no han acceptat mai l'existència d'altres col·lectius de ciutadans que es poden sentir diferents, i fins i tot han negat que aquests tinguin una altra identitat nacional, defensen amb vehemència que no hi ha més nació que la seva. El seu nacionalisme és, de fet, com una mena de creença integrista... La identitat nacional ja ve donada, no és una adquisició voluntària... 

"Espanya es una obra de Dios, o de la naturaleza" (Antonio Cánovas del Castillo, 1881). Amb aquestes credencials "divines" els nacionalistes espanyols mai han previst la possible existència de ciutadans que considerin que la seva pàtria és una altra. Per a ells això és quelcom incomprensible i antinatural, i també un acte de traïció a la història.

pd 521

ARA  dissabte, 22 de setembre del 2012

EL CAS ESCOCÈS ACONSELLA LA VIA DEL REFERÈNDUM

LA DECLARACIÓ UNILATERAL TÉ MENYS LEGITIMITAT EXTERIOR

Roger Tugas

Malauradament no hi ha un manual pràctic per a les nacions que volen esdevenir independents per guiar el seus passos cap a l'estat propi... De tots els processos de secessió que hi ha hagut en les últimes dècades, però, fossin pactats o no, majoritàriament les nacions han assolit l'estat propi a través de dues grans vies: el referèndum o la declaració unilateral d'independència... El que sembla clar és que (en ambdues opcions) el primer pas seran unes eleccions plebiscitàries...

... el Parlament resultant i el Govern que s'hi escollís ja estaria legitimat per fer els primers passos cap a l'estat propi des de la plena democràcia...

Una negociació difícil però necessària amb Espanya... que si enviés els tancs o dissolgués l'autonomia, això se'ls acabaria girant en contra perquè incentivaria l'independentisme i faria reaccionar la UE.

El referèndum, un pas imprescindible... És millor una doble legitimació: les eleccions plebiscitàries i el referèndum, per aconseguir la màxima credibilitat i el màxim reconeixement a l'exterior... en canvi una declaració unilateral d'independència, per ser efectiva, ha de ser previ el suport d'altres estats... caldria, per tant, tenir ja el reconeixement previ d'algun país, si pot ser de la UE... pot ser útil, però no resoldria la qüestió, en qualsevol cas seria necessari un referèndum.

pd 520

ARA, 7 de juliol del 2012

DEL CANDOR EN POLÍTICA

Albert Sánchez Piñol

Què és el pactisme?... "És un tarannà propi dels catalans, una inclinació natural per arribar a enteses i acords". Bé doncs, aquesta concepció és radicalment, absolutament,  falsa. De fet, el pactisme era un principi del tot oposat, una institució segons la qual si un pretendent al tron volia ser rei dels catalans havia d'acatar públicament les seves Constitucions i Llibertats. En cas contrari els catalans estaven legitimats, si calia, a declarar-li la guerra.

...

Segons els partidaris de l'"oasi" se suposa que els catalans som naturalment "pactistes", de la qual cosa es deriva que som naturalment assenyats i, en conseqüència, pacífics. Mentida podrida. La història de Catalunya és la història de la barricada i de l'aldarull, és la història d'una revolta sempre larvada. Com en tots els llocs històricament dinàmics. Com a tots els llocs on els fluxos sociològics, ideològics i econòmics generen expectatives de canvi. I no hem de penedir-nos-en, la història és la història...

...

Ara arriba el govern i ens vol convèncer que aconseguirà un gran pacte fiscal. Esclar que sí. No tenim prou poder per regular la ubicació d'extractors urbans o la pixera dels gossos chihuahua, però serem capaços de doblegar, i per les bones, aquest mamut polític, aquesta desmesura espanyolista anomenada PP, un interlocutor tan flexible, tan tolerant, que abans de començar a parlar vol que admetem que aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. I esclar, ens han convençut tant i tant que el pactisme és ser mesell i l'"oasi" és ser pacífic que en la negociació del pacte fiscal se'ns pixaran al damunt.