pd MC5

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017

ELOGI DEL PROFESSOR DE SECUNDÀRIA. SEGON INTENT (1)

Jaume Cabré

​...
El professor treu l’alumne del seu món i el condueix on sigui que no hauria arribat sense el seu ajut. Ja sigui a entendre les derivades, a admirar en silenci un poema o a captar un timbre o una harmonia. I el professor, sense complexos, ha de deixar clar a l’alumne que això és difícil. Però que no passa res, perquè, contra el que molts prediquen, la dificultat per ella mateixa és educativa. La feina ben feta del professor no és la d’apartar els obstacles que l’alumne es troba en l’estudi i de vegades en la vida, sinó la d’ajudar-lo a superar-los: la dificultat és educativa.

»En algun lloc he escrit que ensenyar és, sobretot, transmetre passions. El professor fa coses en la vida; possiblement, fa coses que l’apassionen; aquestes coses les transmet, encara que no formin part del programa de la disciplina que imparteix. Però el més habitual és que la disciplina que imparteix sigui la seva passió. I no s’ha de justificar davant dels alumnes: ensenya les coses que li agraden i punt... la teva passió farà que l’alumne escolti; potser se’n fotrà; potser, quina sort!, t’ho discutirà. Però t’haurà escoltat.
...

pd MC4

ARA dissabte, 19 d'agost del 2017

PER A QUÈ SERVEIX UN ATEMPTAT

Jordi Graupera (Professor de filosofia)

La suspensió del judici individual, la criminalització de la dissidència, la imposició de l'estat d'excepció permanent són els productes culturals de la dècada... La nova normalitat és fer ús de la por per consolidar les jerarquies, militaritzar l'Estat, i afeblir la democràcia i la vida espontània. Han volgut que la política i les idees s'abandonessin al sentimentalisme més xaró, a l'entreteniment més repetitiu, a la indignitat de viure només per publicitar la bellesa del nostre ego.

...

Preferim ciutats vulnerables a l'empobriment moral de ser protegits per un gran germà, un Leviatan, un monstre que s'ocupa dels nostres malsons mentre vivim la ficció del plaer.

La democràcia és el regne dels adults i un atemptat serveix per infantilitzar...

...

La resposta al terror no és delegar la nostra por en els guardians del poder, sinó arrabassar-los-el per aprofundir més en la democràcia, sabent-ne els riscos, caminant fermament cap a la llibertat, conscients de la incertesa que defineix tota vida humana viscuda amb dignitat.

pd MC3

​ARA dissabte, 11 de febrer del 2017

ANIV​ERSARI

Sílvia Soler

​Arriba l’aniversari i penses: ja fa tants anys que no hi és. El pare o la germana o l’amic, els que han marxat i ens han deixat aquí, enyorant-los. És inevitable repassar tot el que ha passat des que no hi són -tot el que ells s’han perdut-. I fas aquell exercici tan masoquista de pensar: que contenta que estaria si... quin fart de plorar s’hauria fet amb... com riuria... què en pensaria de...?
...
No cal evitar-la ni anar-la a buscar. L’absència ens acompanya i només podem pair-la -i encara- a base de records. Ja ho sabem, ho hem llegit i potser dit mil vegades: una persona no mor del tot mentre hi hagi algú que la recordi...

Perquè recordar, ja ho sabem, és tornar a passar pel cor. Però, tot i així, l’absència costa d’empassar...

Ens queden les fotografies, la veu enregistrada, potser algun llibre escrit. La seva roba, els seus objectes. Coses que l’han sobreviscut. Tot el que amb prou feines ens serveix per assegurar-nos que ell o ella va existir, que el nostre amor per ell o ella era cert, per més que no ens va servir per impedir que marxés. Saber-ho, admetre que estimar algú no el salva de la mort, que el nostre amor -per gran, intens, tendre i profund que sigui- no pot vèncer la mort, és, des del meu punt de vista, la lliçó més difícil que ens toca aprendre. Una tasca feixuga que, a la majoria, ens té ocupats tota la vida.

pd MC2

​ARA  Diumenge, 15 de gener del 2017

RES N​O ÉS EL QUE SEMBLA I NINGÚ NO ÉS PERFECTE

Ignasi Aragay
Eduardo Mendoza, premiat amb el Cervantes, deia que “no és cap raresa que un català escrigui en castellà”. No ho és, certament. El que encara sí que és una raresa és que un català escrigui en català. Perquè malgrat la Renaixença, malgrat Pompeu Fabra, malgrat l’escola en català, malgrat l’independentisme, malgrat tot, l’escriptura i la lectura en català (i per descomptat també la parla) segueixen en una posició de preocupant debilitat, tant dins de Catalunya (i més a les Balears i el País Valencià) com sobretot a Espanya, on la incomprensió cap a la realitat lingüística catalana ha anat en augment. Es vol fer passar el català per hegemònic a Catalunya, i no és així, ni de bon tros. Ho és el castellà. Per tant, Eduardo Mendoza té tota la raó: és normal que un català escrigui en castellà, l’idioma que parlen i llegeixen la majoria de catalans.
...
Sempre ens quedarà el recurs de refugiar-nos en la nostra bombolla, de tancar-nos en un món fet a mida de mitjans de comunicació que només ens diuen el que volem sentir, i d’amics de Facebook i seguidors de Twitter que ens riuen les gràcies. Però tampoc llavors res no serà el que ens sembla: ens enganyarem, tot se’ns farà més incomprensible, perdrem la capacitat d’entendre i dialogar, i per tant d’intentar canviar les coses. Perdrem la ironia, el gust per la descoberta, per la sorpresa i la diferència...

pd MCI

​ARA diumenge, 15 de gener del 2017

¿PODEM QÜESTIONAR L'ELECTORAT? 
Albert Pla Nualart

¿Estem qüestionant la democràcia quan lamentem la pèssima qualitat d’un electorat? ¿Pequem d’aristocràtics? Són preguntes que no sé deslligar del mal que ha fet, socialment, la teleporqueria... El dit que prem el botó del comandament pertany a la mateixa mà que fica el vot a l’urna. I si les dues accions es fan en el mateix marc mental i moral, no ha de sorprendre a ningú que el polític elegit tingui una qualitat tan ínfima com el programa...

Vaig dir fa poc que en aquest sistema econòmic ser consumidor i ciutadà tendeix a ser incompatible. Ho diré al revés: un bon ciutadà, un ciutadà modèlic, és un pèssim consumidor: és algú que gasta poc, que no viu en l’obsessió narcisista de ser jove i guapo i que pot gaudir -el verb més repetit en publicitat-amb una cosa tan barata com sentir-se solidari. És, per tant, lògic que el sistema dediqui molts milions i el màxim talent a transformar ciutadans en consumidors, i que faci servir la tecnologia perquè visquem cada vegada més aïllats i la nostra dimensió política quedi reduïda a zero. Amb el fred que fa, ¿qui se’n va a la reunió de l’associació X podent veure l’última sèrie de Netflix ben calentet al sofà?

Però què passa amb la democràcia quan ens quedem al sofà i ningú va a la reunió? Què passa quan el cul de sofà -ressentit perquè està lliscant de la classe mitjana a la baixa i no es podrà comprar l’últim smartphone - fica el vot a l’urna? Doncs passa que guanyen els de les pantalles, uns senyors que fan servir la democràcia per arribar al poder i que, un cop hi són, es dediquen a destruir-la.

I és evident que l’electorat no està privat de raó ni és manipulable per se, però també ho és que la qualitat ciutadana no ve de fàbrica. De fàbrica som, ras i curt, animals salvatges amb un gran potencial. Hi ha models de societat que civilitzen i models de societat que barbaritzen. Una democràcia només és possible on hi ha ciutadans i està en greu perill en un model de societat en què els ciutadans fan nosa...

​

pd MC

​(Nota de l'amanuense: Avui, per celebrar una xifra rodona, faig un paper diari especial, és paper i és diari perquè és del dia, però no és de cap diari sinó que transcric part d'un document personal​ escrit a màquina que no vull esparracar però que hi ha el perill que s'esborri la tinta del paper de còpia en que està imprès)

dissabte, 15 de juliol de 1972

EL CONTE DE LA PERA VELLA O COM NO N'HI HA DOS SENSE TRES
(Primer dia: BARCELONA - LES BORDES)

Miquel Garriga

Sortida amb el ferrobús des de l'estació de Vilanova (dita també Estació del Nord) a 2/4 de 7, fins a la Pobla de Segur (arribada a les 3/4 d'1).

​Vàrem trobar un noi que anava a l'Aneto i unes noies que anaven a un poble d'Osca.

A la Pobla agafem un autobús fins a Esterri d'Àneu (sortida teòrica a 3/4 de 2, però el conductor havia de dinar i era 1/​​4 de 3 quan marxàvem). Vam dinar a l'autobús. A Esterri canviem a un altre bus de la mateixa companyia, que en haver-nos d'esperar portava una hora de retard i els passatgers estaven ben empipats. Entrem a la Vall d'Aran pel Port de la Bonaigua i anem fins el poblet de Les Bordes*.

Ens aposentem en una casa abandonada d'aquest poblet.

Després de sopar i prendre un got de llet a la fonda, anem a dormir al voltant de les 10 de la nit.
...

(*Nota: No és escrit i no recordo com vam arribar a Les Bordes ni quina hora era, però ja es veu que empraves tot un dia per arribar-hi. També és impensable, avui en dia, que ens allotgéssim en una casa "abandonada" al mig del poble.)

pd M99

ARA diumenge, 26 de març del 2017