pd 1444 La Nova Planta constitucional

(de la sèrie: arafaunanyoméls)

Les persones que voten PP o Ciutadans no són, en la seva immensa majoria, feixistes... Això no significa, però, que no estiguin d’acord amb determinats aspectes d’un franquisme que avui ja no és rebut com una ideologia sinó com una mentalitat difusa...

La Nova Planta feta efectiva el gener del 1716 i la Nova Planta constitucional derivada del 27 d’octubre del 2017 tenen una cosa en comú: l’aquiescència de la comunitat internacional. Ara es tracta de la Unió Europea, i fa 300 anys eren les potències beneficiades pel Tractat d’Utrecht, però el resultat és el mateix. Fèiem i continuem fent nosa al cap de tres segles. Fa de mal dir, però és així.

Ferran Sáez Mateu

pd1443 Ni lliures, ni netes, ni res

(de la sèrie: arafaunanyomés)

El país democràtic més proper a Espanya (més proper políticament que geogràficament) que ara mateix també té presos polítics és Turquia... Turquia i Espanya també tenen en comú... la seva dubtosa qualitat i credibilitat democràtica... la decisió de mantenir la presó (pels polítics catalans) i els arguments en què se sustenta, són un insult a l’estat de dret i a la sensibilitat de qualsevol persona decent... Rajoy va prometre unes eleccions netes i lliures, i no seran una cosa ni l’altra. Ni tan sols seran exactament unes eleccions. Però siguin el que siguin, les guanyarem.

Sebastià Alzamora

pd 1442 Aforismes del Procés

(de la sèrie: arafaunanyomés)

No ens podem permetre recrear-nos en l’èpica de la derrota digna i gloriosa...

Destruir sempre és més fàcil que construir: el 155 és una arma de destrucció massiva. La República, una arma de construcció massiva.

 ...fins que no es pacti un referèndum d’independència cada elecció serà com un referèndum d’independència.

Ignasi Aragay

pd 1441 El Procés i la justícia poètica

(de la sèrie: arafaunanymés)

Parlant de la Guerra Civil, Albert Camus escriu: “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que pots tenir raó i ser vençut, que la força pot destruir l’ànima i que, de vegades, el coratge no obté cap recompensa”. Camus assegurava que era per això que tanta gent al món considerava la derrota de la República una tragèdia personal: la tragèdia que sempre suposa per a les persones decents veure com el noble intent de fer un món millor és esclafat per la violència, l’estupidesa i l’odi... Tenir raó i ser vençut -i ser humiliat- no entra, en principi, en els plans. No és només una ingenuïtat comprensible, és, segurament, una ingenuïtat imprescindible per posar-se a caminar.

Albert Pla Nualart

nota: val la pena llegir tot l'article a:

 https://www.ara.cat/opinio/Proces-justicia-poetica_0_1909009123.html

pd 1440 Homes d'ordre

(de la sèrie: arafaunanyomés)

Platós de televisió que aplaudeixen quan s’anuncia que Carme Forcadell dormirà a la presó; càntics esfereïdors dels policies que es desplacen a Catalunya o dels ciutadans que els acomiaden; incomptables vegades que s’ha anomenat fanàtica, feixista o nazi la gent que s’ha manifestat pacíficament; escàndol cada vegada que es cola el català en una retransmissió... Ells ho van fer tot bé sempre, fins i tot es van compungir adequadament quan van veure les pallisses de la policia. El que no sabem és si sentien pena pels agredits o perquè es feien vergonya a si mateixos.

Francesc Serés

pd 1439 Sense creuar els dits

(de la sèrie: arafaunanyomés)

... una majoria molt transversal viu sentiments d’humiliació, tristesa, espant, indignació. Ciutadans dolguts i indignats per la violència de l’1-O i per l’aplicació del 155 amb una interpretació de la Constitució que lamina l’autogovern de quatre dècades i intervé les institucions de la Generalitat fins al moll de l’os. Ciutadans humiliats per l’empresonament de líders cívics i de mig Govern, a més de perplexos per la situació del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers a Brussel·les... l’Estat ha demostrat que el cega aquell sentit de la hidalguía que el fa incapaç per a la negociació...

Esther Vera

pd 1438 La caixa sense solidaritat

(de la sèrie: arafaunanyomés)

Els vicis de la vella política han estat tipificats amb aquesta etiqueta. El seu discurs, volgudament equívoc i covard; l’ajornament sine die dels compromisos adquirits en els programes electorals; l’aflorament continu d’escàndols de corrupció,... el rebuig de tots aquests elements ha portat a primera línia la justa exigència d’una altra política, nova o no, que havia d’escoltar-se de debò els ciutadans. Una política que, mitjançant la consulta directa, assembleària o referendària, havia de retornar-los un poder de decisió o almenys d’influència que s’havia perdut a mans dels poders financers, perillosament ocults entre els intersticis de les bancades dels hemicicles.

Toni Güell