pd 1753 El fracàs de Catalunya

(arafa...)

El Procés, encara que hagi quedat a mitges, és un èxit. És un gran assoliment comunitari.​.. ​ el Procés és un èxit democràtic i ideològic enmig d’una tendència global autoritària, d’un populisme desfermat amb tics que s’assemblen al vell i letal feixisme...

En democràcia, la divisió per idees polítiques no és cap divisió ni cap fracàs, és normal i fins i tot desitjable: vol dir que estem democràticament vius, que hi ha debat, que hi ha confrontació sana d’idees...

L’independentisme no avançarà només amb la força de les raons i els ideals, sinó també per la praxi. Les picabaralles gairebé escolàstiques -incomprensibles per a la gent- per demostrar a la parròquia dels convençuts qui és més pota negra són contraproduents i ridícules...

Governar i mantenir el pols pels presos i els exiliats, governar i mantenir l’objectiu sobiranista, no són coses incompatibles. Governar és tan poc èpic com absolutament necessari...

Ignasi Aragay

pd 1752 Un front no és un moviment

(arafa...)

No dubto que almenys a curt termini la retòrica de Puigdemont i la seva Crida Nacional per la República resulti eficaç per atraure el màxim nombre de vots del sector independentista​...​ però el preu d’aquest èxit entre “els convençuts” serà alienar encara més “els altres” -els catalans que (també) se senten espanyols-​.. ​. I aquí faig una distinció ad hoc entre independentisme -l’estratègia que pretén tirar endavant el mandat unilateral de l’1-O- i sobiranisme -l’estratègia que, buscant una majoria més àmplia, recupera el dret a decidir.​.. ​

Per ampliar la base ens convé molt més un front (sobiranista) que un moviment (independentista). Els partits que integren un front fan pinya davant el que tots condemnen però segueixen divergint en l’àmbit de les propostes polítiques. Un front manté viu l’espectre ideològic i el tens debat que comporta, i no per això posa en risc la unitat d’acció a l’hora de plantar cara a l’autoritarisme i d’avançar en sobirania. Per contra, un moviment (que tendeix a un únic lideratge) té com a centre i motor el que vol aconseguir -tots els altres debats queden en segon terme-, cosa que acaba restringint i matant la diversitat interna dels partits que s’hi subsumeixen. Potser per això en la “casa gran” que ara refunda Puigdemont només s’hi acabaran instal·lant els hereus més o menys directes del pujolisme.

Albert Pla Nualart

pd 1751 Governs, incerteses, eleccions (i 2)

(arafa...)

... l’independentisme és i serà plural. No és previsible ni convenient que deixi de ser-ho. El mite de la unitat pot debilitar l’independentisme. La unitat, no organitzativa sinó d’acció, ha de venir després de les eleccions... Els partits segueixen sent la baula dèbil de l’independentisme, juntament amb les presses.
D’altra banda, fer unes “primàries” arrossega inconvenients divisius més que avantatges de resultat, i tampoc asseguren que els escollits siguin els millors candidats (en sobren exemples locals i internacionals). De fet, en les condicions actuals, les primàries independentistes no fan cap falta. Amb uns acords entre partits en uns quants municipis n’hi ha ben bé prou.

Ferran Requejo

pd 1750 Governs, incerteses, eleccions 1

(arafa...)

La relació bilateral entre els governs central i de la Generalitat interessa a les dues parts, però el context no propicia acords de profunditat malgrat els canvis de llenguatge i d’estils... Tanmateix, no és esperable que es plantegi de veritat el tema de fons del reconeixement nacional i de l’acomodació política de Catalunya, que només serà tractat amb moltes prevencions mútues. No hi haurà ni plantejaments ni negociacions “d’estat”. I un referèndum pactat no s’albira en un horitzó proper... El tema de fons restarà irresolt durant temps....

Incerteses judicials. ... amb la justícia espanyola mai se sap. Mostra un caràcter internacionalment autista digne del període de l’autarquia franquista... Els exiliats seran lliures a Europa, però seguiran sent exiliats, ara permanents, en relació a l’estat espanyol, com la situació de molts ciutadans després de la Guerra Civil...

Ferran Requejo

pd 1749 Sols contra el món

(arafa...)

Espanya per una banda i el món per una altra. Uns ciutadans que encara tenen passaport espanyol poden passejar lliurement per tot el món menys per Espanya (espero que ja ningú més parli de fugats de la justícia: la situació és la definició exacta d’un exili). La justícia espanyola que tot ho fa bé i la de la resta del món que tot ho fa malament, segons la interlocutòria de Llarena. El món que no entén ni estima Espanya. Els jutges belgues, escocesos, suïssos i alemanys que no en tenen ni idea, no com els espanyols... . Espanya sola contra el món. Els moviments del jutge Llarena han generat aquesta situació, que és una victòria per al sobiranisme català en una partida que es juga sobretot en el tauler internacional... Però és sobretot una derrota d’Espanya davant d’ella mateixa, la derrota d’una manera d’entendre Espanya que la singularitza, l’aïlla, l’allunya del consens europeu i democràtic. Si Llarena és qui encarna aquesta idea d’Espanya (no és l’únic) haurien d’estar molt més dolguts amb ell a Madrid que a Barcelona.

Vicenç Villatoro

pd 1748 Les dretes partides

(arafa...)

... Ciutadans va dividir l’espai de la dreta espanyola en dos... I el PP ha entrat en unes primàries que l’han fracturat. Són dues candidatures per a un sol espai. Com passa sovint quan un espai es fragmenta, pot créixer el seu perímetre conjunt: Ciutadans ha pres molts vots al PP, però també n’ha pres al PSOE. Per a les dretes espanyoles, la mala notícia de la seva fragmentació podria ser compensada per la bona notícia d’atreure vots d’esquerres a través d’un discurs ultranacionalista. És a dir, que un nombre suficient d’antics votants del PSOE substitueixin el seu vot tradicional, en clau d’esquerres, per un vot en clau espanyolista. Curiosa paradoxa: les majories a Madrid depenen del vot dels sectors catalans que voten en clau espanyola. Després que el PSC perdés tot el seu vot catalanista, ara el dilema de la política espanyola és veure si aquest vot català en clau espanyola es decanta pel PSOE, com havia fet sempre, o per Ciutadans, com ha fet darrerament...

Vicenç Villatoro

pd 1747 Llibertat o res

(arafa...)

... jo soc gent, i no govern, i avui m’atorgo el dret de raonar en termes emocionals, i no polítics. El càstig que estan infligint als presos és una vergonya que perseguirà els seus carcellers, i els seus còmplices, i els acomodats silenciosos, durant molts anys. És un estigma que marcarà l’Espanya actual i la generació que la dirigeix.... una cosa és que xiulin Piqué i l’altra atacar a cops de porra votants indefensos i tancar a la presó pares de família honestos durant mesos que podrien ser anys, a través d’una causa judicial escandalosament manipulada, al mateix país on des de l’ex-rei fins a centenars d’antics càrrecs públics corruptes eludeixen el seu càstig... M’he afartat d’escriure que el sobiranisme necessitava recompondre files i governar bé. I sí, fer autocrítica. Però avui escric amb el cor i només em surt dir que si la justícia espanyola gosa condemnar els catalans empresonats, si desoint el sentit comú i la indignació de mig Europa decideix que han de passar anys a la presó o a l’exili, la tempesta estarà servida a Catalunya, perquè qualsevol altra cosa voldria dir que no tenim consciència ni dignitat. I quan arribi el dia, haurà d’aparèixer algú altre, potser més savi que jo, per escriure paraules prudents que apaivaguin els ànims.

Toni Soler