E.E. 39 No l'oblidarem, Sempé

... L'obra del dibuixant Sempé va molt més enllà del Petit Nicolas i es diversifica en més de quaranta àlbums i milers d'il·lustracions, moltes d'elles publicades o exposades en capçaleres, museus i certàmens de referència. Podem descriure la seva obra de mil maneres, però sens dubte és un elogi, i a la vegada una defensa, de la bondat: la bondat humana, la bondat del món, que és una creació ben feta, com deia Jorge Guillén. Aquesta idea de la bondat no és naïf, ni ensucrada, ni acomodatícia: al contrari, és commovedora i comprometedora...

Sebastià Alzamora, 13.8.2022

 

E.E. 38 Qui té por de la sardana?

El juliol passat la Fira Mediterrània de Manresa presentava el programa de la 25a edició, que tindrà lloc a l’octubre. La Fira —que, recordem-ho, reivindica la música d'arrel popular i tradicional— no ha programat cap proposta artística relacionada amb la cobla... La sardana és encara entesa com a sinònim d’antigor, d’avorriment. És la dansa dels quatre catalans amb barretina, la tradició oposada a la modernitat. Per això als grans mitjans no se'n parla: es parla (constantment) de flamenc i dels grans festivals de música, es parla dels castells per fer sortir la cultura popular autòctona, i no es diu pràcticament res del món de la cobla i de la sardana, ni del gran nombre de concerts, aplecs, concursos i ballades que es fan arreu del país... quan apareix la cobla sol ser perquè hi ha alguna proposta trencadora,  ei, però que quedi clar que aquests no fan sardanes, que aquí sí que us ho passareu bé... Ja ho deia Jordi Lara no fa gaire: tendim a acomplexar-nos del nostre patrimoni, en lloc d'entendre que és únic al món i valorar-lo com ho farien altres cultures.

La sardana fa por, però qui té por de la sardana és qui no la coneix... Qui encara es pensa que els qui la ballen són quatre vells i no colles de joves sardanistes... Com si la sardana, tant la música com la dansa, no es renovessin constantment. Això és el folklore —la capacitat d’adaptació d’una manera espontània als nous contextos—, i això és el que fa la sardana i que avui dia ningú no s’atreveix a ensenyar.

Gemma Bartolí, 20.8.2022

E.E. 37 El Barça després del fracàs col·lectiu

... el president del Barça no pot reaccionar dient que el que ha passat al Camp Nou és una vergonya. No tot el que passa en un camp de futbol és culpa del president, però sí que és responsabilitat seva...  El Barça va caminar sol i ara cal una explicació i no un relat.. La ja tristament històrica nit de l’Eintracht de Frankfurt és la culminació de fenòmens preexistents. Hi ha un soci "airbnb" per al qual el carnet és una font d'ingressos o d'estalvi, sense que se'n senti gens culpable davant la milionada de la indústria del futbol que cada dia li refreguen pels nassos. De tant alliberar el seu seient, ha acabat per alliberar-se del vincle afectiu que tenia amb la seva condició de soci, i ha convertit el carnet en un títol de propietat que administra amb l'interès d'una relació mercantil. I la televisió ja fa molt de temps que expulsa els aficionats de la grada. El món ha canviat molt, tant, que el Barça i els seus socis han d'anar pensant quin sentit ha de tenir en el futur ser més que un club. Perquè això de dijous no va ser només un fracàs organitzatiu. Va ser un fracàs social i institucional.

Antoni Bassas, 16.4.2022

 

E.E. 36 Monitor d'esplai

De cap col·lectiu n’hem fet tanta broma com del teu, monitor d'esplai. Esplaiero, n’hem dit. Xirucaire, també.... Avui sou diferents. He vist que no porteu els famosos paquets de puré i de sopa (que pesen poc) amb els paquets de frankfurts, i, en canvi, sí, pots de cigrons (que pesen el que no està escrit). Les motxilles també han canviat per a millor. Són precioses. Amb un compartiment a baix de tot per al sac –que ben pensat, així, si plou, no es mulla i és fàcil de treure– amb unes nanses per als polzes, amb un cinturó ronyonera perquè, esclar, ara els excursionistes porten mòbil, amb unes corretges per a la màrfega... Ara ja no es va d'excursió amb xiruques...

... el nou concepte de monitor d'esplai. Algú de divuit anys que, perquè vol, decideix dedicar el temps lliure a algú de catorze, quina meravella. Amb uns altres cabells, igualment rebels, amb una altra alimentació, igualment tan divertida, amb la mateixa simpàtica comprensió pels agònics pares, ara, esclar, pendents del mòbil. Jo vaig anar amb una motxilla i unes tendes prehistòriques d’excursió, amb aquells monitors de qui ens vam enamorar, que fumaven, que parlaven del Mecanoscrit del segon origen en broma, que sabien encendre foc. Ara sóc la mare, la que espera notícies. La que sap que fer feliç un adolescent costa molt, i que quan passa s'ha de celebrar. La que està contenta d'haver dit: “Hi vas!” La que es mor d'enveja, perquè hi aniria.

Empar Moliner, 16.4.2022

Nota de l'amanuense: El dedico a la C.T., la R.R.T. i la P.M. i a tots els altres monitors que he conegut.

 

E.E. 35 Cendres d'agost II

 Mig agost, el ferragosto dels italians, de fet, el final de l'estiu. Quan a les set és fosc, quan les figues i els raïms maduren, quan el setembre traurà el nas amb la primera pluja que caigui. Ja ho sé que encara ha de fer calor, potser molta calor, massa calor, que el món s'ha tornat boig, ja ho sé que el mar va pujant de nivell imperceptiblement, però puja, ja ho sé que les geleres es van fonent i que els humans, abduïts per la cobdícia, no en fem gaire cas. Ja ho sé que el món és ple de criatures que no tenen res per menjar, que es moren de gana i de malalties mentre quatre milionaris pugen a no sé quants quilòmetres només per sentir-se ingràvids. Deu minuts d’ingravidesa! La Mare de Déu va pujar més amunt! La humanitat ha embogit i no s'adona que aquests virus que la torturen són un capítol més de tot plegat, del mar que puja, del gel que es fon, de la terra que crema. 

Estic trist, ja ho veuen. M'he fet vell i no em queda més que el recurs de la memòria, que també es va fonent. Els joves d’ara, el seu món, els seus costums, les seves ambicions, la seva desmemòria, em semblen absolutament estranys. Pasolini ja parlava d'una mutació antropològica. I d’això ja fa gairebé mig segle. No és pas només que hi hagi un canvi climàtic, sinó que es tracta, sí, d'una mutació antropològica. Què en sortirà de tot això? La pena és que no ho podré veure...

Narcís Comadira, 14.8.2021

E.E. 34 Cendres d'agost I

Avui és la Mare de Déu d'agost, o Santa Maria, com vulguin dir-ne. L’Església catòlica celebra l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. És una vella tradició oriental que Maria va ser pujada al cel després de la seva mort, tradició que va passar a Occident ja abans de l'any mil... Pius XII va proclamar solemnement que era dogma de fe que Maria havia estat assumida al cel en cos i ànima... A Elx és el gran dia de la Festa, com se'n diu allà del Misteri... Un muntatge barroc, amb màquines que pugen i baixen de la cúpula, l’araceli i la magrana, amb cants i música i desfilades ... Qui hagi vist el Misteri una vegada a la vida no l’oblidarà mai més... recordo aquestes coses que són un tresor i em sap greu no poder anar a Elx o si més no a ofici a la catedral de Girona on suposo que alguna cosa en queda d’aquella esplendor barroca de la meva infantesa. O potser ja tot és cendra només. Les vides humanes acaben en cendra i tenebra. I mentre crema Grècia i crema Sicília i crema i es nega Turquia i ves a saber què cremarà demà, veig els meus records com s'esvaeixen i es van tornant cendra...

Narcís Comadira, 14.8.2021

 

E.E. 33 Nosaltres i la guerra

El pacifisme és lloable quan els agressors són els teus, com era el cas del "No a la guerra!" previ a la invasió a l'Iraq. Si, a sobre, es practica des d’un país autoritari, pot arribar a l’heroisme, com és el cas dels russos que avui es manifesten amb un "No a la guerra!" En canvi, quan els agressors no són els teus, el pacifisme no és sinó complicitat amb l’agressió, i aquest és el cas del "No a la guerra!" proclamat avui des de Catalunya...

Miquel Puig, 5.3.2022