E.E. 263 NADAL, MALGRAT TOT

Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat... Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d'Octubre). Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs... Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració... El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis... Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques... I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més... 

Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l'arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!

Sílvia Soler, 24.12.2022

 

E.E. 262 ELS FANTASMES DE NADAL (i 2)

... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 261 ELS FANTASMES DE NADAL 1

Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos. Si els de Scrooge eren un egoisme eixarreït i una austeritat miserable, els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”...

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 260 CONTE UNA MICA AGREDOLÇ DE NADAL

Vet aquí una vegada que, el dia de Nadal del 1972, unes 250 persones es van congregar al davant de la Casa Blanca. Liderats pel capellà jesuïta i professor de la Universitat de Georgetown Richard T. McSorley, protestaven per la participació americana a la guerra del Vietnam. “Mentre un infant pugui ser esquinçat pel napalm i les bombes dels avions B-52 no celebrarem el Nadal de la manera habitual”, va explicar. Es referia a la coneguda com a nena del napalm, la protagonista de la fotografia presa per Nick Ut aquell juny que, encara ara, és la imatge més icònica per representar els horrors de la guerra sobre la població civil: contacontes de totes les contrades repeteixen que aquella instantània, i la indignació que va provocar entre el poble, va fer reflexionar el rei Nixon i va accelerar la fi de la participació dels seus guerrers en aquell conflicte llunyà. El cert és que, entre l’1 de desembre d’aquell any i el 15 de gener del següent, l'única referència –i encara indirecta– a la nena del napalm a les cròniques del país és aquesta declaració del capellà McSorley, recollida pel Washington Post. I els escribes del castell no han deixat mai document que sustenti l'impacte de la fotografia en les decisions de l'època. Nixon n'estava al cas perquè, a una de les gravacions secretes que ell mateix va encarregar –era un rei certament desconfiat– preguntava a un dels seus cortesans si la fotografia podia ser no espontània, sinó actuada.

El poder màgic d’aquella fotografia, però, no va ser cap falsedat. No va ajudar a portar el final de la guerra, però per la via del mite segueix alimentant la idea –qui sap si naïf, qui sap si fonamentada– que una bona imatge pot fer rectificar un rei cruel i venjatiu, amb les mans tacades de sang. Que tingueu bon Nadal.

Àlex Gutiérrez, 25.12.2022

E.E. 259 L'ANY SE'N VA, PERÒ LA GUERRA ES QUEDA

 Els anys sempre se'n van però la guerra sempre, sempre, sempre, es queda. Aquest 2022 li ha tocat a Ucraïna...  

...ara, quan surt Ucraïna a la televisió, no hi veig un drama, hi veig pornografia. M’indigna la guerra com a recurs polític, amb el patiment d’éssers humans com a xantatge, el robatori de la infantesa de la canalla, les violacions de dones, els plans de vida trencats de tanta gent, una abjecció justificada amb paraules nobles. Però, sobretot, m’indigna el gran negoci que s’endevina darrere la devastació, el gran negoci de les armes que destrueixen i de la reconstrucció que vindrà algun dia. Algú pensa fer-se ric o més poderós a canvi de destruir la vida i les condicions de vida de la gent. La facilitat amb què algú ordena llançar un míssil contra una central elèctrica o una canonada d'aigua és una obscenitat intolerable. 

Això per no parlar del gran negoci de la por que fan amb nosaltres... No hi ha cap raó perquè algun dia els del tremolor i la casa convertida en runa no siguem nosaltres. 

El dret internacional ha establert que hi ha crims de guerra, però, en realitat, la guerra és el crim, i la resta –els drames que ens serveixen cada dia els telenotícies– en són conseqüències. I el pitjor és que passarà el 2023, però la guerra es continuarà quedant.

Antoni Bassas, 31.12.2022

E.E. 258 HISTÒRIA D'UN AMOR

... un clàssic cinematogràfic, la trilogia dirigida per Richard Linklater sobre la història d’amor d’un noi americà i una noia francesa que es coneixen casualment en un tren... Abans de l’alba, Abans del capvespre i Abans que es faci fosc. Es van rodar l'any 1995, el 2004 i el 2013, respectivament. Els protagonistes, Ethan Hawke i Julie Delpy, maduren davant dels nostres ulls: una arrugueta per aquí, uns cabells blancs per allà. Sense maquillatge. Real com la vida mateixa. Aquest fet contribueix decisivament a fer més creïble aquesta història d’amor que ens atrapa com una bona novel·la. La primera part és ingènua i lluminosa, com una albada i com els mateixos protagonistes. La segona ens porta tons vermellosos, roses, taronges, com el cel a la posta de sol, i la tercera s'omple d'ombres, de retrets i de dolor. Totes tres tenen l'eix vertebral en els diàlegs entre els dos amants. Són converses intenses i brillants, però a la vegada, quotidianes i realistes. L'amor se'ns mostra amb tot el ventall d’incomprensions, ferides i decepcions, sense que en cap moment perdis de vista la seva bellesa. És un amor real, no “de cine” però tota l’estona tens clar que és un amor que val la pena...  ens enlluerna amb la resplendor que desprèn l’amor del bo...

Sílvia Soler, 9.9.2023

E.E. 257 UNA NEGOCIACIÓ, DUES DERROTES

En política, com ironitzava dijous Salvador Cardús, no hi ha miracles. El que hi ha és una permanent recerca del punt mitjà entre ideals i resultats, entre èpica i pragmatisme, entre ideologia i govern del dia a dia. Junts s’havia encallat en els ideals i ERC s’havia concentrat en la recerca de resultats via negociació i via Govern. Els primers acusaven els segons de vendre’s per quatre molles, els segons acusaven els primers de no tocar de peus a terra... Podem gesticular i escandalitzar-nos tant com vulguem, però tots aquests girs formen part de la normalitat política, aquí i arreu.

Seria del gènere estúpid tenir una clau i no intentar fer-la servir. Puigdemont ha tornat al tauler de joc. La debilitat de l’independentisme i el cul-de-sac de l'exili l’han empès a aprofitar l'oportunitat. D’aquests regalets n'hi ha pocs a la vida... Ja es veu, però, que no hi haurà unitat independentista negociadora, però potser no està tan malament. En realitat, al PSOE li seria més fàcil negociar amb una sola veu...

Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d'un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d'una batalla, sinó d'una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l'independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.

Ignasi Aragay, 10.9.2023