pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

​   Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se'n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s'han d'espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?​...

    Fins ara havíem convingut que en democràcia les majories decidien, però amb respecte a les minories. Ara ja no. S'ha acabat dissimular: que les majories arrasin amb totes les dissidències. La llei del més gros. Si mano, mano i ho resolc tot a la meva manera. Equilibri de poders? No siguis antiquat, home! I no em facis dir dona, que això del feminisme ja cansa. ¿Humanisme humanitari, liberalisme de les idees? Coses d’intel·lectuals pesats. Oi que m’han votat?, doncs màniga ampla. S'han acabat les regulacions públiques, les garanties legals per evitar corrupcions i discriminacions. Tot això és paperassa inútil, burocràcia absurda. Tirem pel dret... Així serà la nova democràcia autoritària... La superdreta revolucionària menysprea les institucions públiques, contraposa llibertat individual a estat..., equipara solidaritat amb burocràcia, creu que tots els pobres i trans del món són uns aprofitats, no veu cap problema en la riquesa obscena d’uns pocs –merescudíssima, només faltaria!–, està segura que per definició les administracions són ineficaces i que, en canvi, les empreses privades rutllen d'allò més bé... Mai dels mais hi pot haver empreses ineficaces, burocratitzades, amb treballadors apalancats i alts directius que s'aprofiten d'informació privilegiada i la principal tasca dels quals és corrompre les institucions públiques. No, no, això no passa. ¿I podria ser que hi hagi funcionaris que fan bé la seva feina? Au, home! On vas a parar?...

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 118 - Carnaval i alegria el 1928

Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència caricatura i extralimitació.​ La terrible obligació de divertir-s​e...

 I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l'ànima humana...

En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors... La gent va a veure la gent... L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928.

 

lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2

 Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

Pàg. 156 ​ Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.

Pàg. 261​ «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»...​ Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

lliVre 30 a - Un dia a la vida de l'Abed Salama -1

Pàg. 80​ Vist amb certa perspectiva, la segona intifada era la culminació d’anys de frustracions acumulades pel descontent dels palestins envers el procés de pau d'Oslo, que ni havien atorgat més independència o llibertat als palestins, ni havien posat fi a l'ocupació israeliana. De fet, no havia servit ni tan sols per aturar la proliferació d’assentaments, la població dels quals s'havia disparat més d’un 70% des de la firma dels acords.​.. A tots els efectes, l’únic que s’havia aconseguit era que Israel mantingués el màxim de territori ocupat amb el mínim de palestins vivint-hi. Els acords d'Oslo van dividir Cisjordània en​ 165 petites illes d’autogovern limitat, totes envoltades per àrees controlades per Israel.

Pàg. 98​ Israel va acabar fent fora de casa seva gairebé el 85% de la població beduïna... El poble beduí, com la majoria de ciutadans de nacionalitat palestina d'Israel, va viure divuit anys sotmès al domini d'un govern militar caracteritzat pels tocs de queda, les restriccions de mobilitat, la manca de representació política, l’empresonament sense dret a judici i la imposició d'un entramat de zones de seguretat a les quals tenia prohibit l'accés.

Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

 

pac 117 - Qui vol ser català amb Orriols?

​   Hi ha una opinió bastant estesa que fa així: Orriols diu el que la gent vol sentir, parla de problemes concrets, de pors reals. Per això la voten. Els partits tradicionals fa temps que estan segrestats pel políticament correcte. Ella és incorrecta i es passa, les seves solucions no són factibles, va al xoc, però diu les coses tal com són.​.. com es neutralitzen aquestes suposades veritats que, distorsionades i exagerades, conformen una realitat per a molta gent? Tots els immigrants són lladres en potència, no es volen integrar i abusen dels serveis socials? Tots els musulmans són extremistes? Tots els partits independentistes són inútils? ...

   En qualsevol societat plural, la divisió és normal, fins i tot saludable. Però quan des del poder, en lloc de buscar la convivència i els consensos entre els que tenen una ideologia, una cultura, uns costums, unes creences i una llengua diferents, s’atia l'odi, i s’assenyalen persones i col·lectius, llavors es dispara la fractura, la por, el frontisme, el bons i dolents...

   Convertir els problemes en armes llancívoles dels uns contra els altres no és cap solució. Proclamar a crits un problema, fent-lo més gran del que és, no el resol. Més aviat l’empitjora. Negar-lo o dissimular-lo tampoc, esclar. El punt mitjà sempre és el més útil i difícil: consisteix a exposar-ne la complexitat, a fer pedagogia, a treballar des de la base...

   El que diu Orriols, a més de ser èticament poc justificable, no és útil ni pràctic... És una persona amb idees contundents, però no són bones idees. Només són aparentment bones perquè, de tan simples, són fàcils d'entendre i aixequen l’aplaudiment espontani. El populisme és això. Enverinar el debat és senzill i ara mateix no es penalitza...

Ignasi Aragay, 23F2025

pac 116 - Viure en minoria

Els catalans tenim interioritzada la nostra condició de minoria i, per tant, tenim interioritzats tots els recursos psicològics necessaris per sobreviure amb tota mena de sobreentesos, simulacions, aspiracions, èxits reals i fracassos sonors en la dura tasca de sobreviure en un món que no és precisament com voldríem que fos. 

Però hi ha setmanes en què notes com si el cercle s'estrenyés encara més al teu voltant. Per exemple, formo part del 32% de població que té el català com la seva llengua habitual. O soc del 46% de barcelonins que han nascut a Barcelona. Ho penses i és com si carreguessis amb un pes extra de representativitat i de necessitat de compromís. Si això és una batalla, nosaltres mateixos ja som trinxera. I, llavors, llegeixes als mitjans que dos milions de persones volen aprendre el català i que falten cursos, espais, mestres, diners, que ha aparegut un moviment que es diu “Català per a tothom” i després de dir-te “com ens hem de veure”, et planteges seriosament de fer-te parella lingüística d’algú​... falta sang...  sang de la que corre per les venes, de la de comprometre’s mentre procurem que no se'ns en vagi la força per la boca. El que no podem fer és viure amb i sense confiança, ni pensar que perquè estem en minoria ho solucionarem votant els de l’odi...

​Antoni Bassas, 22.2.2025

pac 115 - "L'any 714 es va produir la guspira per convertir Barcelona en capital"

Quina relació ha tingut amb el marxisme historiogràfic?

— El marxisme és una de les dues influències que m'expliquen. L’altra és la formació religiosa important que no he abandonat mai del tot. Soc creient. Són els dos humanismes fonamentals que expliquen Europa. La democràcia cristiana i el socialisme. Avui ens estem allunyant d’aquestes nostres bases i arrels​...

Com es va forjar la Barcelona capital? Com s'arriba als Usatges, el Consell de Cent, el Consolat de Mar i la Taula de Canvi? 

— Tot incendi parteix d'una guspira. La guspira va passar l'any 714, quan els musulmans que havien anat ocupant la Península entren a la part de la Tarraconense que serà la futura Catalunya. L'única ciutat amb prou pes per fer-los front era Tarragona, la Tàrraco romana. I és pràcticament l'única que prenen a l'assalt. El bisbe de l'època fuig a Itàlia i la classe dirigent de la ciutat, si no mor en la resistència, també es dispersa. Els musulmans segueixen amunt cap a Barcelona, que segurament no va resistir. Es va rendir i, per tant, va conservar íntegra la seva estructura defensiva. La classe senatorial de la ciutat que tenia grans propietats al camp no va ser obligada a fugir i segurament va coexistir amb la guarnició musulmana. 

Llavors, la guspira és una rendició mil anys abans de la rendició del 1714?

— No ho havia pensat, això. El cas és que quan, menys de cent anys després, el 801, Guillem de Tolosa i el jovenet Lluís el Pietós entren a Barcelona, la ciutat sí que ha resistit, fent causa comuna amb els musulmans, amb els quals possiblement la relació no era dolenta: no els imposaven tributs massa forts. En canvi, hi havia mala relació amb els francs. Van resistir quasi un any i, finalment, quan pacten s'ho cobren respecte a les lleis, etc. Els francs de Carlemany van adoptar una política que no és única de Catalunya: si no hi havia resistència total, si hi havia capitulació, es respectava un nivell d'autoritat, de propietats, etc. Aviat tindrem a Barcelona a vegades comtes francs, a vegades hispanogots. Barcelona serà la gran capital de la frontera de l'imperi al sud dels Pirineus. I en les disputes amb els seus parents, el comte de Barcelona acabarà dirigint l'hegemonia i constituint un principat.

​El 1250, en l'època de la gran expansió mediterrània, com vivia un pagès a Catalunya?

— Tendim a imaginar un ésser molt explotat. I no dic que no ho fos. Però no era un esclau, de cap manera. Tenia uns drets reconeguts. El senyor no podia fer el que volia amb un pagès. No hi havia pagès sense senyor, estava sotmès al dictat senyorial i, per tant, no ens ha d'estranyar que els pagesos es revoltessin. Però precisament es van revoltar perquè dins la classe pagesa hi havia una mena aristocràcia: pagesos prou rics i poderosos per fer de prestadors dels seus senyors i tenir càrrecs de responsabilitat al capdavant de la comunitat. Els senyors havien de vigilar perquè els pagesos asseguraven el seu modus vivendi. Entre el senyor que de seguida va poder anar a viure a ciutat i el pagès que pagava rendes, qui les cobrava era un altre pagès. Els pagesos rics arriben a tocar poder. Les viles reials estan representades a les Corts i els pagesos hi poden ser presents, cosa que en els moments de màxima tensió els nobles no poden suportar.

Entrevista d'Ignasi Aragay a Josep M. Salrach, medievalista​, 22.2.2025