pac 121 - Un error colossal al principi de la Bíblia

Tot lector de la primera frase de la Bíblia sap que l’Antic Testament, que narra la creació del món segons la mitologia hebrea, comença amb aquestes paraules: “Al començament [o “Al principi”] Déu va crear el cel i la terra”. Però en la llengua hebrea original, aquest inici dels llibres de Moisès és envitricollat a causa de l’ambigüitat de la paraula bereshit (inici, principi, cap) i de la sintaxi dels tres primers versets.​..

Com que la Bíblia grega... va traduir l’expressió hebrea com “en arché”, no ha d'estranyar que quasi totes les Bíblies traduïdes al llatí més endavant... hi posessin: “In principio”. D’aquí va passar a les llengües modernes... però de mica en mica es van imposar una sèrie de dubtes sobre aquestes versions gregues, llatines i en llengües modernes de les paraules inicials del Gènesi. La paraula bereshit, afegida a la resta del sintagma, no vindria a dir: “Al principi Déu va crear el cel i la terra”, sinó: “Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...”, que és una altra cosa...

¿Com hauríem d’acceptar que Déu sigui el subjecte d'una frase que després diu d'ell mateix que “al principi va crear...”? Al principi de Déu? Impossible: Déu no té principi ni final segons la mitologia i la religió hebrees: és des de sempre i serà sempre. De manera que el Tanak anglès... posa a l’inici del Gènesi: “When God began to create heaven and earth...”, que és el que, per fi, van acceptar... en català, la Biblia Interconfessional, en una nota al peu (“Una altra traducció possible seria: «Quan Déu va començar a crear el cel i la terra...»”). No és que les altres lectures fossin “possibles”; és que eren un error colossal, una heretgia.

​Jordi Llovet, 12.4.2025

pac 120 - No siguis "Woke", home! - 2ª part

    Aquest maniqueisme simplista està penetrant en l’opinió popular i donant victòries electorals als destructors del bé comú, de l'ascensor social, de la igualtat d’oportunitats, de la defensa de la natura, de les vacunes com a garantia de salut pública... No vivíem en el millor dels mons, però per aquest camí anem de cap a un món imprevisible, de confrontació a tots nivells: entre països, entre classes socials, entre identitats. No serà gaire agradable. En tenim exemples no tan llunyans en la història. Estem patint en tota regla un atac dels bàrbars superrics del nord (i del sud)...

    Ara mateix, els woke som el boc expiatori, el woke expiatori. Com presentar batalla cultural en un camp de joc tan marcat com el de les xarxes socials, on un insult puntua 10 i un raonament 0? ¿Hem d'esperar que la seva espiral de contradiccions i mentides tard o d’hora els porti al col·lapse? Trista esperança. Perquè sempre es pot anar a pitjor. És tan fàcil destruir i tan difícil construir... La desconstrucció de la democràcia i del sector públic que ha posat en marxa el tàndem Trump-Musk és letal. La motoserra Milei està de moda. Quan arribi el moment de refer-ho tot, si arriba, costarà. I arribi o no, estic content de ser woke: és a dir, de no ser un ignorant racista, masclista, xenòfob i insensible a la desgràcia aliena.

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 119 - No siguis "Woke", home! - 1ª part

​   Woke ha esdevingut l’insult preferit de les noves dretes extremes, de Trump a Ayuso. Si et preocupen les desigualtats socials i les discriminacions per motius identitaris –sexistes, racials, lingüístics o el que sigui–, ja has begut oli. Ets woke, un ingenu, un pària a qui t’han menjat el coco uns radicals comunistes i que no sap de què va la vida. La vida va de sortir-se'n, de poder, de la llibertat per fer el que et doni la gana. Els pobres s'han d'espavilar i els diferents, començant pels immigrants, només han vingut a tocar els daixonsis i aprofitar-se del nostre bonisme. Quina és aquesta mandanga de preocupar-se tot el dia per les minories? I les majories, què? I els normals, què?​...

    Fins ara havíem convingut que en democràcia les majories decidien, però amb respecte a les minories. Ara ja no. S'ha acabat dissimular: que les majories arrasin amb totes les dissidències. La llei del més gros. Si mano, mano i ho resolc tot a la meva manera. Equilibri de poders? No siguis antiquat, home! I no em facis dir dona, que això del feminisme ja cansa. ¿Humanisme humanitari, liberalisme de les idees? Coses d’intel·lectuals pesats. Oi que m’han votat?, doncs màniga ampla. S'han acabat les regulacions públiques, les garanties legals per evitar corrupcions i discriminacions. Tot això és paperassa inútil, burocràcia absurda. Tirem pel dret... Així serà la nova democràcia autoritària... La superdreta revolucionària menysprea les institucions públiques, contraposa llibertat individual a estat..., equipara solidaritat amb burocràcia, creu que tots els pobres i trans del món són uns aprofitats, no veu cap problema en la riquesa obscena d’uns pocs –merescudíssima, només faltaria!–, està segura que per definició les administracions són ineficaces i que, en canvi, les empreses privades rutllen d'allò més bé... Mai dels mais hi pot haver empreses ineficaces, burocratitzades, amb treballadors apalancats i alts directius que s'aprofiten d'informació privilegiada i la principal tasca dels quals és corrompre les institucions públiques. No, no, això no passa. ¿I podria ser que hi hagi funcionaris que fan bé la seva feina? Au, home! On vas a parar?...

Ignasi Aragay, 16.2.2025

pac 118 - Carnaval i alegria el 1928

Si haguéssim de seguir el parer vulgar, diríem que el Carnaval és el punt màxim i l'apoteosi de l'alegria. Tanmateix, només cal reflexionar una mica per adonar-se que l’alegria veritable no té res a veure amb el Carnaval. […] Només hi ha alegria dins els límits de la contenció. Tota alegria desbordada es converteix en una mena d'epilèpsia, en un esclat de follia. I el Carnaval és, o bé una ficció, o bé una follia. En essència caricatura i extralimitació.​ La terrible obligació de divertir-s​e...

 I cap foll no és un home alegre, per molt que rigui, per molt que salti, per molt que balli. Una de les manifestacions de la follia és precisament l'alegria exagerada. En les festes del Carnaval homes i dones riuen, s'engargamellen. Però tot això acaba en un doble cansament físic i espiritual. L'alegria és una cosa ben diferent. És un estat serè de l'ànima humana...

En la majoria dels casos, màscares, mascaretes i mascarots passen davant la indiferència sorneguera de badocs i de vianants. Els badocs són els únics ciutadans que troben en el Carnaval algun al·licient. La festa és, en veritat, per als espectadors... La gent va a veure la gent... L'alegria sempre és sana. I si no és sana no és alegria. Per això no són verament alegres els dies clapats pel Carnestoltes foll.

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Publicitat (21-II-1928). Dibuix d’Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) sobre el Carnaval del 1928.

 

lliVre 30 b - Un dia a la vida de l'Abed Salama -2

 Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

Pàg. 156 ​ Qualsevol mort és devastadora, fins i tot les esperades, com ara la d’un malalt que saps que té tantes possibilitats de sobreviure com de morir. Passar del tot al no-res, no obstant això, era extremament injust, inconcebible per a qualsevol que tingués fills.

Pàg. 261​ «Tant li fa si ets d'esquerres o de dretes. El fet que algú celebri la mort d'algú altre ens obliga a aturar-nos un moment i replantejar-nos seriosament la qüestió: com hem arribat fins aquí?»...​ Tothom amb qui l’Abed havia tingut ocasió de parlar creia que, en realitat, les autoritats israelianes desitjaven que els nens morissin. I repetien el mateix: l’exèrcit israelià hauria fet acte de presència en qüestió de minuts si s’hagués tractat d’un noi llençant pedres. En canvi, ni els soldats de guàrdia al control militar, ni les tropes de la base de Rama, ni els equips de bombers dels assentaments veïns van moure un dit per evitar que l'autobús cremés durant més d'una hora i mitja.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

lliVre 30 a - Un dia a la vida de l'Abed Salama -1

Pàg. 80​ Vist amb certa perspectiva, la segona intifada era la culminació d’anys de frustracions acumulades pel descontent dels palestins envers el procés de pau d'Oslo, que ni havien atorgat més independència o llibertat als palestins, ni havien posat fi a l'ocupació israeliana. De fet, no havia servit ni tan sols per aturar la proliferació d’assentaments, la població dels quals s'havia disparat més d’un 70% des de la firma dels acords.​.. A tots els efectes, l’únic que s’havia aconseguit era que Israel mantingués el màxim de territori ocupat amb el mínim de palestins vivint-hi. Els acords d'Oslo van dividir Cisjordània en​ 165 petites illes d’autogovern limitat, totes envoltades per àrees controlades per Israel.

Pàg. 98​ Israel va acabar fent fora de casa seva gairebé el 85% de la població beduïna... El poble beduí, com la majoria de ciutadans de nacionalitat palestina d'Israel, va viure divuit anys sotmès al domini d'un govern militar caracteritzat pels tocs de queda, les restriccions de mobilitat, la manca de representació política, l’empresonament sense dret a judici i la imposició d'un entramat de zones de seguretat a les quals tenia prohibit l'accés.

Pàg. 132​ Un informe de les Nacions Unides va determinar que, des de l'inici de l’ocupació israeliana, prop de 700.000 palestins havien estat arrestats, xifra que equivalia al 40% de la població masculina (tan majors com menors d'edat) del territori palestí. Aquell dolor no destrossava només a les famílies afectades, totes elles esquinçades pels anys de vida perduts i les infàncies robades, sinó tota la societat palestina: va trasbalsar cadascun dels pares, mares i avis que s’havien adonat (o que estaven a punt d’entendre) que vivien en un estat de completa indefensió, una indefensió tan extrema que no els permetia ni tan sols protegir els seus fills.

UN DIA A LA VIDA DE L’ABED SALAMA – Nathan Trall

 

pac 117 - Qui vol ser català amb Orriols?

​   Hi ha una opinió bastant estesa que fa així: Orriols diu el que la gent vol sentir, parla de problemes concrets, de pors reals. Per això la voten. Els partits tradicionals fa temps que estan segrestats pel políticament correcte. Ella és incorrecta i es passa, les seves solucions no són factibles, va al xoc, però diu les coses tal com són.​.. com es neutralitzen aquestes suposades veritats que, distorsionades i exagerades, conformen una realitat per a molta gent? Tots els immigrants són lladres en potència, no es volen integrar i abusen dels serveis socials? Tots els musulmans són extremistes? Tots els partits independentistes són inútils? ...

   En qualsevol societat plural, la divisió és normal, fins i tot saludable. Però quan des del poder, en lloc de buscar la convivència i els consensos entre els que tenen una ideologia, una cultura, uns costums, unes creences i una llengua diferents, s’atia l'odi, i s’assenyalen persones i col·lectius, llavors es dispara la fractura, la por, el frontisme, el bons i dolents...

   Convertir els problemes en armes llancívoles dels uns contra els altres no és cap solució. Proclamar a crits un problema, fent-lo més gran del que és, no el resol. Més aviat l’empitjora. Negar-lo o dissimular-lo tampoc, esclar. El punt mitjà sempre és el més útil i difícil: consisteix a exposar-ne la complexitat, a fer pedagogia, a treballar des de la base...

   El que diu Orriols, a més de ser èticament poc justificable, no és útil ni pràctic... És una persona amb idees contundents, però no són bones idees. Només són aparentment bones perquè, de tan simples, són fàcils d'entendre i aixequen l’aplaudiment espontani. El populisme és això. Enverinar el debat és senzill i ara mateix no es penalitza...

Ignasi Aragay, 23F2025