pd 583

EL MÓN /172 - 9 d'agost de 1985

EN MEMÒRIA DE CARLEMANY - GIRONA MOSTRA LA SEVA HISTÒRIA

Arnau Puig

...

La història, és a dir, la reconsideració del passat, no tindria sentit si no servís per a fer veure millor el present i "témer" el el futur, no per allò del que pugui ser pitjor, sinó per assabentar-se de com pugui anar...

El món musulmà i el món cristià

Es veu ben clar que la contesa entre musulmans i cristians era quelcom molt seriós, puix que no es tractava d'una guerra civil..., sinó d'una guerra ideològica o, si es vol, d'una guerra teològica, conflicte en el qual l'entesa és sempre impossible, encara que hom pugui, mentrestant, mantenir les relacions comercials que calguin...

... Els musulmans no tenen ni territori ni Estat; s'és musulmà perquè hi ha una creença, que no té ubicació territorial ni estructura precisa; allà on hi ha un musulmà tot hi és present. És com succeeix amb els gitanos o amb els jueus...

Les llengües romàniques, el català i el llatí

... 

Carlemany encarregà a Alcuí que fixés la llengua llatina... L'anglosaxó Alcuí de York establí que, per al llatí oficial, cada lletra tindria només una única pronunciació vàlida per a tothom. Així quedà establerta una llengua oficial, escrita - i també pronunciada -, que la gent culta entendria arreu. Però, com que la majoria de la població era analfabeta, cadascú continuà pronunciant-la a la seva manera; les llengües romàniques, entre elles el català, s'anaven formant així...

El passat serveix, efectivament, per fer-nos penetrar profundament en el present i per evitar il·lusions indegudes en el futur.

pd 582

AVUI (?), agost del 2002 (?)

GITANOS

Ignasi Riera

El vell Pompeu Fabra, de llom vermell, que és l'única referència endreçada de la meva taula de treball, defineix així el mot gitano: "Individu d'una raça caucàsica les tribus de la qual, provinents de l'Índia, entraren a Europa a finals del segle XVIII i s'escamparen per Hongria, Turquia, Rússia, Espanya, etc.". Ara bé, en els informes de SOS Racisme, o de Càritas, o d'Ammistia Internacional, o del Defensor del Poble, o del Síndic de Greuges, se'ns diu que els sentiments de rebuig contra l'ètnia gitana, així com el desconeixement de la seva cultura, són els més estesos per tota la pell de brau. I que si es vol fer ús del terme racisme, elpoble gitano és un dels que acaparen més capítols de la nostra actitud d'exclusió. Anava a escriure: xenòfoba. I no. La majoria dels gitanos catalans són, políticament, catalans, amb tots els drets i amb tots els deures, a l'hora de poder votar i ser votats, per exemple. Raó per la qual quan els mitjans de comunicació et diuen que un grup de gitanos han estat convidats a deixar un càmping perquè causaven molèsties a d'altres campistes, se'm posa la pell de gallina. Quants alemanys, italians, catalans o bielorussos han estat expulsats dels nostres càmpings per haver causat molèsties? Em sorprèn, i molt!, que no hi hagi hagut una actuació d'ofici, amb caràcter d'urgència, ni per part de l'ajuntament costaner on es troba el càmping ni per part del govern de la Generalitat. Que jo sàpiga, ni hi ha hagut una suspensió cautelar de les llicències que permeten al càmping continuar treballant com si res.

pd 581

EL PUNT, 14 de maig de 1996

NO BALLAREM COM UNA BALDUFA

Manuel Castaño

Ara criticaran els sardanistes de Lleida perquè no volen actuar amb els seus veïns que practiquen danses com... les sevillanes, tan respectables com alienes; i els que més els criticaran seran aquesta mena de gent tan característica que entenen, respecten i encoratgen qualsevol tradició folklòrica excepte la pròpia. Sort que encara queda algú que sap que una identitat cultural està mes enllà de les modes, les subvencions i les conveniències, i que no entén que un ajuntament democràtic converteixi el que fins ara havia estat una trobada de grups tradicionals catalans en un festival d'aquells que abans se'n deien "de coros y danzas", res més que un mostrari del tipisme regional de les Espanyes. Són ganes de provocar. Costa tant d'entendre que no ens entendrem mai si no es permet que tothom balli el que vulgui i es faci el seu ambient, i que no fa cap falta organitzar una desfilada de varietats sota un tendal per simular una identitat i una cohesió que no existeixen? Hi ha qui voldria negar la vitalitat de la cultura catalana presentant-la com un invent de quatre conspiradors, o tancar-la en el museu de les glòries antigues incompatibles amb la vida moderna, i en l'avantguarda d'aquesta ofensiva secular hi ha, ara, els partidaris del multiculturalisme i el poti-poti, els quals estan preparant alguna cosa anàloga als assortiments d'entrants que preparen les fondes sense identitat culinària, que a còpia de plates de fregitel·les variades aconsegueixen que tots els gustos es perdin, provoquen una afartada abans d'hora i treuen el gust pels segons plats. I aquest país el que necessita és una bona cuina.

pd 580

AVUI, 20 d'abril de 1997

VIOLÈNCIA ESCOLAR?

Josep-Maria Terricabras

Últimament, alguns mitjans de comunicació han tingut interès a esbombar l'existència d'actes violents a les escoles. I algú es preguntarà: tan malament anem que a les escoles la gent es pega? Perdoni, anem molt bé; recordi que, a les escoles d'abans, qui pegava més era el mestre. I el pare t'acabava de repassar quan arribaves a casa. És clar que al pare i al mestre els atonyinava la policia si participaven en una protesta laboral o cívica...

Sí, fins fa poc, la nostra societat era oficialment violenta. El règim franquista va instal·lar la violència i l'autoritarisme en el poder. I ara? Ara hi continua havent violència, però la gent entén cada dia més que l'autoritarisme i la violència no són unes bones eines democràtiques... és una violència mal vista i, almenys oficialment, condemnada.

Ha de voler dir això que ara els nens ja no es pegaran mai més? Sant Francesc d'Assís i Gandhi no van pas néixer no-violents, sinó que se'n van anar fent, amb molt d'esforç i amb una gran violència sobre si mateixos. I és que la cultura, el diàleg o el civisme no són genètics sinó que s'aprenen... L'escola té com una de les seves feines aconseguir - amb estímuls, entusiasme i disciplina, és a dir, exercint una violència contrària - que els violents deixin de ser-ho, que vagin derivant la seva violència agressiva cap a comportament constructius. I l'escola no sempre ho aconsegueix, ja ho sabem. Però, a part d'ella, quines altres instàncies socials tenen com a objectiu transformar la deixadesa, la violència o l'egoisme en actituds de cooperació, esforç i creixement? Ben poques.

Els comptats fets violents que hi ha a l'escola només poden escandalitzar els qui no han entès res... Qui conegui un camí millor que el de l'escola per lluitar contra la desigualtat i la violència, que el digui. El camí, però, és necessàriament llarg, i fer drecera, molt perillós. Perquè la denúncia de la violència ens pot dur a enfortir o a afeblir l'escola dialogant, crítica i participada que volem tenir. Hem d'anar amb compte. I és que jo, l'escola d'abans, l'hi ben regalo, cregui'm.

pd 579

EL PUNT,  19 de març de 1997

ESPERA'M A LES SIS

Eva Vàzquez

... Quan jo anava la col·legi, es va fer popular una frase desafiant amb què els alumnes solíem resoldre de manera expeditiva qualsevol disputa. "Espera'm a les sis", dèiem, i el nostre oponent ja sabia que, quan acabés la classe, hauríem de continuar la discussió a cops de puny. Com que encara no teníem un vocabulari prou desenvolupat, sempre hi havia un moment que la reserva verbal ens fallava, així que havíem de recórrer a un tipus de dialèctica menys elaborada. Normalment la cita era als lavabos del mateix col·legi, perquè la sessió de pugilisme tingués una adequada sordidesa ambiental...

No recordo que haguéssim aparegut a la portada de cap diari. Devia ser perquè encara no compartíem aules amb aquells altres adolescents als qui ara fan estudiar per força i que abans es veu que es passaven tot el dia al carrer cultivant una criminalitat embrionària. Però si és veritat que aquesta mainada era tan agressiva quan no anava a l'escola, com és que tampoc recordo que ocupessin mai cap portada?

pd 578

EL PUNT, febrer de 1997

NAIXEMENT DEL MONSTRE

Xavier Cortadellas

Llegeixo la carta d'una lectora sobre els drets i els deures dels professors i mestres, i constato que no hi estic gens d'acord... Ella també deu fer classes, i es demana per què la gent com ella ha de suportar nois i noies desestructurats i carregats de problemes. Suposo que perquè la vida no coincideix necessàriament amb allò que ens hauria agradat trobar. I perquè, per ser una mica justos, posem-hi, que també un electricista ha d'espavilar-se com sigui, quan entra en una casa per reparar un aparell que no funciona. És clar que  és veritat que, més d'un cop, aquell electricista marxa sense haver pogut resoldre res. Igual com també passa que, a mesura que va veient de quina manera es fan les coses, va perdent la il·lusió que li quedava. De fet, la il·lusió l'anem perdent tots. És una altra conseqüència de la vida. Jo mateix, per exemple, reconec que, en un altre temps, hauria contestat molt més ràpidament i amb molta més contundència aquella carta. Ara, en canvi, he trigat perquè, com aquella lectora, també he après que moltes vegades les paraules no serveixen per entendre'ns. Però si he acabat contestant és perquè he recordat que és justament callant i deixant que les coses passin com neixen els pitjors monstres de la nostra època: la manca de responsabilitat personal, els silencis de la gent, la fredor davant de tot i la indiferència.

pd 577

ARA,  any 2M??

LA CITA

Aristòfanes

"Els savis aprenen moltes coses dels seus enemics"