pd 754

TRIUNFO núm. 690 - 17 d'abril de 1976

XINA I LA INFAL·LIBILITAT DEL COMUNISME (i 2)

E. Haro Tecglen

... 

Els comunismes dominants no han pogut resoldre els problemes que es plantegen en les societats que parteixen d'altres pressupostos i que tampoc els resolen, però que produeixen menys desgast i menys enfrontaments quan es tracte de règims democràtics... La qüestió és si podran resoldre-ho els comunismes aspirants. Si durant molt de temps aquests comunismes han estat fascinats per l'experiència soviètica i després per la xinesa, ara estan assimilant les experiències negatives i tractant de comprendre que el camí científic és quelcom molt diferent de la unanimitat dictada des de dalt - sense excloure la presó o la mort - per als que tingueren un pensament diferent davant les mateixes opcions. Se sap ara que davant cada opció política, interior o exterior, no hi ha una sola resposta... produïda per l'aplicació de les regles marxistes. Se sap ara que el marxisme és una manera de pensar els problemes, no una fórmula per solucionar-los, i que aquesta manera de pensar podria arribar a ser una resposta millor que la manera de pensar dels sistemes capitalistes.

Tot això que ara hom sap per aprendre-ho ha costat molta sang, molt dolor, molts camins perduts. Moltes situacions d'astorament de les que alguns no han pogut sortir encara. 

... Xina ha recolzat tota la seva saviesa doctrinal en un hom, Mao. No en un socialisme, en un sistema, en una manera oberta de pensar o d'actuar. I Mao desapareixerà aviat, de fet està desapareixent ja... 

pd 753

TRIUNFO núm. 690 - 17 d'abril de 1976

CHINA Y LA INFALIBILIDAD DEL COMUNISMO (1)

E. Haro Tecglen

(Nota: adjunto tot l'article però destaco i tradueixo el següent)

...

Aquest poder sense transigència ha reportat als seus països grans avenços. És indubtable que fer que la Rússia tsarista passés de ser un immens fangar o un horitzó de neu sense fi - presidit per un règim corrupte i sense disculpes - a ser una primera potència industrial i una nació inexpugnable pels seus enemics..., o convertir la Xina de la pesta, l'opi, la fam, les bandes d'assassins i els senyors de la guerra en una nació que menja i s'instrueix i que ocupa un lloc transcendental en el món, no és quelcom per ser oblidat... Però ens quedarem sense saber, perquè ningú sap el que hauria passat si no hagués passat el que ha passat, fins on haurien arribat aquests comunismes triomfants si haguessin permès el que realment fora el socialisme científic... És tangible aquesta contradicció: per una part les nacions comunistes han sabut vèncer el desafiament exterior i canviar el nivell de vida dels seus ciutadans, però per altra part no presenten la solució de societats justes i no han resolt el problema de la diferència d'opinions i de l'aprofitament dels corrents intel·lectuals i polítics produïdes per llur pròpia ideologia...

pd 752

CAMBIO16 núm. 208/ 1-12-75

LA NOVA XINA

ECO, estudiants de sociologia i periodisme

"On hi ha opressió, hi ha oposició". El guia citava a Mao en castellà davant el Palau Imperial, orgull de l'arquitectura xinesa i record d'un passat d'opressió i misèria. Un passat que aquí ja es confon entre el feudalisme dels senyors xinesos i l'època colonial...

"Prohibit el pas a gossos i a xinesos." Aquests cartells, esclar, van desaparèixer ja fa molt de temps. Però cada xinès de la nova generació els dur gravats a la seva ànima, talment com l'analfabetisme anterior a la revolució que arribava al 80 per 100...

...

Si algú és mimat actualment a la Xina, no hi ha cap dubte que són els infants. L'educació primària i secundària és obligatòria i gratuïta. A les classes no veuràs mai més de 20 alumnes per professor i sovint seran només 10. Juntament amb les assignatures teòriques es donen les pràctiques...

El pas a la universitat és molt dur. Un cop acabat l'ensenyament secundari, els nois xinesos comencen a treballar i, al cap de dos anys, si són elegits pels seus companys, aniran a la universitat... on després de tres anys d'estudis intensius, amb els coneixements imprescindibles, es reincorporen al treball i, després d'un temps d'experimentació, tornaran a les aules per especialitzar-se...

pd 751

REVISTA OPINION - ... ... 1978?

TESTIMONI D'UN DESAPAREGUT

...

(La revista) Opinión, ofereix el testimoni d'un desaparegut, el sacerdot català Antoni Llidó.

El pare Llidó va  nèixer a Jàvea, el 1936, fou ordenat sacerdot al seminari de Moncada el 1963 i el 1969 arribà a Xile... i forma part el 1971, any de l'arribada al poder d'Allende, del moviment "Cristians pel Socialisme".

L'any 1972 ... rebutja la possibilitat de tornar a Espanya per fer de capellà... i escull quedar-se a Xile com a simple ciutadà per ajudar en l'acció revolucionària.

L'any següent, 1973, el pare Llidó és elegit president de l'associació de veïns del Barri de O'Higgins de Quillota. Després del cop d'estat de Pinochet, Llidó passa a la clandestinitat... A primers d'octubre de 1974, és detingut per la DINA, policia política xilena, i passa a la penombra de ser un desaparegut més...

 

pd 750

TRIUNFO núm. 711 - 11 de setembre de 1976

LAS CLASES MEDIAS Y EL "PUEBLO UNIDO"

Juan Anllo

... el "poble" xilè mai va estar "unit" per derrotar la burgesia i fou doblement vençut: a les urnes i al carrer, encara que sigui molt trist admetre-ho. Crec que l'esquerra utilitza molt alegrement el concepte de "poble", ficant-t'hi el 90 per 100 de la població del país i deixant l'altre 10 per 100 per a la burgesia explotadora i els seus servidors. I em sembla que a Xile es cometé el mateix error, tant per l'esquerra com per l'extrema esquerra, pensant que a una banda hi hauria l'oligarquia agrària i la burgesia industrial i financera, complementats per l'alta classe mitjana, i a l'altra el "poble", format pels obrers, els  camperols, els jornalers del camp i la immensa majoria de la classe mitjana...

... les classes mitjanes poden ser un aliat tàctic per a un projecte de reformes socio-polítiques que no afectin el dret de propietat, a les bases econòmiques on es sustenta el poder polític d'aquests classes; no seran mai un aliat, ni tan sols tàctic, per a un projecte de reformes que portin al socialisme, doncs aniria en contra de la ideologia d'aquestes classes  basada en tres principis: la propietat, la mobilitat i l'ascensió social...

pd 749

TRIUNFO núm. 795 - 22 d'abril de 1978

XILE COM A EXEMPLE

Eduardo Haro Tecglen

...

 Així es va formar una coalició electoral unitària de les esquerres, centrada en la persona d'Allende, que fou sobretot un home honest, sacrificat, unitari, legalista. L'experiment d'Allende consistia en arribar a les màximes possibilitats revolucionàries, però sense fer la revolució, sense sang i sense dictadura. Això despertà un enorme interès a tot el món, que desbordava la importància de Xile com a país. Era el primer cop a la postguerra que en un país del món l'esquerra anava unida, en una gamma molt àmplia, amb la inclusió de comunistes i també de grups que es consideraven a l'esquerra del PC. I, sobretot, la primera vegada que aquesta esquerra tenia accés al poder i a més per mitjà de les urnes... Era ja un país-model...

Fins que es produí el cop d'estat de setembre de 1973. Un dels més cruels i mortífers dels darrers anys...

A la llarga s'ha vist l'eficàcia d'aquest terrorisme. En un país convertit en el centre de propaganda de la unió de l'esquerra, en model de socialisme en llibertat i de reformes per vies legals, el cop no era solament pels seus protagonistes, sinó per a tota l'esquerra del món... No només acabava en fracàs, sinó en la mort i en l'assassinat.

Amb la seva gran sensibilitat per a aquests fenomens, l'esquerra a tot el món va donar ràpidament un pas enrere...

pd 748

TRIUNFO - 21 de juny de 1975

XILE: ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI

Leopoldo Torres-Boursault

...

Tot té el seu límit, inclús la barbàrie, perquè ja no es pot vèncer sense convèncer. Podran doblegar els cossos, però els esperits, aquests reductes on es refugia l'últim alè de la llibertat de cada home, no són fàcils de esclafar amb botes xarolades. Els generals colpistes de l'11 de setembre han clos el primer acte, el socialisme en llibertat, però aquesta experiència del poble xilè, d'Amèrica Llatina, del món sencer, després d'aquest segon acte de tenebres, tindrà inevitablement un epíleg, en el que com digué Salvador Allende amb veu tranquil·la en els seus darrers moments: "... molt més aviat que pas tard, s'obriran de nou els grans passeigs per on passi l'home digne per a construir una societat millor".