pd 799

EL PUNT, ... desembre 1994

PSEUDOLIBERALS

Joan Poyano

Menys Anguita, tots els polítics s'omplen la boca parlant de les meravelles del mercat lliure, però un petit repàs de les actuacions d'aquests teòricament liberals demostra que l'intervencionisme d'estat és a l'ordre del dia. Intervencionisme en que l'Estat destitueix el consell d'administració de Banesto quan a aquest banc privat van mal dades, com no hi ha res més lluny del lliure mercat que el Parlament català aprovi la creació d'un parc d'atraccions a Vila-seca i Salou amb garantia de monopoli per a es empreses captades pel Consell Executiu. No és estrany que amb precedents com aquests, els treballadors de l'empresa pública Iberia demanin més inversió de l'Estat i menys acomiadaments, o que els de Galerías Preciados vulguin una repetició de l'expropiació i sanejament a càrrec de la hisenda pública que es va fer el 1983. Per coherència, els polítics haurien de deixar de fer-se els liberals, reconèixer que tots tiren del receptari socialdemòcrata i, per variar, completar-lo expropiant també alguna empresa privada de les que reparteix beneficis.

pd 798

EL PUNT,  desembre 1994

LA TIMIDESA DELS CONSUMIDORS

Miquel Pairolí

Els senyors que manegen els fils de la macroeconomia i els polítics que disfruten disfressant-se d'economistes - com ara el president Pujol - es queixen que consumim poc. Perquè el gran déu de la societat present, que és l'economia, funcioni es veu que hauríem de comprar més coses. Tant li fa que siguin inútils. El que convé es que ens gastem més els diners. S'ha d'augmentar el consum, va dir-ho el president no fa gaire.

Em sembla que aquests senyors demanen la quadratura del cercle. La clau de volta de la nostra societat és el fet que cada persona és alhora productor i consumidor. Una condició va tan lligada amb l'altra que si l'equilibri es trenca per un dels dos cantons tot l'edifici pot esgavellar-se i ara la primera meitat de la nostra naturalesa, la de productors, està passant per un mal moment. Aquells mateixos senyors que abans esmentàvem ens volen convèncer que tenir feina s'ha tornat un bé escàs, que s'acabaran els llocs de treball "per tota la vida", que els acomiadaments dels treballadors han de resultar barats a les empreses, que hi ha d'haver "flexibilitat" en les relacions laborals. Doncs bé, aquí hi ha un fet clar: si es condemna el treballador a la precarietat i a la inseguretat malament se li pot demana després que es gasti els diners amb alegria. Se'ls guarda perquè pensa que potser demà l'acomiadaran amb quatre quartos i qui sap quan tornarà a trobar feina i en quines condicions. I d'això en pateix el consum, és clar. Però que ningú no se n'estranyi.

pd 797

PRESÈNCIA, .... ?

FEINA PER AL HOMES I ELS ROBOTS

Xavier Duran

... al Japó hi ha feines aparentment tan poc productives com una hostessa que té per única activitat saludar els passatgers quan pugen o baixen d'un autocar. O bé persones que a les benzineres netegen vidres, controlen els pneumàtics o fan qualsevol altre servei. Es tracta de treballs remunerats. 

És un cost pagar aquests treballs? Més aviat sembla un estalvi. Econòmicament, perquè evita pagar atur o altres subsidis, ja que la persona té mitjans per viure. D'altra banda, perquè disminueix la inseguretat ciutadana en oferir ingressos a persones que, d'altra forma, potser es veurien abocades al delicte. Però, finalment, té un benefici social i psicològic. La persona que fa una feina, per senzilla que sigui, se sentirà més útil i tindrà més autoestima que la que simplement rep un subsidi d'atur...

Ara bé, els comptes econòmics directes - i probablement mal fets -, a curt termini i sense gaire visió de futur, són culpables que les màquines generin més atur que no pas creïn treball... Per exemple, alguns experts manifesten que la agricultura europea costa molts - moltíssims - diners en subsidis, per obtenir productes que sovint es llencen. Més valdria que els subsidis es fessin en funció del manteniment d'unes àrees rurals, que equilibren el país i poden generar altres beneficis no sempre directament econòmics.

pd 796

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996

L'ÚLTIM LLIBERTARI

Rai Ferrer

Enrique Tierno Galván definí Durruti com "una persona excepcional que complí rigorosament amb el seu deure". Un solidari que el dia de la seva mort l'única propietat que tenia era la muda de roba que duia el sarró.

El cadàver de Durruti fou enterrat en una tomba anònima del cementiri de Montjuïc. Al barri obrer de El Polvorí hi ha una plaça amb el seu nom...

Però qui era aquest home, valent fins a la temeritat, tan desconegut de les noves generacions? Per què s'oblida el líder anarquista? Possiblement perquè els obrers revolucionaris espanten el poder...

Buenaventura Durruti nasqué a León el dia 14 de juliol de 1896 i morí al front de Madrid el 20 de novembre de 1936...

Accident o assassinat premeditat, els historiadors segueixen omplint pàgines amb la seva mort, però són molt pocs els que recorden que, amb la desaparició de Durruti, la revolució llibertària de Catalunya i Aragó, quedà escapçada per sempre més.

...

Fill d'un obrer del ferrocarril, Durruti fou el més prestigiós dels militars anarquistes i llur biografia personal supera amb escreix qualsevol episodi de la millor novel·la d'aventures...

pd 795

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA del 8 al 14 de juliol de 1996

REBELIÓN ANTE LA LEGALIDAD

J.M. Solé Sabaté

Un fantasma recorria Europa, el del desig d'una més gran justícia social. La majoria de l'exèrcit espanyol fou rebel a la legalitat republicana: havia estat instrumentalitzat com a braç executor de la defensa dels interessos dels poderosos i privilegiats en una societat dèbil i pobre com ho era l'Espanya dels anys 30. 

L'exèrcit, motu propi, fou també bel·ligerant: es negava a supeditar-se al poder civil. Vet aquí un punt clau del conflicte que donà pas a la guerra fratricida. Una societat escindida entre uns poders fàctics i hostils a la República i una massa de població que veia en aquesta mateixa República el remei miraculós que faria realitat les seves esperances.

La pau no fou possible per l'acció premeditada i agressiva dels qui pretenien mantenir els seus privilegis... Els espanyols s'enfrontaren sense treva ni quarter per la defensa dels seus propis ideals socio-polítics...

Un riu de sang dividí vencedors i vençuts. Aquells amaguen les seves vergonyes, però continuen beneficiant-se dels seus trofeus. Els vençuts han estès una mà generosa que oblida - crec que en excés - el passat per tal de construir el futur.

pd 794

EL PERIÓDICO DE LA SEMANA, del 8 al 14 de juliol de 1996

BARCELONA HERIDA

Josep Maria Huertas

Als 60 anys de l'inici de la Guerra Civil espanyola queden als carrers de Barcelona rastres del conflicte que marcà la vida d'aquest país durant generacions. En un passeig imaginari poden contemplar-se aquestes petjades del passat i recrear moments i situacions.

...

No hi ha plaques per recordar els bombardeigs, quelcom que no s'ha esborrat de la memòria col·lectiva. El 13 de febrer de 1937, un vaixell intentà tocar amb els seus canons la fàbrica Elizalde, que estava a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb Còrsega. Fallaren, però les bombes caigueren a prop, en el passatge Gaiolà. Era el primer d'una llarga sèrie.

El pitjor bombardeig de tota la guerra fou el dels dies 17 i 18 de març de 1938. Joan Villarroya ha calculat que aquells dies moriren 979 persones... Les bateries antiaèries del Turó de la Rovira poca cosa podien fer per evitar aquells bombardeigs sobre una ciutat oberta.

Els refugis eren el recurs contra les bombes...

La metralla de les bombes del 30 de gener de 1938 segueix present en el mur de l'església de la plaça de Sant Felip Neri. Van morir 20 nens aquell dia.

...

Per alguna incomprensible raó, els bombardeigs - els més durs de la guerra d'Espanya - no figuren a la cronologia de "Crónica de la Guerra Civil Española" editada recentment per Plaza &Janés.

pd 793

PRESÈNCIA 12 de gener de 1997

A CATALUNYA NO SE N'HA PARLAT MÉS

Pau Lanao

... l'interès que indubtablement té per a la crònica recent de Catalunya els testimonis de les persones que, procedents de més de cinquanta països, la van defensar també de l'aixecament facciós. Precisament va ser a Barcelona on van sortir de forma espontània els primers voluntaris al front d'Aragó d'entre els atletes (i els seus acompanyants) que havien de participar, a partir del 19 de juliol de 1936, en l'olimpíada popular de protesta contra els jocs de Berlín utilitzats per Hitler per fer propaganda del seu règim. I va ser també a Barcelona on el 15 de novembre de 1938 van rebre l'acomiadament emotiu del poble amb un encès discurs de Dolores Ibarruri, Pasionaria, que els va animar a tornar quan " l'olivera de la pau floreixi", la qual cosa hauran pogut fer seixanta anys després uns 400 supervivents...

Magí Crussells... opina que, als que com ell no han patit en carn pròpia el franquisme, els cal saber qui eren els brigadistes i per què van venir a defensar la República, i relaciona la possibilitat de rescatar aquesta part de la història amb el fet de donar per culminada la transició, la qual cosa no serà possible fins que es trenqui el pacte de silenci que l'ha presidit...