pd 1510 El Procés és mort! Visca el (nou) Procés!

(arafamésdunany)

La democràcia espanyola ja no és creïble en les ments de milions de catalans. La manca de credibilitat de qualsevol institució social és el primer pas cap a la seva desaparició. Les institucions socials funcionen perquè ens les creiem. Es poden imposar per la força, cert, però al preu de tenir un certificat de defunció ja signat sobre la taula...“Els carrers seran sempre nostres”, tan encomanadís com potent. No entès com una invitació al caos, sinó com una apel·lació a l’empoderament ciutadà. La política al carrer. En uns temps de despolitització generalitzada a totes les democràcies occidentals, el cas català és un contraexemple: en els darrers temps enlloc hi ha hagut tantes mobilitzacions... Aquest empoderament és la base per a una República. No és suficient, però és necessari... El trinomi solidaritat, deliberació en comú i empoderament s’ha de resumir espontàniament en la ment de milions de catalans i catalanes amb una paraula: República

Jaume López

pd 1509 Contra la convivència

(arafamésdunany)

“ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”... Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència... Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta... Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

Vicenç Villatoro

pd 1508 "Delenda est Republica"? (i 3)

(arafamésdunany)

Estat de xoc, la pregunta ja no és què faran ells sinó com respondrem nosaltres. Perquè la repressió rutlla sempre com un mirall. Parla d’ells –de fins on estan disposats a arribar esbotzant-ho tot. Però parla sobretot de nosaltres: de fins on estem disposats a resistir... Si el primer d’octubre, volent ser república, vam aprendre a ser poble, caldrà seguint sent-ho i exercint-ho: és l'única alternativa a la vista. I és el que pretenen desmuntar: esperen endebades que ens tornem cap a casa. Però ens trobaran enmig del carrer, de la feina i de l’aula. Reconstruint republicanament tot el que destrueixen. Indesinenter –no cedir, no desistir, no defallir– és l’única sortida democràtica a la vista que tenim. Derrotar l’excepció.

David Fernàndez

https://www.ara.cat/opinio/david-fernandez-delenda-est-republica_0_1954004769.html

pd 1507 "Delenda est Republica"? (2)

(arafamésdunany)

... per sobre de tot –inclosa la llei, inclosa la convivència– hi ha la unitat d’Espanya i un virulent nacionalisme d’estat. I que per sobre de la llei hi ha la seva llei paral·lela. A això ens enfrontem... L’Estat dins l’Estat rutlla així i caldrà esforçar-s’hi molt i més del que ens pensem si ens en volem en sortir...

El problema maleït de les excepcions (veure Egunkaria) és que mai no es desballesten fins anys després, a misses dites i quan el mal ja és irreversible. La duríssima batalla de debò no és que ens donin la raó d'aquí 10 anys: és guanyar-la ara...

David Fernàndez

pd 1506 "Delenda est Republica"? (1)

(arafamésdunany)

Lluny del que afirmava, el 2012, el magistrat Pablo Llarena: "La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política". Desmentint-se a ell mateix, som ara a les portes del major judici penal polític contra les aspiracions democràtiques catalanes, contra el resultat de les urnes i contra demandes majoritàries de resolució política... Al país s’hi escola fa anys, a les altes esferes de les estructures judicials, l’aznarisme transmutat amb toga. El búnquer del règim del 78 és un estament endogàmic on rutllen a la perfecció les portes giratòries, la colonització partitocràtica i l’ús governamental a la carta...

David Fernàndez

pd 1505 La voluntat política majoritària

(arafamésdunany)

(El jutge Llarena diu que) la llibertat de Quim Forn no depèn d’ell. Depèn de la “voluntat política majoritària” i que aquesta voluntat política majoritària podria no “respectar l’ordre legal”... ¿El que facin els nostres representants majoritaris o el que fem nosaltres, doncs, influeix en la presó d’aquest home, i hem de deduir que només el podríem ajudar si renunciéssim a aquesta voluntat de manera explícita?... Però aquesta aspiració d’independència “encara avui” la “comparteix l’investigat”. I hem d’entendre que la compartirà -una altra cosa és que la comparteixi en silenci- tota la vida... Pensar, doncs, el que pensa és el delicte i és el que el manté a la presó.

Empar Moliner

pd 1504 Fronteres sagrades

(arafamésdunany)

Davant de les fronteres, hi ha dues actituds possibles. Una, la que considera que les fronteres han de ser el producte de la decisió democràtica de les persones, lliurement expressada, i que per tant s’han de poder modificar a través de les urnes... L’altra mirada és la que diu que les fronteres han de ser sagrades i intocables. Que han de quedar-se com estan, totes, encara que la gent les vulgui canviar. Fantàstic. La pregunta als qui ho veuen així és quin dia van esdevenir sagrades... Si la unitat de la nació espanyola és sagrada, ¿com és que es va trencar al XIX amb la independència de Cuba i les Filipines, que formaven part de la nació espanyola segons la Constitució vigent? ¿Hem arribat a un punt de perfecció en què ja no cal tocar res, perquè totes les fronteres són finalment justes, lògiques i sublims? A mi, francament, no m’ho sembla.

Vicenç Villatoro