divendres, 27 de març del 2020

pd 1781 Més política i menys teatre 1

(arafa...)
... Com que només em surten renecs, ho diré així: ¿després de vuit mesos de paràlisi, retrets i coses pitjors entre JxCat, ERC i CUP, se situa la responsabilitat en el carrer, en la gent i en la majoria social? ¿De debò? Doncs compte, que aquesta gent és el millor patrimoni que té l’independentisme i hi ha un risc de fatiga altíssim. Això de jivaritzar la gent també és una pràctica habitual de la nova vella política catalana... Per què l’Estat continua menystenint la cultura catalana? Per què la llengua és molt menys que de segona? Per què el dèficit fiscal, de tan abusiu com és, posa en risc la viabilitat econòmica del país i per tant de les generacions que en formen part? Per què es nega de manera sistemàtica el dret a decidir? I després de la tardor, per què es va reaccionar amb una violència impròpia d’un estat que es vol contemporani? Per què han actuat així mitjans, empreses i poders com la judicatura o la policia? Per què han fet servir una cosa tan miserable com l’extrema dreta? Les preguntes, avui, també afecten la Generalitat, si més no per passiva. ¿S’hi pot viure, reduït sota aquestes preguntes? I tant. I tant que s’hi pot viure. La gent viu a tot arreu del món, només cal conformar-s’hi. 
Francesc Serés

dijous, 26 de març del 2020

pd 1780 ¿Me permite usted este baile?

(Triunfo, nº 820, 14 de octubre de 1978)
​... La dansa és un dels ritus més antics de la humanitat, i originalment el seu radi d'al·lusió era molt ampli: religiós, lúdic, sexual, màgic... En el ritu del ball poden donar-se moviments codificats que simulen el coit (com a "Febre del dissabte nit") o una provocació de caràcter nacional o polític en temps de submissió forçada (com en "L'estratègia de l'aranya" de Bertolucci)... Lo primer que feien els conqueridors o els vencedors era suprimir les danses i totes les cerimònies que eren símbols de la identitat col·lectiva dels vençuts, dels perdedors... La sardana a Catalunya, com el flamenc, o el pericón,  tenen un caràcter d'identitat nacional que es reforça en cas de diàspora, esclavatge o submissió forçada...  
... Gairebé ningú balla sol (malgrat Zorba) i si ho fa, és puntualment: es balla amb l'altre o pels altres. Només en les comunitats petites o molt tradicionalistes la dansa conserva el seu caràcter de festa popular...   
Cristina Peri Rossi
http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXXII&num=820&imagen=52&fecha=1978-10-14

dimecres, 25 de març del 2020

pd 1779 Sánchez: ni Franco ni Catalunya (i 2)

(arafa...)
Oriol Junqueras i Jordi Cuixart... ja pensen més enllà. Pensen més en el futur que en el present. Pensen que per sumar una gran majoria cal obrir els braços molt més enllà de l’independentisme convençut al qual apel·la Torra. Estan disposats a assumir una travessa del desert entre reixes i a treballar per aconseguir aquesta gran majoria social republicana. Confien a guanyar-se l’autoritat moral que, un dia, els permeti convèncer molts més catalans. Pensen que el seu sacrifici d’avui serà la seva força per al demà... La seva és una cursa de fons, una lluita constant. Estan disposats a resistir. Són homes de fe. Pensen històricament. I no tenen pressa.

La política sempre és molt dura, i ara encara més...
Ignasi Aragay

dimarts, 24 de març del 2020

pd 1778 Sánchez: ni Franco ni Catalunya 1

​(arafa...)
​Pedro Sánchez... ​La valentia de Sánchez amb Franco, al contrari del que podria semblar, és una mala notícia per a l’independentisme. És mà dura amb Franco per poder ser també implacable amb Catalunya. Sánchez ni pot ni vol un diàleg polític de debò: no es mourà de l’Estatut i, si hi ha cap audàcia independentista excessiva, no dubtarà a respondre-hi amb duresa. Com a demòcrata antifranquista​..​.
Quim Torra no és un polític a l’ús ni la seva és una presidència normal. No només ho sap, sinó que en fa bandera. Des de la seva arribada al Palau de la Generalitat ha estat el primer a desitjar una estada curta. Vol plegar com més aviat millor. Té pressa per portar el país a una nova cruïlla. Ho fia gairebé tot a la capacitat de mobilització de la gent. I es posa a ell com a exemple... Entén el seu paper com el d’un líder cívic, no com el d’un polític estrateg. No pretén fer d’estadista ni de polític pragmàtic que resol problemes concrets. El seu problema és que sap que no pot declarar la independència, que és l’únic que realment voldria fer. Per això cada dia diu el que més s’hi assembla: que el dret a l’autodeterminació és irrenunciable. No es mourà d’aquí...
Ignasi Aragay

dilluns, 23 de març del 2020

pd 1777 Pel seu populisme els coneixereu

(arafa...)
Al populisme se’l coneix perquè mai critica res constructivament, no admet les raons que pot tenir l’altre, no està interessat en les solucions dels problemes de la gent: és la política dels egòlatres divisius que van als micròfons a repetir mil vegades les mentides i les ridiculitzacions dels altres fins a deshumanitzar-los, els que treuen el pitjor de la gent perquè un expert els ha explicat que el que porta la gent que mai no vota a les urnes són sentiments tan foscos com l’odi i la por.
Antoni Bassas

diumenge, 22 de març del 2020

pd 1776 El temps juga al nostre favor (i 2)

(arafa...)
... Gran part de l’independentisme està molt nerviós; en part perquè creu que no pot quedar-se quiet mentre hi hagi presos, i en part perquè creu que el temps li juga en contra... la sort dels presos està decidida i serà injusta amb ells, però molt favorable a la seva causa. Pel que fa al temps, ara la iniciativa la té el govern de l’Estat, i si diu que vol fer una proposta als catalans, s'ha de deixar que la faci. Que els independentistes més abrandats no passin ànsia: Sánchez no farà cap proposta amb cara i ulls perquè només podria fer-la enfrontant-se als seus, i la probabilitat que Sánchez esdevingui un nou Suárez sembla remota.
Calma. El temps juga al nostre favor. ... els peons a manifestar-nos tan cívicament i massivament com sempre, el govern a governar, i tots a esperar que l’Estat es pengi amb la seva pròpia corda. Són els seus els que han decidit que el plet es decideixi d’aquesta manera: no a base de seducció, sinó a base de desprestigi, i la 'nèmesi' de l’Estat serà tan gran com ho és la seva 'hibris'.
Miquel Puig

dissabte, 21 de març del 2020

pd 1775 El temps juga al nostre favor 1

(arafa...)
... A la banda unionista el panorama és molt pitjor. La immensa majoria de polítics, alts funcionaris i intel·lectuals consideren que és legítim esclafar l’independentisme utilitzant armes no homologables a l’espai sociopolític on Espanya aspira a consolidar-se: el de les democràcies liberals. L’Estat podria vèncer amb un mínim de generositat, però està portant les coses a l’única posició que li és desfavorable: identificar l’independentisme amb la defensa dels drets civils, o sigui, condemnar els líders independentistes a llargues penes de presó d'on els haurà de treure obligat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans quan ja serà massa tard per reparar els danys causats a la seva legitimitat. Com diria Fouché, aquest comportament és “pitjor que un crim; és un error”...  Gran part del nacionalisme espanyol està molt nerviós; en part perquè se sent ofès, i en part perquè inconscientment sap que el temps juga en contra seva. En el segon punt té raó, perquè cada dia que els presos passen a la presó tindrà un cost enorme el dia que en surtin...
Miquel Puig