pd 1978 5+1+1 (2ª part)

 

(arafa...)

(... continuació)

... cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s'ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen  de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155... un dia Rubalcaba (referint-se al País Basc) va dir: "Ja que han d'arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota...  Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.  

David Fernàndez

pd 1977 5+1+1 (1ª part)

 (arafa...)

... Raó d'estat i paraula d'alta judicatura pescada entre passadissos suprems: això és l'Estat, que no trontollarà, hi haurà sentència, es complirà i no passarà res de res...  no deixa de ser paradoxal que l'única sentència disponible –per ara– sigui unilateral i sense judici: remet al ‘càstig’ sever que ha recaigut sobre aquells que van comandar, dissenyar i planificar la virulenta i fracassada repressió del primer dia d'octubre. Zero investigació, total absolució i, de propina i per si no quedava del tot clar, tots han estat ascendits, condecorats o premiats. Capten el missatge salvatge? Que res canviarà... La banal rutina de la impunitat l’hauríem de recordar cada dia contra aquesta tecnologia de l’oblit, la més vella de les tècniques del poder, que pretén esborrar l’1-O del mapa de la memòria. Endebades, sobra dir-ho.

Alterar el relat quan la realitat no els quadra és un clàssic de tota deriva autoritària i per això també s’esforcen en no haver de recordar gaire que el 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments de mig Govern i que el 75% continua estant tossudament a favor d'un referèndum democràtic... 

(continuarà...)

David Fernàndez

pd 1976 Catalunya, estrangera

 

(arafa...)

 Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què com a aliè o estranger. L'esport és un d'aquests mons emocionals. I es pot veure com l'opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre tota la comunitat exalta el que considera èxits propis... El mateix ha passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i fins i tot rival. Per a bona part de l'opinió publicada, Catalunya no forma part d'Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud colonial, preludi històricament de les independències.   

Vicenç Villatoro

pd 1975 Votar decència

 (arafa...)

Veig el mapa polític català com una sèrie de capes concèntriques. En el nucli hi ha el bloc independentista, amb ERC, JxCat i la CUP (o el Front Republicà). Més o menys la meitat de la població, amb una tendència natural al creixement que s’està veient alentida per una suma d'errors i deficiències ... En una segona capa hi ha el bloc autodeterminista, que seria la suma dels anteriors i els comuns; una majoria qualificada que té com a punt comú l'autodeterminació i que debat opcions que van de la independència a l’Espanya confederal. I hi ha una tercera capa, que és la majoria absolutíssima del país, que jo anomeno el bloc de la decència i inclou també el PSC ... que no està d'acord amb la repressió, ni amb l’empresonament dels líders de l’1 d'Octubre, i que vol que s'obri un diàleg sincer i ambiciós sobre el futur polític de Catalunya.

Fora d'aquesta gran majoria hi ha el trio que assumeix o empara la ultradreta -Ciutadans, PP i Vox-, que a Espanya aspira a la majoria, i per fer-ho ha sacrificat tota aspiració a la centralitat catalana. És el trio de l’insult, de la mentida sistemàtica, de la mala educació, del conservadorisme ranci i de l'amenaça permanent cap a les institucions, la llengua i, en general, el caràcter distintiu de la nació catalana. A més, i a través del blanqueig de Vox, aquests partits són la porta d'entrada dels elements més nocius de l'extrema dreta -el nacionalisme, la xenofòbia, el masclisme, l’autoritarisme, etc.-. La primera obligació que tenim com a catalans és arraconar aquesta hidra de tres caps i impedir la seva influència tòxica en la vida política del país.

Toni Soler

pd 1974 La transmissió del saber i les TIC

(arafa...)

... l'esquema de l’anomenada classe magistral. Quan hi ha algú que en sap molt d’una cosa i uns quants que en saben molt poc, escoltar en silenci i intentar entendre el que explica el que en sap és l’estratègia més efectiva per transmetre aquell saber. Les interrupcions i preguntes dels que no en saben -justament perquè no en saben- solen ser impertinents: dispersen, emboliquen, fan perdre el temps. Acabada l’explicació, ja en comencen a saber prou per fer preguntes interessants.

El desprestigi de les classes magistrals -de tot el que demana temps, silenci i concentració- no només és una tràgica realitat en el món educatiu... en qualsevol disciplina, hi ha uns pocs que en saben molt i uns molts que en saben poc i que del fet d'escoltar -amb temps, silenci i concentració- els pocs que en saben molt en depèn que el saber es transmeti. I no parlo només d’escoltar-los en viu i en directe. Parlo, sobretot, de llegir el que escriuen. Perquè això és exactament llegir un llibre o un article científic: deixar que algú s’expliqui llargament mentre l’escoltem amb la màxima atenció...

I el problema és que el que ens fa humans és la cultura, és a dir, una acumulació endreçada dels sabers de les generacions que ens han precedit. Sense aquesta cultura, som només animals salvatges. Una cultura que, sent com és l'esforç de moltes vides, necessita especialistes: persones que en saben molt de poc. Però també bons mestres i pedagogs que ensenyin a distingir el que és valuós de la xarlataneria. Cal, en definitiva, que els que en saben ensenyin als que no en saben sense haver de competir per guanyar la seva atenció entre milers de missatges alternatius.

Albert Pla Nualart

 

pd 1973 Estrasburg no és la solució

(arafa...)

... Aquesta esperança no lliga amb la realitat del que és i el que pot fer aquest tribunal internacional. L'última paraula sobre si Junqueras i la resta són innocents o culpables la té el Tribunal Suprem, ningú més. En aquest assumpte la seva decisió és irrevisable...

Aquest tribunal no pot anul·lar una sentència espanyola. Les seves decisions són merament declaratives. Com a màxim, la llei espanyola permet que, eventualment, arran de la decisió europea es revisi la sentència condemnatòria. En el cas del dret a un judici just, aquesta revisió significaria tan sols que se’n tornaria a dictar una altra que no repetís els defectes de forma, però que els tornaria a condemnar...

... si els líders independentistes aconsegueixen que el Tribunal de Drets Humans els doni la raó, els efectes d’aquesta sentència seran exclusivament polítics i morals. Una condemna internacional a Espanya. Amb això els presos no es lliurarien de la presó. Encara queden jutges a Estrasburg, però les seves sentències no són obligatòries...  

Joaquín Urías

 

pd 1972 S'ha acabat la màgia

 (arafa...)

En el món independentista hi ha qui predica que la solució de tot és la unitat. I, certament, no se m’acut cap raó per creure que la unitat no sigui la millor fórmula per aconseguir un objectiu complex. Però, si qui ho repeteix com un mantra no explica com es fa aquest camí, el concepte queda buit de contingut. En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític... Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces... Col·lectivament, hem fet una part molt important del camí, però encara queda la més dura; queda aquella en què un mal càlcul o un excés de confiança pot impedir fer el cim...   

Carles Mundó