pd 2221 Anys de bicicleta...

(arafa...)

... El món occidental ha sofert una gran transformació en la segona meitat del segle XX. La religió gairebé ha desaparegut de les nostres vides, el consum ha conquerit el nostres desitjos, vivim en un present continu de comunicació tecnològica impensable als anys 40, quan poques cases tenien telèfon i el cotxe era inaccessible al comú de la gent. Els avis només es dutxaven un dia a la setmana, gairebé ningú no anava al restaurant: “Vivíem en l'escassetat més absoluta. D’objectes, d’imatges, de distraccions, d’explicacions d'un mateix i del món”, escriu Ernaux, per a qui en la seva realitat de províncies “la bicicleta mesurava la velocitat de la vida”, els estius eren “una llarga estesa d’avorriment”...

La postmodernitat ha portat la dissolució de l’autoritat de capellans, pares, mestres, periodistes, metges i polítics. Tenim tot el saber i una fabulosa aparença de llibertat a l'abast d'una lleu carícia del dit sobre el mòbil, convertit en extensió del nostre cos, del nostre cervell i el nostre cor...  hem passat de ciutadans obedients i ingenus a consumidors insatisfets i escèptics. Ho tenim tot molt a l'abast però ja no creiem en res. Abans crèiem molt (en Déu i en les ideologies) però no teníem res. I en aquest pas dels anys, la llibertat, la felicitat i la plenitud de nou fatalment se'ns fan escàpoles.

Ignasi Aragay 19.9.2020

pd 2220 El PSC, "in memoriam"

 (arafa...)

El PSC és un partit clau per entendre la història de Catalunya al darrer mig segle. És també un partit que ha gaudit, en diversos períodes, d'una posició hegemònica; i és també el que va tenir més traça per gestionar la seva pluralitat, que té a veure amb la seva pròpia naixença, fruit de l'acord entre la socialdemocràcia catalanista de Pallach, el socialisme federalista de Reventós i Obiols i el nacionalfelipisme de la federació catalana del PSOE. La fusió d’aquests tres elements era tan complexa com ho era la societat catalana als anys vuitanta i noranta. I el PSC va ser capaç de gestionar aquesta complexitat de manera excel·lent... el fracàs del nou Estatut i l'eclosió del sobiranisme van fer saltar pels aires l’esquema de la Transició i els socialistes van passar dels 52 diputats de Maragall als 16 del primer Iceta. El PSC s'ha recuperat una mica, però ja no és el partit que millor representa Catalunya, i la seva bona salut depèn només de la bona salut del PSOE... 

Qui té el cul llogat no seu quan vol. El PSC de Serra i Maragall podia influir en el PSOE, fer-li dir -amb la boca petita- que el seu horitzó era el federalisme. Però ara només està en condicions d’obeir. Perquè els votants que li queden estan molt més pendents de Sánchez que d’Iceta...  Iceta ha acostumat els seus a obeir amb tal submissió que ara ja resulta impensable que el PSC alci la veu per dir alguna cosa diferent del que es diu a Ferraz...

la gent que aspira a una solució dialogada al conflicte català cal que entengui que el PSC no farà res que no li ordeni el PSOE. I que el PSOE és un partit que es mou en l’ecosistema espanyol, és a dir, que viu sota la pressió constant de la triple ultradreta. Si no rep una pressió equivalent des de Catalunya, no avançarem...  el PSC d'avui dia no té esma per recuperar la veu pròpia, perquè viu amb la por de fer enfadar els compañeros o de perdre vots cap a Ciutadans. Per tant, el seu paper d’interlocutor privilegiat queda anul·lat. A menys que els seus responsables decideixin, algun dia, recordar que són un partit sobirà, i s’adonin que mentre s’arrengleren amb el PP i Ciutadans estan llençant a la paperera el llegat dels seus fundadors.            

Toni Soler 20.9.2020

pd 2219 Pancarta d'estat

(arafa...)

... la formalitat rigorista que ara addueixen, quasi calvinista, és essencialment fal·laç. L’Antoni Puigverd ho ha escrit fa una setmana, gairebé lapidàriament: "L'Estat va desfermar la seva immensa capacitat d’atemorir, reprimir i venjar-se. Sobre aquest cràter no es pot construir res de bo. Els alts tribunals espanyols (que ara estan constitucionalment en fals per falta de renovació) han demostrat un biaix polític espantós. Garantisme i escrúpols màxims quan es tracta de polítics de PP o PSOE. Fonamentalisme legalista contra els independentistes. Els defensors de la Constitució haurien de ser els primers a defensar igualtat de tracte. O escrúpols i prudència per a tothom. O integrisme jurídic per a tothom". Botó de mostra i botó d’estat: tots els agressors de l'assalt a la Blanquerna corren lliures, tot i condemnats, pels carrers de Madrid. Mentre Dani Gallardo continua empresonat...

Per pancartes, doncs, les d'estat. Cada cop més rígides i, per tant, més afeblides i més esquerdables. Per què quan a un estat només li queden fiscals, presons i condemnes, en realitat, què li queda de debò? Quin projecte? Doncs li queda una pancarta –feblesa, desproporció i alliçonament– per inhabilitar un president, el tercer en tres anys, en què es llegeix amb raó: llibertat presos i preses polítiques.

David Fernàndez 19.9.2020

 

pd 2218 L'individualisme, l'altra pandèmia

(arafa...)

Quines són les causes del negacionisme i de l’ostentació de desobediència respecte de les normes sanitàries obligatòries? Una primera raó podem trobar-la en l’actitud d’alguns polítics molt coneguts:  Darrere hi ha, sens dubte, interessos econòmics: la producció no es pot aturar, l’economia és la raó superior indiscutible del nostre temps que ha vingut a substituir les creences religioses i ètiques i la importància de la vida humana com a valor central. Fins aquí, tot previsible; el que no ho era és que aquesta posició tingués tants adeptes en el conjunt de la població...  Una segona raó de l’aparició del negacionisme sembla més vinculada al moment polític: el descrèdit dels governs i en general de les persones que ocupen càrrecs en l'administració pública...  hi ha encara una tercera línia d’evolució ideològica que explica aquestes actituds. Perquè no es tracta únicament de la resistència al poder, sinó sobretot de l’afirmació de drets de caràcter totalment individual...

“els progres”, que van constituir un factor decisiu en la lluita contra el franquisme. Doncs bé, tot fa pensar que l'evolució ideològica que han experimentat ha tendit a subratllar l’individualisme i a negar els drets i valors col·lectius. Llibertat per damunt d’igualtat, us sona? Els meus criteris, interessos i creences per damunt dels de la comunitat...

L’afebliment del pensament d'esquerres que s'ha produït ha portat a creure que el progrés consistia en poder fer el que ens doni la gana, “perquè hi tinc dret”, sense tenir presents les conseqüències que això pot representar per a les altres persones. Malauradament, no ens hem pogut sostreure a la influència del pensament neoliberal més agressiu, que ha convertit l’individualisme en una perillosíssima pandèmia, que, de moment, no té vacuna ni remei.

Marina Subirats 20.9.2020

pd 2217 Judici a la JEC

 (arafa...)

És evident que el president Torra va desobeir una ordre de la Junta Electoral Central. Ell mateix ho ha reconegut. El que no és evident és que la Junta Electoral Central pogués ordenar al president Torra el que li va ordenar. La desobediència no és la qüestió. El Suprem no ha de dilucidar si Torra va desobeir o no una ordre. La qüestió és l’ordre. O més exactament si qui va emetre aquesta ordre tenia potestat per fer-ho. Primer, si podia ordenar coses al president de la Generalitat, en la campanya electoral d’unes generals espanyoles. Segon, si podia ordenar precisament aquestes coses, que entren en col·lisió amb drets fonamentals que té tot ciutadà o que té específicament el president de la Generalitat com a parlamentari, relacionats amb la llibertat d'expressió. Per tant, el dubte no és sobre el que va fer el president Torra. El dubte és sobre el que va fer la Junta Electoral Central, sobre si estava dins de les seves funcions o si s’extralimitava. Una JEC, no ho oblidem, on hi ha membres nomenats a proposta dels partits i on hi havia llavors un membre que tenia sou i feina en un dels partits denunciants. I una JEC, tampoc no ho oblidem, la majoria dels membres de la qual són magistrats del Tribunal Suprem. El mateix que ara ho jutja.

Vicenç Villatoro 19.9.2020

LliVre 4 Poesia Forestal

  Poema amb esmena (fragment)

"El faig és gòtic com l'avet",

recita en Guerau de Liost

l'honorat poeta del Montseny.

Nosaltres matisem:

que és més romànic, tanmateix.

Vesteix nuesa hivernal,

en primavera, fullatge transparent,

i a la tardor, coure rogent.

Segueix el de Liost (Liors)

"on l'esquirol hi penja el niu"

això el poeta ens diu.

L'evidència científica

al poeta desdiu:

mai al faig

l'esquirol hi fa niu.

És amb liró la confusió,

aquest s'hi ajoca en hivernada

als branquillons de la capçada.

...

Martí Boada

pd 2216 Dante censurat

(arafa...)

... una rara edició del segle XVII de la Commedia, de Dante, força valuosa... tenia una particularitat: havia estat censurada per un membre de la Santa Inquisició...

Entre els passatges que havien quedat ratllats amb tinta negra hi apareixia el següent, relatiu a una tomba: “Anastasio Papa guardo, / lo qual trasse Fotin de la via dritta ” (“Guardo el papa Anastasi, a qui Fotí va desviar del bon camí”), Infern XI, 8-9.

També de l'Infern, el llarg passatge XIX, 106-116, que fa referència a l’evangelista Joan i el seu Apocalipsi, i remet a la decadència de l'Església en temps de Dante (el traduïm): “De vosaltres va parlar l'evangelista quan va veure sobre l’aigua la puta fornicant amb reis; era aquella que tenia set caps i deu banyes, que van senyorejar la seva vida mentre el seu marit n’apreciava la virtut. El vostre déu és l’or i la riquesa. En què sou diferents dels idòlatres, perquè n’adoreu un centenar i no un de sol? Quants de mals va causar, ai, Constantí, no la teva conversió fidel, sinó el dot que va enriquir el primer dels pares!” (la famosa donació de Constantí al papa Silvestre)... I també aquests versos de Paradís IX, encara més crítics amb l'Església que els esmentats: “A això es dediquen el Papa i els cardenals (a menystenir els Evangelis), sense pensar ni un moment en Natzaret, on l'àngel Gabriel va obrir les ales...” 

De tot plegat es desprenen diverses coses: l'Edat Mitjana cristiana no va ser gens procliu a la lectura de la Bíblia -la lectura de la qual fins i tot es va arribar a prohibir-, els inquisidors espanyols van ser d'una eficàcia contumaç i Dante continua sent, encara avui, d'una mordacitat inigualable.

Jordi Llovet 19.9.2020