pd 2248 República

 (arafa...)

... Mentre Espanya s’aïlla d’Europa, mentre cada cop menys tertulians diuen allò d'“Espanya és una democràcia consolidada, imperfecta, com totes les democràcieszz... zzz... zzz...”, mentre ja fa dies que no ens col·loquen la dosi de vídeos d'Espanya Global, un altre jutge ha deixat en llibertat els dos últims empresonats catalans que quedaven acusats de terrorisme. Els jutges espanyols incrustats com musclos als seients amb més poder, als seients on no hi ha qui et jutgi, són els que tenen el control de l'Estat. Per això els fa tanta por, tanta ràbia, la idea d’una república catalana, de bell nou, sense florentinos, sense tres per cent, sense peatges, en fi, sense corones.

Empar Moliner 11.1.2020

pd 2247 Notes per al nou curs polític

 (arafa...)

Començarem el nou curs polític amb... la maquinària jurídica (que) condicionarà poderosament les estratègies polítiques i reduirà el seu espai d'actuació. Cap negociació seriosa tindrà efecte mentre continuï havent-hi líders sobiranistes empresonats o exiliats... En la fase actual de preparació de la truita independentista, semblaria més assenyat ara acumular forces, preparar les condicions materials que facin possible avançar, eixamplar l’espai comú del paraigua sobiranista, enfortir el dia a dia, governar més i governar bé, aspirar a ser més i més forts, ampliar consensos, treballar per obtenir majories reforçades i escollir líders cívics i polítics amb capacitat col·laborativa. No són temps ara de grans estratègies sinó de bones tàctiques... les rivalitats de partits i les gelosies i vanitats d’alguns dels seus líders desvetllen una pulsió fratricida capaç de dinamitar la mínima unitat assolida...Això requereix un (auto)domini dels temps i dels egos. Pel que fa als temps, els impacients dirien als contemporitzadors que serveix de poc esmolar contínuament les eines si no es té el propòsit de tallar res...Pel que fa als egos, caldrà tranquil·litzar aquells que veuen perillar els seus quinze minuts de glòria al capdavant d'un partit. El lideratge compartit implica unitat d'acció però no pas unitat d’organització i encara menys acaparament únic del poder...Com en el vell situacionisme, caldrà continuar creant situacions o moments polítics construïts mitjançant l’organització col·lectiva d'un ambient unitari basat en una bona i ràpida lectura dels esdeveniments. Diu el proverbi que no té sentit córrer quan no s’està en el bon camí; però quan el destí final està fixat i els vells camins han quedat barrats, l’única manera de no quedar paralitzat és començar a explorar nous camins amb la certesa que potser cap serà el definitiu.

Àngel Castiñeira 2.9.2018

pd 2246 A les portes del nou curs

 (arafa...)

... resulta preocupant el to cada cop més distant i exigent d’alguns pares. Són pocs, però no anecdòtics...  alguns pares no van a la reunió amb la complicitat i l’esperit de servei de qui sap que s'integra en una comunitat educativa, sinó amb la desconfiança d'un consumidor... A les portes d'un nou curs, potser ens convindria rebaixar l’optimisme sobre la capacitat que té el món escolar de compensar i resoldre tots els dèficits i problemes que entoma de la societat. Cal parlar clar a les famílies des del primer dia: s'equivocaran molt si li deleguen la responsabilitat de convertir els seus fills en ciutadans ben formats o -alguns no s'hi posen per poc!- en persones felices...

El fracàs escolar del futur imminent serà molt més fill de la pèssima conciliació familiar que dels mètodes pedagògics. I en això no hi ha idea més perversa que haver convertit “tenir feina” en un privilegi que justifica que t'hi entreguis en cos i ànima...

És a mesura que s’acumula la feina no feta per les famílies i la societat que augmenta la impotència del docent per convertir l'aula en un espai d'aprenentatge. No només cal que les famílies portin els fills a l'escola sabent que no hi subcontracten la seva educació -l’educació és inseparable dels vincles afectius més forts-, cal que tota la societat sigui conscient que mentre els valors del seu sistema econòmic contradiguin els de l'escola, cap revolució pedagògica ni tecnològica serà efectiva.        

Albert Pla Nualart 9.9.2018

pd 2245 Una Diada diferent

 (arafa...)

... per primera vegada en set anys no porto posada la samarreta oficial ni tinc papallones a l'estómac. El batec d'ales d'altres anys, que tenia a veure amb l’emoció, amb l'alegria i amb la impaciència, ha desaparegut. Aquest any el neguit és diferent: em passen pel cap imatges desordenades de l'impacte del 2012 a la Via Laietana, dels nervis de la Via Catalana, de la lleugera incomoditat que vaig notar en veure aquell exèrcit uniformat amb samarretes grogues i vermelles. Finalment arriben també els records de la força del 20 de setembre, de la por de l’1 d'octubre...

A la Diagonal, la multitud m’engoleix i m’encomana força i alegria. Torno a veure famílies senceres, grups d'amics, avis i criatures... Cada vegada que algú crida "Llibertat" m’hi afegeixo. Ara per ara és el crit que ho engloba tot i és el que vull cridar fins que em quedi afònica.

... deixem la Diagonal i anem caminant fins a les Glòries. La riuada de color corall ho inunda tot. Els cotxes i les motos que circulen per la Gran Via fan sonar el clàxon, les estelades voleien i tothom alça les mans o el puny. M’ho miro i em pregunto com coi es pensaven que això desapareixeria d'un dia per l'altre, o al cap d'un any. Ara ja saben que la fórmula que van triar, la por, no funciona. Estem espantats, sí, estem desconcertats, i tant, alguns en paguen factures salvatges. Però encara hi som, i més convençuts que abans potser. Torno a entrar a casa... amb una esperança renovada.

 

Sílvia Soler 14.9.2018

pd 2244 La Diada

 (Nota: avui, després de les vacances, reprenc els papers diaris = pd.)

La celebració del setge de Barcelona, l'any 1714 -una contesa entre els defensors de la dinastia dels Anjou i els de la dels Àustria- es va instituir com a festa de caràcter nacional molt després d’aquella data... la celebració no va assolir una certa importància fins al 1901, presidida amb èxit per la Unió Catalanista.

Tanmateix, uns quants historiadors es van mostrar de seguida contraris a aquesta celebració, en la qual veien -perquè llegien bé la història- una adhesió a la causa monàrquica austriacista més que a una causa republicana i catalanista. Prat de la Riba, en aquest sentit, es va mostrar contrari a celebrar aquella data, perquè preferia -i era cosa molt assenyada- que Catalunya celebrés algun rei de prestigi medieval -com Jaume I o Pere el Gran-, Pau Claris o Josep Moragues, o, anant més lluny, Roger de Flor o Roger de Llúria, encara que els almogàvers, tot i la victòria a la batalla del riu Cefís (15 de març de 1311), no fossin gaire presentables... Com sap molt bé tothom que hagi estudiat història, l’any 1714 encara no existia a Catalunya cap sentiment nacional, i el setge ho va ser en defensa d’una monarquia austríaca per a tot Espanya contra els partidaris d’una monarquia francesa...

A Catalunya hauríem de repensar quina data ens convé celebrar. ¿L’1 d’octubre? Seria més lògic, en realitat. Però encara ho seria més tornar a la idea de Prat de la Riba i celebrar abans una victòria que una derrota. Perquè no tot han estat desgràcies, a Catalunya, i ara, més que mai, ens cal una mica d’alegria.

 

Jordi Llovet 29.9.2018

p.o. 11 Alcoholisme entre els joves

 Els botellons són notícia, però no són nous. Si de cas, el botellon es presenta ara reforçat per la seva seductora dimensió de rebel·lia generacional i de desobediència a l'autoritat, governativa i sanitària, i amb el justificant que els joves han patit el confinament i tenen l’oci nocturn tancat. El botellon ha derrotat l’autoritat però el problema no és l’incivisme, sinó l'alcoholisme. El rastre de soroll i de brutícia escampada que encara ho fa tot més sòrdid, però, és un efecte secundari. El problema és quina importància donem (les famílies, els poders públics) al fet que, per a milers de joves, el punt culminant del cap de setmana consisteixi en emborratxar-se col·lectivament fins a caure rodons. Veure'ls de dia intentar tornar a casa en un estat lamentable és una d'aquelles escenes que fan mal. En aquest país s'ha begut sempre i s’ha begut molt, i la borratxera és una mena de ritual de pas a l'edat adulta, però estaria bé que debatéssim si estem superant límits perillosos i per què.

Antoni Bassas 28.8.2021

p.o. 10 Elles i jo

 ¿què hem de fer amb aquesta gent que el que vol és la dignitat, i que només demana que les dones tinguin els drets que tenen les mascotes (llibertat i confort)? No hi ha res a fer, el món no és prou compacte per garantir els drets d’aquestes dones i aquests marits i fills que les acompanyen. Al món hi ha nens que es moren de gana i no tenim cap urgència per solucionar-ho immediatament. Ho deia Jarabe de Palo: “Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo ”. És així. Jo alimento el meu gat estimat, ric amb la meva filla, corro amb les meves amigues, i mentrestant hi ha una dona que plora i s’esquinça la roba perquè pensa que li mataran la família perquè ella és diputada. I això és així, i jo soc aquí escrivint amb aquest ordinador on també escric una novel·la que, si tot va bé, presentaré per Sant Jordi. N’hi ha per morir de pena.

Empar Moliner 29.8.2021