E:E: 1 (escrit esporàdic)

 Triunfo número 903, 17 de maig de 1980

pd 2500 i últim. Final de trajecte

Fins aquí he arribat. Fa uns deu anys vaig començar a publicar, més o menys diariament, aquests papers de diari, diaris. A més d'enviar-los a una colla d'amics i coneguts, els he publicat en un blog. Ara els entesos en xarxes digitals ja diuen que els blogs no estan de moda, que ja ha passat el seu temps. Potser sí. En tot cas arribats al dos mil cinc-cents és un nombre prou rodó per deixar-ho o si més no espaiar-ho. O sigui que aquest serà l'últim pd (paper diari) que t'envio.

Potser esporàdicament aniré compartint altres coses que llegeixi o trobi, però no d'una manera sistemàtica, per tant passaran a titular-se EE = escrits esporàdics.

Ha estat un privilegi poder fer aquesta feineta quotidiana i saber que a algú, algun cop, li ha servit per alguna cosa.

Fins a sempre

Edmon, l'amanuense , 30 de juny de 2022

 

pd 2499 L'hemiparàsit de Barcelona i Catalunya

 (arafa<d'1any)

Ningú acaba d’encertar el diagnòstic d’aquest pessimisme col·lectiu... s'ha instal·lat la percepció d’estar en temps de resistència...  Aquest pessimisme no ens mata, però ens consumeix a poc a poc... Quin és l’hemiparàsit que impedeix a Catalunya tornar a aixecar el vol?

Per a alguns, la mare de tots els ous és el nacionalisme espanyol, un maligne absolut que, de passada, ens eximeix de responsabilitats... Per a d'altres, que sovint sense saber-ho alimenten el populisme, el problema és la classe política, tota ficada en un mateix sac, una culpabilització senzilla que permet desfogar-te sense necessitat d’haver de pensar gaire: tots són iguals, tot és una merda, ja s'ho faran, que no em vinguin a buscar més... De nou, és comprensible, i realment els partits i les institucions de govern no passen pel seu millor moment, però és que la política (i la cosa pública en general) acostuma a ser el reflex de la societat... I un tercer grup és el que denuncia la pèrdua de valors, la desorientació ideològica i ètica. Han caigut els grans relats ideològics del segle XX: en la lluita mortal entre ideals igualitaris i liberalisme individualista, hem arribat al capitalisme global; i, mentrestant, el nacionalisme ha seguit, a parts desiguals, alimentant monstres i cohesionant pobles. I pel que fa a les religions (clàssiques i noves), els déus recuperen terreny immersos en una deriva sectària.

En fi. ¿Algú té alguna idea per recomençar amb il·lusió?...    

Ignasi Aragay, 12.12.2021

pd 2497 Brètols i burocràcia a Barcelona

 (arafa<d'1any)

L’escultura de Jaume Plensa que hi ha davant el Palau de la Música, Carmela, va aparèixer pintada ara fa una setmana. Algú hi va gargotejar alguna cosa semblant a una firma, en una galta i al clatell del bust... Es tracta de guixar per guixar, com si els autors actuessin víctimes de la seva immaduresa i d’algun horror obsessiu a les parets netes i el respecte pel que és de tothom...

Abans-d'ahir, sis dies després de les guixades sobre la Carmela, operaris de l'Ajuntament de Barcelona van netejar-la. Van trigar una mica, sí. Dissabte 4, una persona va avisar per Twitter a l’Ajuntament, amb foto inclosa. El 010 es va lluir amb la resposta: “Cal sol·licitar aquesta actuació directament al departament de projectes urbans. Tens les dades de contactes en aquest enllaç, gràcies”. I l’enllaç. Que tenim un problema d’educació és evident, però convindria que l'Ajuntament no desanimés els ciutadans cívics amb respostes burocràtiques, allunyades de qualsevol sentit comú, i millorés tant la seva comunicació interna com la rapidesa en la solució. 

Antoni Bassas, 11.12.2021

pd 2496 Fer l'esforç de NO aprendre català

(arafa<d'1any)

El senyor Meyer...la filla gran li feia d’intèrpret. La nena va trigar un curs a entendre la mar de bé el català i el castellà, a part de l’anglès i de la llengua pròpia, que és l’alemany. Va passar el mateix amb la nena gran de la senyora Zhào, mestressa del basar del poble del costat. Des de sempre és la seva filla gran la que contesta les preguntes sobre on són les coses en perfecte català... Alguns dels pares el primer que van fer va ser aprendre el català i voler que els fills l’aprenguessin. Una d'aquestes mares, la senyora Rafiq, un dia em va dir: “És que després de dos anys vivint aquí és més esforç no aprendre català, que aprendre’l”... Partits polítics que a Catalunya no es mengen un torrat, amb plataformes que tenen menys socis que el club de petanca de Sant Kevin de Vallfosca, estableixen una realitat que no els dona la realitat de les urnes. I vet aquí que una sola família amb un sol fill dictaminarà, gràcies als jutges, com s'han de fer les classes de parvulari en un poble... No és que vulguin més castellà. Saben perfectament que de castellà n'hi ha prou, o els nens sortirien sense parlar-lo i escriure’l. El que volen és que la filla petita de la senyora del basar i el fill petit de la senyora islandesa, així com la senyora Rafiq, no el parlin, el català, amb aquesta naturalitat, gràcia i alegria d’ara.  

Empar Moliner, 11.12.2021

 

pd 2495 Ramon Muntaner, viure de veres

 (arafa<d'1any)

Quan en Ramon Muntaner sortia a un escenari, ara fa gairebé cinquanta anys, amb els cabells llargs i rinxolats i una guitarra a les mans i començava a cantar “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare, cansat i sense fe, renec o riallada”, els qui el sentíem teníem una clara sensació de veritat. Allò que ens estava dient en Ramon Muntaner, encara que fossin paraules de Pere Quart o de Palau i Fabre o d’Espriu, ens ho estava dient ell. I era cert. Tenia el dring de les coses certes, d‘estar dient d’una manera bella i clara el que creus i el que vols. Per això l’admiràvem. Perquè transmetia veritat humana. Perquè en Ramon, quan musicava un poema, un bon poema, triat amb sensibilitat i saviesa, no tan sols li endevinava la música que duia a dins, fins al punt que ja no el pots llegir sense sentir en el fons aquella música. També el feia seu. L’adoptava, com si els poetes haguessin dit amb precisió allò que ell ens volia dir...

... un home lliure, que diu en cada moment allò que vol dir, que calla quan creu que ha de callar, que no està per orgues ni per modes ni per consignes ni per imposicions. Que canta i compon. Que creu en la música i les paraules, sempre, canti o no canti. Encara que les paraules no siguin seves, perquè de fet sí que són seves, les ha fet seves. Un home lliure i conseqüent que s’aboca a la vida, a l'amor, a l'Àngels i als fills, a l'amistat, a la feina. Que fa el que creu que ha de fer... algú que viu de veres. Un desig polític, esclar. No es pot viure de veres si no et deixen. Els homes no poden ser si no són lliures. Però que va també més enllà o més ençà de la política. Que té a veure amb les emocions, amb la creació, amb la veritat. Amb la vida...

Vicenç Villatoro Lamolla, 11.12.2021

pd 2494 Heroïcitats

(arafa<d'1any)

... inauguració de la gran llibreria internacional Finestres, que neix acompanyada d’una editorial amb el mateix nom, especialitzada en el còmic i la novel·la gràfica en català... Així que tenim l’oferta a punt: variada, moderna, clàssica, per a lectors de tota mena. Però tot aquest esforç –gairebé podríem dir que heroic– no servirà de res si no tenim prou lectors. I de lectors en català només en tindrem si assegurem que la llengua faci molt més que sobreviure. Que sigui la llengua necessària i també la llengua de l’oci. Que els joves trobin el més natural del món llegir en la mateixa llengua amb què aprenen filosofia, fan classes de ioga, miren sèries i fan birres amb els amics. I tot això –o algunes d'aquestes coses– no depèn només de nosaltres, desafortunadament. O sí. Vull dir que encara que estiguem en mans de governs centrals hostils amb el català, la nostra actitud pot fer-hi front, amb una resistència activa i aquesta cansada militància a què ens obliga ser part d'un país sense estat... Ser català és cansat, sí, però saber-nos imprescindibles per salvar una llengua és emocionant, no em direu que no. I és força més digne que creure que la teva cultura és el centre del món i riure’s de les llengües que no són la teva. Això no sé si és cansat, però és patètic.

Sílvia Soler, 11.12.2021