E.E. 210 EXTINCIÓ 1

Comença avui el mes de juliol, un mes de calor, de gent que va amunt i avall, de dies que s'allargassen fins a l'infinit. El vespre no arriba mai... Desvirtuar Barcelona per desvirtuar Catalunya. Anar eliminant tot allò que és genuí i idiosincràtic de la capital del país per convertir la ciutat en una capital de província, tan mediterrània com es vulgui, però tan provinciana com es pugui...El juny ha estat calorós i sec. Ha plogut poc, tan poc que l’estat de sequera no ens abandona. Ha estat un juny de sofriment per als ramaders i els seus animals, per als arbres, per als agricultors, per a la terra, que és el cos del país. L’ànima n’és la llengua. I també hem sofert per aquesta ànima, cada dia més afeblida, cada dia més humiliada… O canviem de tessitura i ens posem les piles, com es diu vulgarment, o estem condemnats a una lenta i dolorosa extinció. ... Jo ja tinc vuitanta-un anys i no veuré aquest tristíssim final. Però em fan patir aquests estols de joves que tenen la història davant...

Narcís Comadira, 1.7.2023

E. E. 209 PP-VOX I L'ENTESA DELS CATALANS

... haurem de tornar a l'esperit resistencial de l'antifranquisme. Una figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i advocat Josep Benet, decisiu a l'hora d’impulsar una idea de país que unís catalanisme amb classes populars... Va pertànyer a una generació de polítics cultes i compromesos, amb voluntat de servei. Només cal mirar la candidatura unitària al Senat de l'Entesa dels Catalans del juny del 1977, promoguda per l'Assemblea de Catalunya, i que a Barcelona va presentar el triplet Benet, Cirici, Candel: un cristià catalanista d’extracció popular (Josep Benet), un socialista intel·lectual de bona família (Alexandre Cirici) i un immigrant fet a si mateix (Paco Candel). Van arrasar. Benet va ser el senador més votat d’aquella jove democràcia. Que lluny estem ara d’aquests perfils. Potser el que va passar fa mig segle era excepcional.

Anirem a votar, esclar. Entre altres coses, el record de Benet ens hi obliga. Va costar molt aconseguir i consolidar una democràcia que ara està en perill davant l'accés de l'extrema dreta a les institucions. Si aixequés el cap, no donaria crèdit. Tota la seva lluita per arribar aquí? Ja de gran, Benet es desesperava quan veia com s’extraviava el rumb a l'hora de bastir amb rigor un país de qualitat, lliure i just. Era memòria viva i l’escandalitzava el coneixement històric superficial imperant. Perduda la seva capacitat d'incidència política, incapaç de deixar de treballar, es va refugiar en la tasca d’historiador... Mort fa 15 anys, la seva figura no ha tingut relleu. Era irrepetible. Com tants d'altres del seu temps: el mateix Candel, o Xirinacs... Val a dir que aquell esperit unitari va durar poc. La lògica de partits, i els personalismes, es van imposar...

Ignasi Aragay, 23.7.2023

 

E.E. 208 LA FLAMA DE LA LLENGUA CATALANA

Com cada Sant Joan, una flama ha estat baixada des del Canigó i repartida per il·luminar milers de fogueres de tots els territoris de parla catalana. La idea és preciosa. I és que, en qüestió d’expressar-nos amb metàfores, els catalanoparlants som imbatibles. Són tants anys vivint amb la llengua prohibida (prohibida, sí, quanta violència hem hagut de suportar i suportem) i havent de substituir el poder polític amb jocs simbòlics, que hem desenvolupat una traça universal per a la representació artística de la nostra personalitat cultural. I ho hem fet amb una obstinació incansable. N'hi ha prou de mirar cap amunt: mentre els edificis públics eren coronats amb solemnes escuts de l'Estat, milers d’edificis particulars, sobretot modernistes, van ser rematats amb mil i una versions de les quatre barres.

La flama ens recorda una geografia i una història que la desmemòria imposada ens ha obligat a oblidar: que la llengua catalana també va ser companya de l'imperi i reunida per conquesta militar. Que el català va arribar a les illes Balears o al País Valencià com a conseqüència d’una decisió política executada per la força dels exèrcits. Ni ens ho sabem imaginar, fills com som de la consigna passada cautelosament durant segles a les cases: “No et signifiquis”.

Mai han deixat de venir mal dades, però ara més. I per això ara, al País Valencià, a les Balears i també a Catalunya, significar-se comença per parlar en català a tot arreu. Estirant la metàfora, el catalanoparlant és una flama diària i té a les seves mans aconseguir que almenys la llum que porta a sobre no s’extingeixi.

Antoni Bassas, 24.6.2023

E.E. 207 INDECÈNCIA I INDIGNITAT (i 2)

... el colauisme –no tan sols l’aparell de govern municipal, sinó els seus coros y danzas associatius i activistes– ha prodigat els tòpics i la retòrica buida sobre “els lobis” que volien apoderar-se de la ciutat, i el “turisme de barra lliure” que pretenia expulsar els barcelonins de casa, i els “interessos creats” antipopulars, i aquells que prioritzaven els cotxes sobre la salut respiratòria dels infants barcelonins... Doncs bé, sàpiguen que tota aquella fullaraca verbal no arribarà a amagar mai la crua nuesa –les vergonyes– del pacte del 17 de juny del 2023: un pacte amb la dreta més especuladora, insensible al canvi climàtic i partidària del creixement turístic il·limitat d'Europa (que es preparin a les Balears!); el pacte en favor d'un alcalde que, en tots aquests terrenys, em sembla situar-se en la línia laissez faire, laissez passer i que, si s'associà durant quatre anys amb Colau, va ser senzillament per tal que el PSC pogués participar de la menjadora municipal.

En fi, després de la memorable jornada de dissabte, Salvador Illa pot afegir a la seva safata de trofeus de caça per oferir a Pedro Sánchez la vara d'alcalde de la ciutat de Barcelona. Però que el primer secretari del PSC no cregui que ni els barcelonins ni els catalans en general oblidaran fàcilment aquesta jugada indigna; ni d'aquí cinc setmanes, l'imminent 23 de juliol, ni quan se celebrin les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Potser l'exalcalde de la Roca del Vallès creu que, èmul de Maquiavel, hi ha guanyat centralitat. De fet, hi ha perdut credibilitat i decòrum. Quan, d'aquí quatre dies, els socialistes catalans comencin a cridar "Que ve el PP, que ve el PP!", ens farem un tip de riure.

Joan B. Culla i Clar, 18.6.2023

E.E. 206 INDECÈNCIA I INDIGNITAT 1

... estem davant d'una grollera maniobra d'ocultació i engany, perquè tothom sap que la pretesa sortida dels comuns de l’equip de govern barceloní (un centenar de sucoses nòmines en joc!) serà un miratge o una pantomima fins al proper 23-J, o fins passat l'estiu, quan amb l'excusa que convingui es reconstruirà la suposada “majoria progressista”... El senyor David Cid Colomer, un dels supervivents més patètics de la trista Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, va tuitejar dissabte, a manera de justificació de l’atzagaiada que estaven cometent: “Mai un alcalde de dretes. És així de senzill. A veure si ho entenem: ¿Xavier Trias era un alcalde inacceptable per dretà, i en canvi l'hiperprogressista Jaume Collboni (disciplinat supporter de l’article 155, de la no derogació de la llei mordassa, del ministre Marlaska i de tantes altres polítiques obscures de Pedro Sánchez al llarg dels darrers cinc anys) és mereixedor dels més grans sacrificis, inclòs el cap d’Ada Colau, inclosa la pretesa autoexclusió dels comuns del govern municipal?.¿Al fi analista Cid no se li escapa algun detall? ¿No li sembla significatiu o políticament rellevant que l'alcalde “no de dretes” Collboni ho sigui gràcies al suport imprescindible del Partit Popular? Del PP que pacta i pactarà amb la ultradreta de Vox arreu on li calgui...  Ha estat molt més honest Dani Sirera quan ha dit: “He complert la meva paraula, no he fet alcalde un separatista”. És allò que anhelaven ardentment La Razón, l'Abc, El Mundo, OK Diario, esRadio i tot l’ampli bloc mediàtic de la dreta reaccionària espanyola. I és aquest el bloc al qual Collboni i el colauisme han posat catifa vermella. Per cert, ¿on i quan l’encara tinent d'alcalde Jordi Martí es menjarà amb patates les declaracions que tant havia prodigat darrerament, aquelles segons les quals “no participarem en cap triangulació amb el PP per tal de fer alcalde Collboni”? No, per anar-ho a veure...

Joan B. Culla i Clarà, 18.6.2023

 

E.E 205 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 2

...

Les experiències empíriques indiquen que, en el millor dels casos, l’impacte quantitatiu conjunt dels vots nuls i en blanc no serà gaire important (1,23% a les eleccions generals 2019; 3,18% a les municipals 2023). Uns percentatges que fins i tot si arribessin al 5-6% no suposarien un revulsiu potencial pràctic gaire gran. A més, es tracta de vots que fan feliços sobretot els partits que pensen des de marcs mentals de matriu nacionalista espanyola –des de Vox fins als comuns/Sumar, passant pel PSC de Sánchez i el PP de Feijóo–. Com més vots nuls, en blanc i abstenció hi hagi procedents de l’independentisme més possibilitats tenen aquests partits d’obtenir més escons en cadascuna de les quatre circumscripcions catalanes... Amb aquest panorama, proposar un vot nul, en blanc o abstenir-se és, de fet, contribuir a fer-los la campanya electoral als partits nacionalistes espanyols. Paradoxal...

El “vot útil” dels independentistes és votar un partit independentista. Malgrat tot. Malgrat la convenient renovació, que no arriba, de la majoria dels lideratges d'aquests partits. En termes pràctics i quantitatius, que els electors independentistes votin partits estatals, votin en blanc, nul o s'abstinguin afebleix el projecte, erosiona la confiança i debilita el relat. Guanyar o obtenir el millor resultat a totes les eleccions, així com saber governar bé i reforçar-se internacionalment, són condicions per retornar a Catalunya tres orgulls avui molt disminuïts: l’orgull de país, l’orgull institucional (de Govern, Parlament i lideratges) i l'orgull d'un moviment independentista modern, pacífic i democràtic que anhela la seva llibertat col·lectiva en el si de la Unió Europea. “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar”(J. Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses).

Ferran Requejo, 18.6.2023

 

E.E 204 LA NUL·LA EFICÀCIA DE L'ABSTENCIÓ, VOT EN BLANC I VOT NUL 1

En l'actual context electoral es detecten sectors i organitzacions dins de l’independentisme que estan fent bandera política del vot nul, del vot en blanc o de l’abstenció...

En el cas de Catalunya, els impulsors d’aquests tipus de vot o de l’abstenció volen mostrar un descontentament respecte al comportament dels partits independentistes en tant que no han complert les expectatives que havien generat, especialment després dels fets d'octubre del 2017.

És aquesta una actitud que no costa d’entendre. L'actual situació de confrontació permanent entre els dirigents de les organitzacions independentistes crea decepció, desencís i dispersió en una part de la ciutadania. De fet, cap partit polític, ni ERC, ni Junts, ni la CUP, tampoc l’ANC, ofereixen avui dia un projecte prou realista en relació a l'emancipació del país. Després de l'èxit que significà l’1 d’octubre de fa més de cinc anys, quan un moviment pacífic i democràtic derrotà l'Estat de forma clara, els polítics no van saber gestionar el període postreferèndum. La desunió posterior ha erosionat el projecte col·lectiu com el relat teòric...

Les raons esgrimides a favor del vot nul, del vot en blanc o d'una pretesa “abstenció militant” de càstig als partits s’entenen bé, però les conseqüències pràctiques d’aquest comportament electoral s’entenen encara més. Deixant de banda l’argument dels que es pregunten: “Què hi fem al Congrés i Senat espanyols?” Ens agradi o no, és en aquestes on es decideixen la majoria de polítiques que més afecten la vida pràctica dels catalans... (continuarà)

Ferran Requejo,18.6.2023