De nacionalistes n’hi ha de molts tipus... El nacionalisme del rei d'Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat...
Aquests dies, veient els manifestants al carrer, he pensat en quina mena
de nacionalistes són. Perquè el paper que exerceixes amb la teva
—pretesa— nació és el mateix paper que exerceixes amb la teva —pretesa—
família. Ni més ni menys.
Un nacionalisme que s'imposa, per tant, acomplexat, no natural? Has de repetir i repetir el que som? Així seràs amb els fills, amb la parella. Un nacionalisme que no vol trencada la pàtria i que, per no trencar-la, si cal, acabarà amb els que l’habiten? Vols que Catalunya sigui espanyola però t’hi sobren els catalans? Així seràs amb la família. No et penso concedir el divorci, no t’estimo, t’odio, però la família no es toca, així ha sigut sempre, vull que et fotis. El que és nacionalista violent és pare de família violent, perquè pàtria i màtria s’assemblen massa.
Empar Moliner, 18.11.2023
Si, com diuen cada cop més científics, la història de l'espècie humana és una història d'èxit gràcies a la nostra capacitat de cooperació i aprenentatge; si és una prova de la nostra autodomesticació; si, sense renunciar a la individualitat, hem primat la tolerància pacífica, l'autocontrol, la racionalitat i la disciplina –inclòs el càstig, tot i que aquest cada cop està més qüestionat– enfront de l’agressivitat i l'egoisme instintius; si tot això és així, l’actual irrupció de líders polítics que criden a inflamar el nostre ego i a buscar solucions individuals als problemes col·lectius ens porta a una involució civilitzatòria. Milei, Trump i Bolsonaro són perillosos dissolvents de la idea de la vida en comunitat, de progrés compartit, de la suma virtuosa de moral i cultura acumulatives. Busquen enemics sota les pedres. Ens porten al col·lapse social. Les nostres societats complexes i fràgils demanen moltes dosis d’altruisme recíproc, de contenció, de renúncies individuals i de flexibilitat en pro del bé comú. Altrament, tornem a la selva, a la llei del més fort. És molt fàcil destruir i molt difícil construir...
Estem entre els animals físicament més dèbils però més intel·ligents i
complexos. Venim al món molt fràgils i només ens salven les institucions
que hem creat: la llengua, la família, la cultura, les tecnologies, la
moral, les institucions, la raó, la convivència complexa...
Ignasi Aragay, 25.11.2023
... Un altre senyal inequívoc de la societat consumista que ens cenyeix: és més difícil que es protegeixi el patrimoni arquitectònic que no pas que les grues de la construcció embrutin el paisatge. Més encara: no es tracta pas d’enderrocar una casa vella –potser amb algun toc modernista a la façana?– per fer-hi una construcció singular i artística representativa de la nostra època. En la majoria de casos, la substitució es fa amb blocs de pisos impersonals que es llogaran o vendran per preus astronòmics que la gent normal no podrà pagar. I els pisos seran tan petits que ningú no podrà guardar en un altell roba de llit de l’àvia, o àlbums de fotografies en paper, o les copes pompadour del rebesavi o la capsa amb les cartes que els nostres pares es van enviar quan estaven promesos.
M'anomenen Divisió amb D majúscula. Antigament es feia servir aquesta D per parlar de mi com el Diable, el Dimoni... Cada dia em manifesto, cada dia m'espavilo per multiplicar querelles i dissensions i aconsegueixo, incansable, que el país es vagi fent més i més petit, més esclau o dit en poques paraules, més submís al meu voler...
Jo ofereixo la violència dels no violents. La mentida dels veritables. L'enemistat dels amics. I la por dels valents. En concret, judicis d'injustícia a plena llum del dia. I ordres de detenció que es retirin i que es tornin a posar i un sens fi de contradiccions entre els jutges del país i el jutges d'Europa, fins el caos total... Jo ofereixo no vint o quaranta, ni cent ni dos-cents judicis als dirigents catalans. No: ofereixo els polítics, els catedràtics, els bombers, els pallassos, els sindicalistes, els professors de dret, els científics i els militants de totes les causes nobles. Ofereixo quatre mil judicis i escaig, i que l'escaig serveixi perquè no quedi ningú que tingué esma de construir o de somiar sense que l'engarjolin. Arruïnaré patrimonis i crèdits, paralitzaré el país, faré que els espies infectin els mòbils i enfrontaré a mort ciutadà i funcionari, partit contra partit, l'amiga amb l'altra amiga, la mare amb el seu fill i la dona amb el marit. Dividiré amb una pólvora tan ràpida i tan potent que tots (l'assemblea de dimonis) aplaudireu i els plors dels catalans se sentiran fins a l'Ossa Major, i també les riallades de tots nosaltres, que som i serem legió...
En quatre anys de fer feina ho he aconseguit: no queda rastre d'aquella llibertat de l'octubre del 2017 ni se sap què se n'ha fet d'aquells àngels que van arribar de matinada amb vols rabents i carregats d'urnes. No. No queda cap racó del país on jo no regni, jo el més astut, el més perillós, el més desitjat, el més malèvol, el més desavingut. Divisió, tu regnaràs! Divisió, tu ens condemnaràs!...
