pac 223 Cridaners a l'hospital

Es veu que es multarà els usuaris de la sanitat que cometin violència contra el personal sanitari. I entre aquests actes de violència hi ha “alçar la veu, intimidar i insultar o amenaçar​..."

Sempre ho diem, però quan les coses no es paguen o es paguen massa barates, no s’agraeixen, perquè es donen per suposades. I això passa amb el familiar que et recull la roba de terra i et fa el dinar, amb el mestre que dona classes al teu fill i amb l’escombriaire que recull fulles al carrer que trepitges.​.. Si has de pagar per tenir dret a anar a buscar bolets t’hi mires més; si no, si anar al bosc és de franc, t’és igual llençar el paper de plata de l’entrepà.

És un miracle poder anar a l'hospital, dir que et fa mal aquí i esperar la solució...  Cap sanitari es lleva amb ganes de fer esperar, però molts usuaris (del tren, del metge, de l’escola) es lleven amb ganes de fotre crits. Els encanta cridar, els produeix una mena de plaer sexual, derivat del fet que es pensen que han descobert una conspiració en contra d'ells. Normalment, els cridaners també solen brutejar, perquè no s'agraden. És per això que criden tant. Què faran quan rebin la multa? Doncs cridar més, vet aquí.

Empar Moliner​  05/12/2025

pac 222 “L'extrema dreta creix perquè parla dels problemes mentre els altres partits callen”

— Els governs haurien de dialogar amb les associacions islàmiques sobre integració, però també tenen la responsabilitat d’aclarir que als nostres països hi ha uns drets que s'han de respectar. Això és el que exigeixo als nostres polítics, que diguin cada vegada més fort que aquí hi ha coses que són absolutament inacceptables, i que aquí tenim democràcia i igualtat de gènere.

Però això pot fomentar la islamofòbia i donar ales a l'extrema dreta.

— Aquest argument mata qualsevol discussió, i és el que està passant a tota Europa. L'extrema dreta està creixent perquè parla dels problemes mentre els altres partits guarden silenci. Cal parlar dels problemes.

Aleshores l’extrema dreta té raó?

— En certa manera sí, però no té solucions bones per als problemes. La seva única idea és fer fora tots els musulmans, i això no és una solució. Jo tinc altres propostes. Vaig obrir una mesquita liberal per demostrar precisament que es pot practicar l'islam d'una altra manera, on una dona pot liderar l’oració, i dones i homes poden pregar junts.

​Mònica Bernabé entrevista Seyran Ateş, advocada, musulmana feminista i imam, va fundar la mesquita liberal Ibn Rushd-Goethe a Berlín​    08/12/2025

 

pac 221 De la independència a la identitat

En l’origen del moviment independentista hi havia la voluntat de deixar en segon pla el nacionalisme identitari i victimista,​... Avui, un quart de segle després, el catalanisme torna a mostrar la seva pulsió identitària, amb l’excrescència febril d’Aliança Catalana, que està condicionant el discurs de Junts. Hem tornat a la nostra pitjor versió...

Xavier Rubert de Ventós, amb l’obra De la identitat a la independència, del 1999 deia: “Tota identitat monogràfica és un perill. Mira, jo tinc una identitat familiar, religiosa, sexual, ètnica, nacional... Soc veí, pare, mascle, feligrès, professor. Pertanyo a una classe social, a un sistema de creences, a un club, a un estat. Alguns d’aquests col·lectius m’han estat donats; d’altres els he escollit. No tots tenen la mateixa importància. D'un col·lectiu en sóc, a un altre només hi pertanyo, en un altre hi crec, a d’altres hi milito o potser tan sols els voto. La tasca política del futur, per a mi, és organitzar una societat que no negui, sinó que integri aquesta complexa intimitat tot articulant la diversitat dels seus components”...

.... avui torna a supurar amb força el nacionalisme reactiu i xenòfob, barroer i milhomes, aquesta vegada amb un component compartit islamòfob i amb el trumpisme global bufant a favor. Aliança i Vox-PP és retroalimenten i es complementen.  Orriols està traint l'essència de 150 anys de catalanisme, un moviment marcat per la voluntat d’inclusió, per la idea d’un sol poble, per la capacitat integradora. Un moviment cívic que durant el procés independentista va donar peu a iniciatives com Súmate per reforçar la idea que tothom era benvingut. Això no treu que des de l’espanyolisme més ranci (aleshores Ciutadans) se li pengés la llufa excloent. Però gràcies a Rubert de Ventós i altres –Carod-Rovira també havia mogut el discurs d’ERC–, el sobiranisme s'havia desfet de la pulsió identitària reduccionista...

Ignasi Aragay​ 21/11/2025

pac 220 Orriols i el relat hispanocèntric

 

L'extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l​'autodemolició del relat sobiranista... En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili.​..

​Tot plegat ha deixat un rastre de mal humor i de pessimisme que ha resultat ser –quina sorpresa!– el caldo de cultiu idoni per a l'extrema dreta. Aquest és un dels detonants de la irrupció de Sílvia Orriols, però n’hi ha d'altres: la rendició i la repressió del 2017, les gelosies de Junts i ERC, la por a la dissolució identitària, el gir global conservador, els canvis en la dieta informativa de la població i una xenofòbia que segurament ja existia en estat de latència. Atenció: no estem parlant de miratges. Tots aquests factors són reals, i per tant els votants d’AC no poden ser tractats com a paranoics. Són, més aviat, una expressió d'ira i desesperança davant d’una realitat massa complexa.

​... els seus discursos, a més de ser retrògrads i negacionistes, mai no es dirigeixen contra els poderosos, sinó contra les baules més febles de la societat; contra els marginats i no contra els explotadors; contra els immigrants i no contra els espanyols; contra els processistes i no contra el PP i Vox.​.. AC també és el símptoma d’una pulsió autodestructiva​... Si pels errors (manifestos) de Puigdemont, Junqueras i la CUP hem de titllar-los de traïdors, i llençar-los a la paperera de la història... superats pels errors propis, però sobretot per les limitacions polítiques d'un país petit i tenallat pels seus veïns. Qui voldrà tornar-ho a fer, com deia Jordi Cuixart, si la recompensa probable és que l’enemic t’empresoni i els teus t’insultin pel carrer?

Toni Soler, 23.11.2025

pac 219 Radiografia de l'amnistia

Fa 5​22 dies (avui 5​88) que el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar la llei d'amnistia, després d'una negociació convulsa entre el PSOE i Junts i els intents del PP de torpedinar-la al Senat. Malgrat això, els líders de l'1-O segueixen sense haver-se'n beneficiat en la seva totalitat per les reticències del Suprem a aplicar-la al delicte de malversació.​..

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, va xifrar aquest dijous en més de 350 les persones que s'han vist beneficiades per la llei d'amnistia. Segons les últimes dades d'Òmnium, actualitzades al maig del 2025, un total de 236 causes penals contra independentistes s'han tancat definitivament des que es va aprovar la llei: en 178 casos ha estat per aplicació directa de l'amnistia, mentre que en 49 ha estat a conseqüència d'arxius, i en 9 més, d'absolucions. En el bloc de casos arxivats hi ha la causa de Tsunami Democràtic i la de la suposada trama russa del Procés que va néixer de l'operació Volhov, ja enterrades entre retrets de les instàncies judicials superiors als respectius instructors.

El maig del 2025 per primera vegada el nombre de causes penals tancades contra els represaliats va superar el de policies amnistiats (164), que van ser el col·lectiu que en un primer moment es va beneficiar més ràpid de l'amnistia.

 Les dades d’Òmnium sobre l’amnistia, fins al maig del 2025

 1.610 persones represaliades amnistiables

 178​  amnistiades

 726​ persones amb causes​ penals (691) i del Tribunal de Comptes (35)                     susceptibles de ser amnistiades

 ​​​​​49​ arxivaments

 236​ causes tancades

 9​ absolucions

 35​ denegades

 48​ en suspensió per qüestions d’inconstitucionalitat al TC o prejudicials al TJUE

 75​ no hi ha constància de resposta judicial

 332​ no hi ha constància que s'ha tramitat

 884​ persones amb sancions administratives

 21​ beneficiades per l'amnistia

 19​ denegades

 2​ pendents de resposta

164 agents de cossos i forces de seguretat beneficiats per l'amnistia

 ​Martina Alcobendas  15.11.2025

 

LliVre 37 ELISE I ELS NOUS PARTISANS

 

Tardi i Dominique Grange signen una novel·la gràfica intensa i apassionant, amb ecos que ressonen avui amb més força que mai en una França encara esqueixada per la desigualtat i la injustícia.

L’Elise​ (alter ego de Dominique Grange), una jove cantant de Lió que el 1958 arriba a París per provar sort, deixa enrere el món de l’espectacle arran del moviment contestatari del Maig del 68. Es nega a acceptar la «tornada a la normalitat» i s’afegeix al moviment de lluita contra l'explotació, la injustícia social i el racisme. Un recorregut atípic que ens porta des de la guerra d'Algèria fins als anys setanta, en el qual la protagonista s’encarna en unes il·lustracions vehements i en algun cas esgarrifoses.

Elise i els nous​ partisans enganxa el lector amb tota la força de l'experiència viscuda, barrejada amb elements de ficció, i segueix les passes d’una jove que es defineix ella mateixa com «compromesa per a tota la vida».

Dominique Grange (Lió, 1940) és actriu, compositora, intèrpret, traductora i militant política. El 1958, després d'estudiar a l'Escola d'Intèrprets de la Sorbona i rebre classes d'art dramàtic, va emprendre una carrera professional com a actriu i cantant que va abandonar després dels successos de Maig del 68 per dedicar-se gairebé exclusivament a la militància política de biaix maoista amb el partit Gauche ​Prolétarienne. Arran d'això, Grange va passar a cantar sobre la revolució, les lluites socials, antiracistes i llibertàries, component importants himnes militants com «Les Nouveaux Partisans» (que inspirà el títol d'Elise i els nous partisans) o «À bas l'État policier». El seu compromís polític la va portar a passar una temporada a la presó i posteriorment a formar part de la Nova Resistència Popular, una organització clandestina, braç armat de la Gauche ​Prolétarienne. Des de llavors, ha continuat participant amb organitzacions polítiques d'esquerra i molt activament amb diverses oenagés. La majoria dels seus escassos treballs discogràfics estan il·lustrats per Jaques Tardi.

​

La cançó que dóna títol al tebeo:

Els Nous Partisans – Dominique Grange – Niça 1970

Escolteu les nostres veus que s'eleven des de les fàbriques

Les nostres veus proletàries dient que ja n'hem tingut prou

Farts de llevar-nos cada dia a les cinc

Per agafar un autobús o un tren, atiborrats com bestiar

Farts de la màquina que ens torna bojos

Farts del cap, del temporitzador que ens mata

Farts de la vida d'esclau, la vida de miseria

Escolteu les nostres veus, anuncien la guerra

Cor: Nosaltres som els nous partisans

Franctiradors lliures de la guerra de classes

El camp del poble és el nostre camp

Nosaltres som els nous partisans

Mireu l'explotat quan torna a casa al vespre

I mireu les dones que treballen tota la vida

Vosaltres, que vomiteu sobre nostre,

que dieu que ens estem convertint en burgesos

Baixeu a la mina a 600 metres sota terra

No és a les vostres catifes on morim de silicosi

Vosaltres compteu els vostres beneficis, nosaltres comptem els nostres mutilats

Mireu-nos envellir al ritme de les cadències

Patrons, mireu-nos, és la guerra que comença

I vosaltres, els guàrdies de la presó de la classe obrera

No us molesta criticar-nos

Els vostres lacais permanents ens aconsellen jugar a cartes

I parlar en nom nostre al despatx del patró

Voteu, manipuleu, repetiu el Grenelle

No ens enganyareu, ja no funciona

Només hi ha dos bàndols, ja no esteu amb nosaltres

A tots els col·laboradors, farem la guerra

Passegeu pels hostals sòrdids

On dormim per torns mentre treballem tres torns de vuit hores

La revolta que ressona a la llar negra d'Ivry

Anuncia la venjança dels morts d'Aubervilliers

També és revolta al cor dels barris de barraques

On la misèria s'acumula amb la malaltia

Però tots els treballadors immigrants són els nostres germans

Tots units amb ells, us declarem la guerra

La violència és a tot arreu, ens ho vau ensenyar

Patrons que exploten i policies que ens peguen

Però a la vostra opressió cridem resistència

Vosaltres expulseu Kader, Mohamed s'aixeca

Perquè no podeu expulsar el poble revoltat

Un poble que es prepara per tornar a agafar les armes

Que els traïdors els van robar el 45

Sí, burgesos contra vosaltres, el poble vol la guerra

LliVre 36 L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL

 

«El futbol és l'emoció de la incertesa i la possibilitat de la diversió» Valdano – pàg. 5

« La bellesa és lo primer. La victòria, lo segon. El que importa és l’alegria» Sòcrates (el grec o el brasiler?) – pàg. 7

«Creat pels pobres. Robat pels rics» Pancarta dels aficionats tunisians el 2017 en el partit contra el PSG – pàg. 8

«Com que el foeth ball causa gran clamor, avalots i nombrosos problemes en l'espai públic, es prohibeix sota pena de presó que aquests jocs es practiquin a la ciutat» Ban del segle XIV – pàg. 11

A aquesta primera ordenança contra el futbol, el 1314, la segueixen una trentena de prohibicions en pobles i comtats anglesos fins el 1615. - pàg. 14

Les «regles de Cambridge» permeten la democratització del futbol als campus i l'aparició dels primers clubs a partir de 1857. Tanmateix el futbol modern neix de debò el 26 d'octubre de 1863... - pàg. 21

Hitler detesta el futbol, que considera massa urbà i poc germànic per al seu gust... Als Jocs Olímpics del 1936 ... assisteix als quarts de final que enfronten Alemanya amb Noruega... Un doblet de Magnar Isaksen elimina Alemanya. Serà la primera i darrera compareixença oficial de Hitler en un partit de futbol. - pàg. 64

Matthias Sindelar, vienès, conegut com «l’home de paper»...

A la Copa del Món de 1938 declina formar part de la selecció alemanya...

El seu darrer partit oficial serà el 26 de desembre de 1938, amb la samarreta de l’Àustria de Viena que va vèncer, gràcies al seu únic gol, al Hertha de Berlin.

Després passa a viure en la semiclandestinitat amb la seva xicota jueva italiana Camila Castagnola.

Acusats de «simpatitzants jueus, txecs i socialdemòcrates» i perseguits per la policia, els troben morts al seu pis el 23 de gener de 1939. - pàg. 69

«Ja poden els tecnòcrates intentar controlar fins el mínim detall, ja poden els poderosos manipular-lo... el futbol sempre serà l’art de l’imprevist» Eduardo Galeano – pàg. 140

El futbol no només és negoci: des de fa més d'un segle, és un poderós instrument d’emancipació per a treballadors, dones, militants anticolonialistes, joves de barris populars i manifestants d'arreu del món. - Contraportada.

L'ALTRA HISTÒRIA DEL FUTBOL​ - Deveney​, Correia​ i Bonaccorso​ -  Garbuix Books