pd 626

ARA, 2 de juny del 2011

LES FOGUERES ENCESES (2)

Patrícia Gabancho

(... continua)

...

Ara bé, són ciutadans pobres. Per aquesta raó, s'insereixen a través de les perifèries, allà on s'assenta la població que menys ha avançat: la que sol ser fruit de l'antiga immigració espanyola, per a la qual l'ascensor social ha funcionat poquet i la que, en el moment d'arribar, no va trobar cap mena d'acollida. Ni serveis, ni ajuts. Ara veuen que arriben nous contingents i que "tenen de tot". No és cert: no tenen de tot, simplement tenen ajuts perquè no es quedin despenjats del nivell més baix de la nostra societat. Ajuts que haurien de ser sempre temporals. A vegades passa que eren ajuts que abans cobraven els locals, que es veuen desplaçats. Fóra bo que la competència entre autòctons i immigrants pels ajuts socials no es produís, però em temo que l'estat real de les finances municipals ho farà inevitable.

Per això s'ha d'evitar que el discurs se centri en l'immigrant, que sembli que l'ajuntament només s'ocupa dels problemes de l'immigrant: és el que ha costat l'alcaldia a una dona tan eficaç com la Iolanda Pineda, a Salt. Els aborigens s'han sentit orfes. I a sobre desproveïts d'una cosa tan elemental com és el paisatge.

(continuarà...)

pd 625

ARA, 2 de juny del 2011

LES FOGUERES ENCESES (1)

Patrícia Gabancho

...

... els discursos en positiu tampoc no arreglen les coses.

El pensament oficial ha establert que de la immigració només se n'ha de parlar en positiu; que els problemes s'atenen, quan s'atenen, però no es publiciten. De manera que el discurs diu que la immigració produeix riquesa: no s'entén, aleshores, que els països rics -tan dominats pels mercats com estan- posin pegues a l'entrada de nous immigrants. Tampoc s'entendria que les escoles privades -perversos com són els rics- no es quedessin totes les criatures immigrades per poder gaudir dels beneficis de la diversitat. Però la realitat és la que és: la immigració sí que crea riquesa, però a la llarga. A curt termini, si es vol acollir humanament i socialment, que és el que pertoca a societats avançades, la immigració costa un fotimer de quartos. És el preu de la cohesió social: cap país es pot fer ric de sobte incorporant-hi un milió de pobres.

Aleshores surten els estudis ben intencionats que diuen que els immigrant aporten més diners dels que costen. Són estudis esbiaixats,  perquè no quantifiquen el sobre-cost que té proporcionar serveis bàsics als immigrants -les aules d'acollida al'escola, per exemple, o les mediacions i traduccions a sanitat- ... És com quan diuen que no van al metge, cosa que un cop d'ull a la sala d'espera del CAP desmenteix: tan fàcil que és dir que van al metge perquè hi tenen tot el dret! Aquest és, precisament, el discurs que falta: són ciutadans, no persones diferents, no persones alienes a la societat, i tenen els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà.

Ara bé, són ciutadans pobres...

(... continuarà)

pd 624

ARA dissabte, 12 de juliol del 2014

CASTELLÀ VEHICULAR: LA PROVA DEL COTÓ FLUIX

Miquel Àngel Essomba

...

... cal anar a totes per fragmentar, dividir i erosionar la convivència a Catalunya abans de la consulta, perquè la falsa teoria de la confrontació es pugui fer realitat i s'acompleixi la profecia de conflicte lingüístic pronosticada. El PP, amb C's al darrere, menteix quan afirma que aquest presumpte dret a l'escolarització amb el castellà com a llengua vehicular no es garanteix, i ha calgut fer la LOMCE per vetllar per protegir-lo...

PP i C's podran disfressar la seva voluntat de conflicte amb legalitat, però mai amb ètica. Emprant les tècniques pròpies del maltractador, que fa creure a la víctima que la culpa dels danys rebuts és pròpia, han instrumentalitzat la democràcia en benefici partidista, fins i tot en contra de la seva mateixa realitat sociològica...

... És l'hora de veure què farà la coalició de govern davant una norma èticament injusta: acatament o desobediència? Serà com un exercici pilot amb un tema de menor abast polític que la consulta, la prova del cotó fluix definitiva per saber, d'una vegada per totes, si el 9-N anirem a votar o ens quedarem a casa.

pd 623

ARA,  ..... 2014

LA RIQUESA NO VESSA

Jaume Claret

"La riquesa amassada a les capes altes de la societat no ha degotat ni ens ha fet a tots els altres més rics, ni ens ha fet sentir més segurs ni més optimistes respecte del nostre futur i el dels nostres fills, ni ens ha fet més feliços..." Aquesta frase resumeix el cor argumental del nou llibre ("La riquesa d'uns quants beneficia a tothom?") del sociòleg polonès Zygmunt Bauman: ens enganyen.

...

Com diu Bauman, el problema no rau en la producció, sinó en la distribució...

La cooperació i la solidaritat han estat bandejades en favor d'un elitisme que només beneficia aquesta mateixa elit. La vida i els seus petits plaers han estat substituïts per un consumisme hedonista, no només d'objectes, sinó també de les mateixes relacions humanes. "Compro, doncs, existeixo" i, sobretot, mentrestant, no penso...

... Bauman no s'enganya i no acaba d'estar convençut sobre si podrem reaccionar abans del desastre.

pd 622

ARA dissabte, 26 de maig del 2012

XIMPANZÉS I CALAMARS

Albert Sánchez Piñol

...

Amb l'excusa de l'ecologia ens ha entrat per la porta del darrere un neopuritanisme que esparvera. Si en rastregem l'origen tot va a parar a un individu: Walt Disney. El món de Disney va organitzar una transfusió a gran escala de virtuts humanes en direcció a caricatures animals. Des d'aquell moment els animals ja no són animals. Són un nosaltres indefens, simpàtic, idíl·lic. La nostra visió del món animal ha esdevingut tan absurda com malaltissa. Els adjudiquem sentiments, valors i raonaments que no tenen perquè només són el que són: animals.

La pregunta, la pregunta realment important, és aquesta: ¿fins on estan disposats a arribar els animalistes?...

...

En un món idíl·lic no hi hauria conflictes. Però el món mai ha estat bucòlic i mai no ho serà. La vida és conflicte, i això implica que sovint hem d'escollir entre dos béns. I la naturalesa no és un parc temàtic...

...

Fa poc ens va visitar Jane Goodall, la gran especialista en ximpanzés. Li van preguntar si era partidària de concedir drets animals als animals. Molt lúcida, va dir que no, que els humans ja teníem drets humans, i que tampoc els respectàvem. Jo aniria un pas més enllà: com que els animals del nord ja tenen drets humans, almenys podríem concedir als humans del  sud drets animals. Alguna cosa hi guanyarien...

pd 621

ARA, 6 d'agost del 2011

RESSENTIMENT I PREPOTÈNCIA (i 2)

Vicenç Villatoro

(... continua)

El desastre dels anys trenta no hauria estat possible si no haguessin arrelat profundament en les societats de l'època dues actituds complementàries i destructives, que s'alimenten l'una a l'altra en espiral: el ressentiment social i la prepotència social.

L'onada de destrucció que es va desencadenar a la rereguarda republicana en començar la guerra espanyola no s'explica sense l'existència d'un tèrbol ressentiment social, a l'estómac, a les actituds, als discursos, a les paraules. Però aquest ressentiment no s'explica tampoc sense l'existència prèvia o paral·lela d'una prepotència social humiliant, que no el legitima, però que l'alimenta. A través del ressentiment o a través de la prepotència i el sentiment de superioritat de classe, cada part de la societat genera un odi cap a l'altra banda que acaba incitant a la seva destrucció. Sense el ressentiment no s'entenen aspectes del tot irracionals de la revolució. Sense la prepotència no s'entén la gènesi d'aquest ressentiment i no s'entenen tampoc aspectes criminals i també irracionals de la repressió posterior.

pd 620

ARA, 6 d'agost del 2011

RESSENTIMENT I PREPOTÈNCIA (1)

Vicenç Villatoro

Segur que la història mai no es repeteix igual. Però de vegades s'assembla una mica. I, sobretot, la història és un magatzem d'experiències que sabem més o menys com acabaven, on van portar. Per bé i per mal, per copiar o per evitar.

Som molts els que, des que va esclatar la crisi actual, ens mirem amb lupa les semblances i les diferències amb els anys trenta, després de la crisi del vint-i-nou. Sabem que allò va acabar malament, molt malament, i per tant és una guia fantàstica per saber què no hem de fer ara.

...

En un cert sentit, políticament, socialment, el que va passar als anys trenta ... va ser que els extrems es van carregar el centre. La crisi va tenir un efecte centrifugador: les sortides radicals, que van desembocar en els totalitarismes, van esbandir les moderades...

...

Em fa l'efecte que en el segle XXI hauríem d'evitar aquesta derrota del centre. I no estic parlant del centre polític, sinó d'una noció més àmplia d'espais centrals. La seva derrota va ser provocada llavors per la força hipnòtica del pensament totalitari, per la capacitat mobilitzadora del populisme de qualsevol signe, però també per la incapacitat dels espais centrals de gestionar la crisi.

...  el risc és que els valors que representen aquestes capes mitjanes quedin atropellats per la capacitat d'atracció dels extrems.

(continuarà...)