pd 917

​TRIUNFO núm. 640 - 4 de gener de 1975

LA CIA EN AMERICA LATINA

Gabriel García Márquez

​Salvador Allende va perdre les eleccions presidencials de Xile el setembre de 1964. El candidat triomfador fou el demòcrata-cristià Eduardo Frei... ara se sap que aquella derrota de Salvador Allende fou una victòria secreta de l'Agència Central d'Intel·ligència dels Estats Units (CIA), que es va gastar uns quants milions de dòlars enfortint els partits de dretes i comprant vots mercenaris contra el candidat socialista. Un home nomenat Philip Agee, que aleshores era oficial de la CIA a Montevideo, revela aquesta veritat i moltes altres en un llibre apassionant que es publica aquest mes. (Inside the Company: CIA Diary. Penguin Books. London)...
http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXIX&num=640&imagen=11&fecha=1975-01-04

http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXIX&num=640&imagen=12&fecha=1975-01-04

pd 916

​EL PERIÓDICO  dilluns 30 de juliol del 2001

​LA DRETA ESCOLARITZA ELS SEUS FILLS EN CENTRES CONCERTATS

Jordi Casabella

Els dirigents dels partits polítics catalans situats a la dreta de l'arc parlamentari (PP i CiU)... han confiat l'educació dels seus fills, almenys la majoria, a l'escola privada concertada. En canvi, la majoria dels dirigents dels partits d'esquerres opten per les escoles d'ensenyament públic...
 

ELECCIÓ POLÍTICA

Emili Muñoz

La suposada llibertat d'elecció educativa apareix, en la realitat, com una elecció de model ideològic i social on s'opta no per unes fines distincions curriculars i pedagògiques, sinó per unes gruixudes línies de posicionament social. La doble xarxa escolar no és un recurs per a la cohesió social, sinó que és un instrument més per a la segregació i per a la diferenciació. L'autèntica reforma educativa pendent no és la del currículum, sinó la del model que va consagrar la LODE.

pd 915

​EL PUNT ? - 28 de setembre del 2005

LA GENERACIÓ DE LA DUNA

Joan Ferrerós

​Fa uns anys uns pares joves contaven a uns amics que els seus nens jugaven amb sorra al menjador de casa; tal qual: un bon dia els caganers expressaren el desig de fer dunes i castells sortint del col·legi, i als progenitors els faltà temps per pujar al pis un parell de sacs de sorra,, apartar taules i cadires...; ara hi ha sorra pertot arreu, deien, però no es pot contrariar els marrecs: una frustració a tan tendra edat pot ser terrible... Si no ha estat la sorra, ha estat i és la moto, el mòbil, la Play station, tornar de matinada o no tornar... Avui els mocosos que mai no han tingut un "no", tenen de zero a quaranta anys, i, en permanent autocomplaença, pixen i trenquen ampolles pel carrer, malmeten mobiliari urbà, corren amb moto per lla vorera, posen la música (?) del cotxe  o al pis a tot volum... maten el vianant d'un pas de zebra. No són pas tots ni tan sols són majoria però... els hauria bastat un "no" raonat i, si rebequejaven, el mateix "no" subratllat am una bufa; la "tontorronería" de llavors ens ha facilitat un considerable monstre molest, vergonyant i car.

pd 914

​EL PUNT ? 20 de febrer del 2006

APROFITAR EL TEMPS

​Joan Ventura

Ens aixecàvem a les set del matí i tornàvem a la vesprada. Anàvem a escola a un poble veí, set quilòmetres que fèiem amb un carrilet tant atrotinat com enyorat. Dotze hores fora de casa, sense monitors, amb la carmanyola i litines per amorosir l'aigua. Teníem vuit anys. Ara els nens els portem amb cotó fluix, els duem amb cotxe davant la porta de l'escola; al migdia els programen activitats perquè no s'avorreixin i ens oblidem que jugar és molt sa i no costa diners. Quan surten del col·legi tenen més activitats, i ja no parlem dels que són esportistes! Tot sigui pel bé dels fills, que amb la Game Boy, la Play Station, els jocs d'ordinador i la televisió tenen la resta d'hores ocupades. La proposta de la sisena hora lectiva ha sacsejat la comunitat educativa quan el tema no és fer més hores... sinó com s'administren les 8 hores que la majoria de nens passen al col·legi, i les altres quan no dormen... Sense generalitzar, hi ha molts pares que voldrien que els nens es fessin grans sense passa per casa... A molts països d'Europa fan menys hores. Per tant, s'ha de deduir que a Finlàndia o Dinamarca aprofiten molt més bé el temps. Aquesta és la qüestió.

pd 913

​ARA dissabte, 14 de gener del 2017

ELS "NIMILEURISTES" AFORTUNATS

Toni Güell

​“El pitjor de tot és que, a contracor, molt a desgrat meu, començo a sentir-me afortunat”. M’ho diu l’Arnau, un doctor en sociologia de 35 anys que cobra 600 euros al mes per donar classes en una reconeguda institució educativa de Barcelona. Després de viure la precarietat ja durant el doctorat, l’Arnau va trobar feina en un centre privat on cada any donava la mateixa assignatura i on, malgrat això, cada any se li negava el contracte i se li pagava com si fos un conferenciant o una persona que impartís un taller ocasional... I tot i així, per honestedat intel·lectual l’Arnau es nega a dir que “el poder l’oprimeix” o que “el capitalisme l’explota”. “No poden atribuir-se estats intencionals a ens macro”, afirma. Avui, aquesta persona cultivada que, com ha fet sempre, es nega a caure en les temptacions equivocades del pensament, no pot evitar la perversió, incipient però existent, de sentir-se un afortunat perquè finalment té un contracte.
...

la Joana confessa un sentiment similar al del testimoni anterior. No pot evitar sentir-se afortunada. No està a l’atur. I no li passa com a aquella amiga que, amb un contracte de 4 hores diàries, ha passat el Nadal treballant-ne 12 pel mateix sou ridícul en una botiga d’una multinacional de la roba.

Primer va ser la precarització. Ara, a poc a poc, va arribant el segon estadi de l’ofensiva: la submissió de les consciències...

... la temptació de dir que “estan guanyant” és cada vegada més inevitable. Durant els últims anys, el pensament de la resistència, o la resistència del pensament, han estat laminats de manera implacable, i, excepte en sectors especialment polititzats, la joventut va tendint, sovint sense adonar-se’n, cap al moment dramàtic i subreptici en què interioritzarà la ideologia que la condemna al semiesclavatge i a la manca d’emancipació a llarg termini...

pd 912

​ARA dissabte 16 de maig del 2015

​TOREROS

Empar Moliner

Es tracta que un home, vestit amb una mena de leggings estrets de lluentons que marquen paquet, es posi de puntetes, premi el cul i clavi diversos ganivets eficaços a les zones vitals d’un remugant fins que aquest, després de voltes, agonia, dolor, ràbia i atordiment, s’agenolli i mori. Abans, l’ha hagut de destemptar, atabalar, per a gaudi del públic de dames amb mantellines al cap. Si ho fa molt bé, això de matar-lo, uns operaris li tallen l’orella a la bèstia amb un ganivet i l’hi regalen a l’executor, com a premi. Si encara ho ha fet millor també li regalen la cua. Es tracta de “ la fiesta nacional española”. L’espectacle de “ las corridas de toros”. En cap altre lloc del món es martiritza cap bèstia d’una manera tan organitzada i alegre.

El govern del Regne d’Espanya acaba d’aprovar que aquesta pràctica sigui declarada “patrimoni immaterial de la humanitat”. I, per tant, considera també que ha de “garantir els toros a Catalunya perquè vetlla per l’accés lliure de tots els ciutadans a la cultura”. A Catalunya el govern de la Generalitat les havia prohibit, les pràctiques que els dic.

Res com el ritual de la mort dels toros a la plaça pública em fa pensar en els mals del nacionalisme, aquest nacionalisme que t’impedeix ser racional. “A mi em farà més mal que a tu”, que diuen els que peguen o maten. Però res com tenir un fill petit que et pregunti coses, sense prejudicis d’aquesta mena, encara, per posar-te al davant del mirall. “Què li volen fer a aquest toro?”, em pregunta la meva filla. “Per què li fan mal?” Digues-li llavors que no, que la bèstia no pateix, que ha nascut per a això, si tens valor. Vejam si et creu, vejam si t’ho accepta. Digues-li que ha nascut per morir així i que li agrada. Parla-li de la cultura, del patrimoni immaterial. Vinga, xèrif, explica-l’hi a l’hora de sopar, vejam si t’entén. Et queda poc temps.

pd 911

​ARA  dissabte, 16 de maig del 2015
ALGÚ L'HI HAVIA DE DIR 

Albert Om                                                                

​Carta a Joan Tardà

No és refinat ni glamurós ni sibil·lí. Però vostè és una cosa molt més important: noble...

Que algú es mulli quan ens han faltat al respecte a tots -es digui Tardà o es digui Coscubiela- és molt d’agrair. Hi ha polítics a qui se’ls veu el llautó quan fan el número de cara a la galeria. A vostè no. A vostè el van parir així... Algú que va de cara i que planta cara, que no s’arronsa, que ja el poden amenaçar que el faran fora... Algú que diu el que pensa i que, contràriament al que podria semblar, té bastant pensat el que vol dir. Algú que renega sovint, però mai dels seus orígens.

I així, de la dignitat aniríem a parar a la coherència. Coherència amb la seva família republicana i amb la seva lluita antifranquista, primer al PSUC i Nacionalistes d’Esquerra i més endavant a Esquerra Republicana.
...
Fa uns anys que tots ens veiem amb cor d’exhibir superioritat moral davant dels polítics. Trajectòries com la seva, diputat Tardà, ens recorden que al Congrés, al Parlament o als ajuntaments hi tenim moltes persones (de partits diferents) que simplement són allà per millorar la societat on vivim tots.