ARA dissabte, 14 de gener del 2017
ELS "NIMILEURISTES" AFORTUNATS
Toni Güell
“El pitjor de tot és que, a contracor, molt a desgrat meu, començo a sentir-me afortunat”. M’ho diu l’Arnau, un doctor en sociologia de 35 anys que cobra 600 euros al mes per donar classes en una reconeguda institució educativa de Barcelona. Després de viure la precarietat ja durant el doctorat, l’Arnau va trobar feina en un centre privat on cada any donava la mateixa assignatura i on, malgrat això, cada any se li negava el contracte i se li pagava com si fos un conferenciant o una persona que impartís un taller ocasional... I tot i així, per honestedat intel·lectual l’Arnau es nega a dir que “el poder l’oprimeix” o que “el capitalisme l’explota”. “No poden atribuir-se estats intencionals a ens macro”, afirma. Avui, aquesta persona cultivada que, com ha fet sempre, es nega a caure en les temptacions equivocades del pensament, no pot evitar la perversió, incipient però existent, de sentir-se un afortunat perquè finalment té un contracte.
...
la Joana confessa un sentiment similar al del testimoni anterior. No pot evitar sentir-se afortunada. No està a l’atur. I no li passa com a aquella amiga que, amb un contracte de 4 hores diàries, ha passat el Nadal treballant-ne 12 pel mateix sou ridícul en una botiga d’una multinacional de la roba.
Toni Güell
“El pitjor de tot és que, a contracor, molt a desgrat meu, començo a sentir-me afortunat”. M’ho diu l’Arnau, un doctor en sociologia de 35 anys que cobra 600 euros al mes per donar classes en una reconeguda institució educativa de Barcelona. Després de viure la precarietat ja durant el doctorat, l’Arnau va trobar feina en un centre privat on cada any donava la mateixa assignatura i on, malgrat això, cada any se li negava el contracte i se li pagava com si fos un conferenciant o una persona que impartís un taller ocasional... I tot i així, per honestedat intel·lectual l’Arnau es nega a dir que “el poder l’oprimeix” o que “el capitalisme l’explota”. “No poden atribuir-se estats intencionals a ens macro”, afirma. Avui, aquesta persona cultivada que, com ha fet sempre, es nega a caure en les temptacions equivocades del pensament, no pot evitar la perversió, incipient però existent, de sentir-se un afortunat perquè finalment té un contracte.
...
la Joana confessa un sentiment similar al del testimoni anterior. No pot evitar sentir-se afortunada. No està a l’atur. I no li passa com a aquella amiga que, amb un contracte de 4 hores diàries, ha passat el Nadal treballant-ne 12 pel mateix sou ridícul en una botiga d’una multinacional de la roba.
Primer va ser la
precarització. Ara, a poc a poc, va arribant el segon estadi de
l’ofensiva: la submissió de les consciències...
... la temptació de dir que
“estan guanyant” és cada vegada més inevitable. Durant els últims anys,
el pensament de la resistència, o la resistència del pensament, han
estat laminats de manera implacable, i, excepte en sectors especialment
polititzats, la joventut va tendint, sovint sense adonar-se’n, cap al
moment dramàtic i subreptici en què interioritzarà la ideologia que la
condemna al semiesclavatge i a la manca d’emancipació a llarg termini...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada