pd 1695 Nadal

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula... Ja no s’envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l’any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs... La cultura del país s’ha evaporat...

Narcís Comadira

pd 1694 Nou clima, noves perspectives?

(arafamesdunanyimig)

... el nou govern Sánchez no ens permet deixar de ser escèptics, perquè no farà cap pas en fals, especialment en la qüestió catalana... intencions i prou, amb maquillatge federal, com fa 15 anys. Hi haurà bona educació en lloc de macarrisme, perquè el PSOE això sí que ho té; però esperar-ne alguna cosa més és apuntar-se al realisme màgic... Una rebaixa de la tensió és indispensable perquè Catalunya recuperi l’alè i perquè tothom recompongui files, renovi lideratges... sense la necessitat de malgastar totes les energies a reaccionar als greuges i a les humiliacions diàries... Però no podrem arribar a aquest punt de, diguem-ne, normalitat, si no s’arriba a una solució per a tots els represaliats pels fets d’octubre. Hi ha moltíssima gent a Catalunya, més enllà i tot del 47% de votants independentistes, que exigeix que es posi fi a una situació humiliant i inhumana com la dels presos. En aquest punt cal ser inflexibles i insistents fins a l’extenuació.

Toni Soler

pd 1693 Torneu-vos-en a casa

(arafamesdunanyimig)

... S’omplen la boca de democràcia i participació per negar-la: delegueu, delegueu, que ja hem arribat. I acateu, sobretot acateu: adheriu-vos, desafectes. I cap a casa, va. Però acatar concretament què? La injustícia? Esparveren les crides a l’espera de la calma -quina?-, al retorn a la tranquil·litat -de qui?- i al regne de la neutralitat a l’espai públic, com en tot cementiri... Mirat dialècticament, capgirant el discurs inquisidor del poder, hi ha motius mínims per a la celebració. Si tant ordenen disciplinàriament que ens en tornem cap a casa és perquè saben del cert que seguim al carrer, i que la lluita -per una societat mínimament decent, com diria Isaiah Berlin- sempre continua... Ho saben ells i ho sabem nosaltres: la capacitat de resistència, persistent i resilient, de moltíssima gent és avui inversament proporcional al que anuncien... I no, no pensem tornar-nos-en a casa. És el que voldrien. Evidència desobedient: a peu de carrer tant com calgui fins que fem tornar a casa els únics que hi han de tornar i que mai no ho faran sols. En Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el Quim Forn, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, el Josep Rull i en Jordi Turull. I en Carles, la Clara, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Marta, l’Adrià i l’Anna Gabriel. Perquè fins que ells no tornin a casa, nosaltres tampoc ho podrem fer. Ni valdrà la pena fer-ho.

David Fernàndez

pd 1692 Comença el diàleg de sords: benvingut sigui (2)

(arafamesdunanyimig)

... l’independentisme ha acceptat que li cal recomençar sense renunciar al camí fet. L’anomalia dels presos polítics i dels polítics exiliats, més enllà del dolor i la injustícia, dona sentit a la denúncia democràtica de l’independentisme. En canvi, per a l’Estat és un maldecap, una taca permanent. En aquesta hora de la represa de diàleg, ni que sigui de sords, la mera existència de presos i exiliats debilita l’autoritat moral de l’Estat...

... l’escola que es farà a la Model durà el nom de Xirinacs. Per a mi és la millor notícia de la setmana: un preciós triomf pòstum. La Catalunya que ell hauria volgut és un país que a les presons hi fa escoles, un país on la paraula, el diàleg, la tolerància sempre tenen una segona oportunitat... Xirinacs i Francesc Vicens, tots dos també van passar per la presó, dos independentistes de primera hora, d’aquella Transició que no només va voler enterrar el passat, sinó ocultar el present de la seva plurinacionalitat. Però tot torna. Ara tenim la plurinacionalitat tancada de nou a la presó i tenim l’autonomia catalana presidida per un independentista, un polític tan atípic com Xirinacs o Vicens. I a Madrid, un nou Felipe, el Pedro, enmig de la cridòria ultranacionalista que sempre ha impedit a Espanya mirar-se al mirall de la seva diversitat. És així com recomença l’endèmic diàleg de sords. Benvingut sigui.

Ignasi Aragay

pd 1691 Comença el diàleg de sords: benvingut sigui (1)

(arafamesdunanyimig)

Pronostico que passarem del no-diàleg al diàleg de sords. I afirmo que això és un avenç. És l’únic terreny en el qual Catalunya té alguna possibilitat de sortir-se’n. El simple fet que s’instal·li un marc de diàleg ja és una victòria... el president espanyol té poc marge, i segurament escassa voluntat, per a un diàleg autèntic, i menys per a la negociació que voldria Torra. Però en qualsevol cas la retòrica del diàleg és un canvi... A Cs li resultarà difícil mantenir la ficció d’un president de la Generalitat racista. Perquè Torra, un nacionalista català d’ordre i cultura, senzillament pertany a la raça dels tolerants, dels simpàtics, dels bonhomiosos, dels dialogants. També dels ingenus, sí. El pitjor enemic per a un cínic és un ingenu. El pitjor rival per a un polític és un no-polític. El pitjor contrincant per a un intolerant és un tolerant... La situació ha canviat. No ens podem fer gaires il·lusions, però comença a tornar la política, la paraula...

Ignasi Aragay

pd 1690 Una força tranquil·la

(arafamesdunanyimig)

E​n la batalla per la imatge i l’empatia en les opinions públiques democràtiques, el sobiranisme català ha jugat fins ara amb un avantatge, malgrat la fragilitat de les seves eines: el que tenia al davant era un govern espanyol antipàtic, que feia pudor de resclosit franquista, repressor i amargant. Però ara això ha canviat. El nou govern espanyol defensa en el fons la mateixa causa, però va vestit de postmodern i de guai, sobretot si aconsegueix amagar prou Borrell. Certament, continuaran existint els morros perpetus d’Inés Arrimadas i l’agressivitat dels arrencadors de llaços grocs, però això, sense el paraigua directe del govern espanyol, serà cada vegada més marginal, més excèntric, més pintoresc (potser més radical). El nou rostre de l’unionisme oficial serà més simpàtic, amb aparença més moderna i dialogant, amb menys pes de la ganyota crispada i del recurs a la força. Això posa deures al sobiranisme: no pot ser el sobiranisme el que faci també morros a tota hora. Ha de recordar constantment la injustícia dels presos i els exiliats. Però ha d’aconseguir aparèixer davant del món com una força tranquil·la, arrelada, constructiva, moderna, dialogant. Perquè els qui tindrà davant també ho voldran semblar.

Vicenç Villatoro

pd 1689 Pomes agres

(arafamesdunanyimig)

"Les primeres declaracions de Sánchez de voler-se reunir amb Torra em preocupen perquè no es reunirà amb Catalunya sinó amb el separatisme", diu Inés Arrimadas... Dir això és no acceptar que en la democràcia guanya el que vol la majoria. Va així, això. El que guanya esdevé el representant de tothom...

Inés Arrimadas es queixava, fa uns dies, que al Parlament la gent no la saludava... a Albert Rivera tampoc no el saluda ningú allà. ¿I si la crispació permanent, el to emprenyat, emmurriat, les nul·les ganes de construir acabessin fent que tothom sortís corrents? Es pot ser cínic, segur que sí, però el cinisme no pot ser l'única bandera de ningú, perquè el cinisme, com el sarcasme, com el to de reny permanent, són esgotadors per als que ho reben. A hores d’ara, que un polític estigui sempre a la contra no serveix per guanyar, ja ho hem vist, i no serveix tampoc per fer aliances. Ni tan sols diverteix... I, sincerament, després d’haver vist Oriol Junqueras fent classe de filosofia a la presó, segons quin cabreig polític em sembla inadmissible, improductiu, 'pijo', avorrit, escumós, impostat, burgès.

Empar Moliner