pd 1783 De front, i no d'esquena 1

(arafa...)

​... No parlem, doncs, de fronts, però sí que hem de parlar de majories i de minories, perquè d’això es tracta. Si és dolent parlar de fronts, encara és pitjor parlar d’un país monolític que no existeix, ni falta que fa.... ​No fem frontisme, doncs, però acceptem que en qualsevol país democràtic les afinitats s’han de poder expressar de forma organitzada. Som una nació, i no un grup de WhatsApp; no cal que tots ens caiguem simpàtics, sinó que acceptem certs valors compartits.​.. ​Sí que cal, però, establir una frontera clara entre els que respecten els altres i els que no ho fan. Els que aplaudeixen que els seus adversaris siguin a la presó, i fins i tot impedeixen que se’ls recordi brandant un cúter, seran tan ciutadans com es vulgui, però no són amics, ni coneguts, ni -pel que fa a mi- saludats. I tots els que pensem això, siguem independentistes, federalistes, esquerrans o dretans, tenim el dret i potser fins i tot l’obligació de constituir-nos en un front: el front de la decència.

Toni Soler

pd 1782 Més política i menys teatre (i 2)

(arafa...)

... Torra va dir que ens organitzéssim. Em recordava aquell cartell de la Guerra Civil que demanava a la població que fessin tancs, que eren el vehicle de la victòria. I la gent arronsava les espatlles demanant-se que com coi podien fer-ne, ells, de tancs... Les preguntes que no estan contestades, els problemes que no se solucionen, rebroten... ... aquí tothom s’hi veu amb cor: amb la tele, amb la ràdio, amb Barcelona o amb els Mossos. Ni nacional, ni lliure, i de vegades sembla que ni ganes de ser-ho.
Ja que la bestiesa de l’Estat cada vegada ens dona més raons per voler ser independents, fora bo que la Generalitat no ens les prengués i hi hagués alguna cosa semblant a lideratge i bona comunicació, si no és molt demanar. Fa massa mesos que hi ha més gent que política. I més teatre.

Francesc Serés

pd 1781 Més política i menys teatre 1

(arafa...)

... Com que només em surten renecs, ho diré així: ¿després de vuit mesos de paràlisi, retrets i coses pitjors entre JxCat, ERC i CUP, se situa la responsabilitat en el carrer, en la gent i en la majoria social? ¿De debò? Doncs compte, que aquesta gent és el millor patrimoni que té l’independentisme i hi ha un risc de fatiga altíssim. Això de jivaritzar la gent també és una pràctica habitual de la nova vella política catalana... Per què l’Estat continua menystenint la cultura catalana? Per què la llengua és molt menys que de segona? Per què el dèficit fiscal, de tan abusiu com és, posa en risc la viabilitat econòmica del país i per tant de les generacions que en formen part? Per què es nega de manera sistemàtica el dret a decidir? I després de la tardor, per què es va reaccionar amb una violència impròpia d’un estat que es vol contemporani? Per què han actuat així mitjans, empreses i poders com la judicatura o la policia? Per què han fet servir una cosa tan miserable com l’extrema dreta? Les preguntes, avui, també afecten la Generalitat, si més no per passiva. ¿S’hi pot viure, reduït sota aquestes preguntes? I tant. I tant que s’hi pot viure. La gent viu a tot arreu del món, només cal conformar-s’hi. 

Francesc Serés

pd 1780 ¿Me permite usted este baile?

(Triunfo, nº 820, 14 de octubre de 1978)

​... La dansa és un dels ritus més antics de la humanitat, i originalment el seu radi d'al·lusió era molt ampli: religiós, lúdic, sexual, màgic... En el ritu del ball poden donar-se moviments codificats que simulen el coit (com a "Febre del dissabte nit") o una provocació de caràcter nacional o polític en temps de submissió forçada (com en "L'estratègia de l'aranya" de Bertolucci)... Lo primer que feien els conqueridors o els vencedors era suprimir les danses i totes les cerimònies que eren símbols de la identitat col·lectiva dels vençuts, dels perdedors... La sardana a Catalunya, com el flamenc, o el pericón,  tenen un caràcter d'identitat nacional que es reforça en cas de diàspora, esclavatge o submissió forçada...  

... Gairebé ningú balla sol (malgrat Zorba) i si ho fa, és puntualment: es balla amb l'altre o pels altres. Només en les comunitats petites o molt tradicionalistes la dansa conserva el seu caràcter de festa popular...   

Cristina Peri Rossi

http://www.triunfodigital.com/mostradorn.php?a%F1o=XXXII&num=820&imagen=52&fecha=1978-10-14

pd 1779 Sánchez: ni Franco ni Catalunya (i 2)

(arafa...)

Oriol Junqueras i Jordi Cuixart... ja pensen més enllà. Pensen més en el futur que en el present. Pensen que per sumar una gran majoria cal obrir els braços molt més enllà de l’independentisme convençut al qual apel·la Torra. Estan disposats a assumir una travessa del desert entre reixes i a treballar per aconseguir aquesta gran majoria social republicana. Confien a guanyar-se l’autoritat moral que, un dia, els permeti convèncer molts més catalans. Pensen que el seu sacrifici d’avui serà la seva força per al demà... La seva és una cursa de fons, una lluita constant. Estan disposats a resistir. Són homes de fe. Pensen històricament. I no tenen pressa.

La política sempre és molt dura, i ara encara més...

Ignasi Aragay

pd 1778 Sánchez: ni Franco ni Catalunya 1

​(arafa...)

​Pedro Sánchez... ​La valentia de Sánchez amb Franco, al contrari del que podria semblar, és una mala notícia per a l’independentisme. És mà dura amb Franco per poder ser també implacable amb Catalunya. Sánchez ni pot ni vol un diàleg polític de debò: no es mourà de l’Estatut i, si hi ha cap audàcia independentista excessiva, no dubtarà a respondre-hi amb duresa. Com a demòcrata antifranquista​..​.​

Quim Torra no és un polític a l’ús ni la seva és una presidència normal. No només ho sap, sinó que en fa bandera. Des de la seva arribada al Palau de la Generalitat ha estat el primer a desitjar una estada curta. Vol plegar com més aviat millor. Té pressa per portar el país a una nova cruïlla. Ho fia gairebé tot a la capacitat de mobilització de la gent. I es posa a ell com a exemple... Entén el seu paper com el d’un líder cívic, no com el d’un polític estrateg. No pretén fer d’estadista ni de polític pragmàtic que resol problemes concrets. El seu problema és que sap que no pot declarar la independència, que és l’únic que realment voldria fer. Per això cada dia diu el que més s’hi assembla: que el dret a l’autodeterminació és irrenunciable. No es mourà d’aquí...

Ignasi Aragay

pd 1777 Pel seu populisme els coneixereu

(arafa...)

Al populisme se’l coneix perquè mai critica res constructivament, no admet les raons que pot tenir l’altre, no està interessat en les solucions dels problemes de la gent: és la política dels egòlatres divisius que van als micròfons a repetir mil vegades les mentides i les ridiculitzacions dels altres fins a deshumanitzar-los, els que treuen el pitjor de la gent perquè un expert els ha explicat que el que porta la gent que mai no vota a les urnes són sentiments tan foscos com l’odi i la por.

Antoni Bassas