pd 1815 Entrevistes a polítics agressius

(arafa...)

 

... (A les entrevistes) l’agressivitat la posa el polític d’entrada per desactivar l’interlocutor i produir un vídeo 'hooligan' d’autoconsum entre els convençuts. Tant és que li demostrin amb dades que menteix. L’important no és que el polític digui la veritat sinó que se’l vegi enfadat de veritat (encara que tot sigui una farsa). Naturalment, d’aquest tipus de comportament no en pot sortir res que ajudi al servei públic ni al debat públic.

Antoni Bassas

pd 1814 "Farai un vers de dreit nien"

(arafa...)

Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i, ho he de dir, se m’ha tornat del tot inintel·ligible... No parlaré de com la veritat del nostre octubre de l’any passat és tergiversada per les autoritats espanyoles. No parlaré de com la portaveu del govern socialista repeteix amb tècnica goebbelsiana que les imatges del primer d’octubre de l’any passat, la majoria, eren falses… Hi ha gent que no té vergonya. Però ella va repetint que la majoria d’imatges eren falses i els espanyolets la creuen perquè els convé creure-se-la i així poden viure tranquils sabent que tenen un enemic que és un mentider, un simulador, que, a sobre de voler trencar la sacratíssima unitat de la pàtria, ordeix una teranyina de falsedats i insídies... És el desplaçament dels relats, com en diuen ara...

No parlaré del nostre octubre commemoratiu, ple de manifestacions i d’infiltrats i d’inconsistència política. Ple de contradiccions entre els partits independentistes i d’estupideses infantiloides de pati d’escola dels espanyolistes, que abandonen el Parlament quan una cosa no els agrada. Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són, es contradiuen tant com poden. Mentre el president de fora clama pel diàleg i per anar a poc a poc, el president de dins atia la protesta i fa ultimàtums a Madrid i alhora engega els Mossos a reprimir aquells que ha atiat. ¿Tan difícil és posar-se d’acord? Avantposar el país als partits? Deu ser la cosa més difícil del món. Deu ser impossible.

Narcís Comadira

pd 1813 Un sol poble (i 2)

(arafa...)

... atesa la potència i presència de la cultura espanyola a Catalunya, i els segles d’espanyolització activa, totes les polítiques desplegades pel catalanisme (televisió, escola, ús públic de la llengua, suport a la cultura en català), de fet, només tenen la capacitat d’aturar la tendència a la substitució del català pel castellà i fer mínimament viable la llengua catalana com a llengua d’ús públic normalitzat. Res més que això. I, encara, amb moltes dificultats... des de l’espanyolisme s’insisteix en la caricatura interessada perquè és funcional per aturar el sobiranisme i, sobretot, revertir els avenços del catalanisme. Han decidit que la millor arma de què disposen és conrear la fractura social, dinamitar els consensos i "romper Cataluña", com deia Aznar, o "montar un Ulster" com suggeria Jordi Cañas... quan certa esquerra s'abona a la tesi de la divisió i reacciona de manera ferotge contra la idea d’un sol poble està abjurant de la tradició del catalanisme popular per abraçar, en el fons, un programa espanyolista que la porta a alinear-se 'de facto' amb la dreta més reaccionària i antidemocràtica...

Jordi Muñoz

pd 1812 Un sol poble 1

(arafa...)

... Una certa esquerra catalana s’ha girat agressivament contra una idea, la de "Catalunya, un sol poble", que té una genealogia clarament vinculada a les esquerres i al catalanisme popular... "un sol poble" és el programa bàsic que lliga la lluita per la democràcia i la igualtat social amb la de l’autogovern i la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. És la tradició dominant en l’antifranquisme català. És, això sí, l’expressió d’un projecte polític més que no un instrument d’anàlisi de la realitat... Si una determinada esquerra catalana, que ha anat adoptant unes posicions antiindependentistes cada cop més extremades, reacciona de manera furibunda ... és perquè comparteixen la interpretació, profundament deformada, que fa el nou espanyolisme d’aquesta idea. Aquest espanyolisme presenta la idea d’un sol poble com la base d’un suposat programa assimilacionista i uniformitzador. Però aquest mai no ha estat el seu significat...

Jordi Muñoz

pd 1811 La mà del pare

(arafa...)

... em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades... I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà...  vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit. Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut... El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir així.

Sílvia Soler

Nota de l'amanuense: tal dia com avui de fa 101 anys va néixer mon pare.

pd 1810 29/9 Vergonya

(arafa...)

La convocatòria d’una manifestació a Barcelona de suport a l’actuació de la policia espanyola l'1 d’octubre de l’any passat (per part d’organitzacions policials!) és una vergonya. Ho és en primer lloc perquè no va ser precisament una actuació gloriosa: contra persones indefenses, que volien votar... En segon lloc, perquè hi ha evidències periodístiques i investigacions judicials en curs sobre com es va fer, en què la paraula 'desproporcionada' és la més suau que es pot fer servir. Però sobretot perquè aquesta actuació policial va ser un fracàs. No va aconseguir els seus objectius. Es tractava d’evitar el referèndum, i el referèndum es va fer. A un cost immens de violència, d’imatge i de milions es va aconseguir –fins i tot des de la perspectiva de qui enviava la policia– ben poca cosa. A Catalunya ara fa un any va passar allò que el govern espanyol no volia que passés i que s’havia compromès davant del món que no passaria. L’acumulació de forces policials no va tenir èxit. La manifestació, ara, només té un sentit polític: els qui volien muntar un Ulster a Catalunya han d’organitzar les seves marxes orangistes.

Vicenç Villatoro

pd 1809 Honorats d'haver defensat els drets civils l'1 d'Octubre

(arafa...)

El primer aniversari de l’1 d’Octubre converteix aquest cap de setmana i dilluns en uns dies de gran intensitat emocional. I de la mateixa manera que és important que el sobiranisme no quedi atrapat en la nostàlgia si no vol perdre impuls, és important no deixar de dir algunes coses: que no oblidarem l’emoció de veure arribar les urnes als col·legis, que l’estat espanyol va perdre el cor i les ments de molts catalans per sempre aquell diumenge, que és vergonyosa l'ocultació de la violència policial d’aquell dia que han fet la majoria de mitjans espanyols, que és igualment vergonyós el silenci dels intel·lectuals espanyols i que ens sentim molt honorats d’haver protagonitzat una història de determinació democràtica col·lectiva en defensa dels drets civils, que és com avança la llibertat dels pobles.

Antoni Bassas