pd 1930 El curiós cas de l'operatiu milionari que es dirigia sol

 

(arafa...)

  Atenció, estudiants de Dret: per exercir l'acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l'Interior i si l'esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.  

Antoni Bassas

pd 1929 Seguiu el judici, espanyols

 

(arafa...)

Tots els espanyols que ja han condemnat “los golpistas”, perquè així ho fan, cada dia, els polítics als quals voten, haurien de veure la declaració dels Jordis. Veurien el fiscal, enfangat fins al coll, demanant-los per cotxes fets malbé, pels tuits que han publicat i pels e-mails que han rebut, per sustentar una rebel·lió que li arriba, proforma, de les mans d’en Llarena. Haurien de veure –potser per primer cop– els vídeos en què ells parlen, tranquil·lament, amb els policies que escorcollen, les fotos del cordó de seguretat fet pels voluntaris, haurien de saber que Catalunya no s'entén sense l'associacionisme...

És per això que van treure el santcristo gros, l'altre dia. El rei ja va sortir a dir que “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei”. Que fort, Antònia. Però és que és la frase que el grapa al tron. Al seu pare no el van restaurar per una suposada democràcia, sinó per la llei de Franco. I a ell l'han col·locat no pas per una suposada democràcia, perquè si l’haguessin posat per una suposada democràcia, l’haurien votat primer. L'han posat per la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma. El mínim que podria fer, sabent això, és callar...

Així, quan aquest rei se'n va a l’Aràbia Saudita a vendre armes, sap que allà la llei no permet a les dones viatjar o estudiar sense permís del tutor, però li està bé, perquè la llei passa per davant de la democràcia. I és per això, també, que deu trobar bé que l’'Open Arms' sigui en un port espanyol. Per la llei. I no hi fa res que el vaixell no pugui salvar nenes com les seves. Perquè les seves no s’ofegaran, tot i que també naveguen pel Mediterrani, per motius diferents.

Empar Moliner

pd 1928 A la dreta dels presos polítics, un abisme

 (arafa...)

 Aquest dies, quan els presos polítics declaren davant el tribunal que no saben qui va pagar el referèndum, o que la gent va defensar les urnes sense haver-ne rebut cap ordre, es nota en el to de la rèplica dels fiscals l'escepticisme del funcionari de l'Estat de gamma alta que creu que l'Estat, expressat al BOE, és el principi i el final de la realitat, que fa molt de temps que va oblidar que hi ha una societat civil que viu del seu esforç i que les lleis evolucionen quan aquesta societat empeny els canvis...  

Antoni Bassas

pd 1927 El 155 com a programa ocult

(arafa...)

Des del 2012 fins al 2017 l'agenda política a Catalunya, i per connexió o conseqüència també a la resta d'Espanya, ha estat marcada pel miratge de la independència, és a dir, per la il·lusió òptica que feia versemblant a la llunyania aconseguir la independència, però que s'esvaïa en la proximitat. Des del 2017, l'agenda política està marcada pel miratge del 155, que no és menys il·lusori que la independència...el 155 no era una opció. Intentar governar Catalunya des de l'Estat no és possible. El 1934 es va poder fer. El 2017 ja no era possible... El 2017 l'exercici del dret a l'autonomia tenia una trajectòria de trenta-set anys i la suspensió indefinida de l'exercici d'aquest dret no només tenia un cost polític insuportable, sinó que a més no era tècnicament executable... Pretendre que es pot aturar de manera temporalment indefinida l'exercici del dret a l'autonomia i que es pot dirigir una comunitat autònoma des de l'Estat no és possible amb la Constitució de 1978...  Però és que, a part que jurídicament no és possible, políticament és impossible executar l'operació... La reducció de la constitució territorial per a Catalunya al 155  per un temps indefinit suposaria la fi de l'estat de les autonomies tal com l'hem conegut .... Aquest és l'objectiu expressament declarat per Vox. ¿Potser també el 'programa ocult' de les direccions del PP i de Ciutadans? ... 

Javier Pérez Royo

 

pd 1926 Hipocresia d'esquerres

(arafa...)

... S'ha imposat, doncs, el relat de la dreta: per a Espanya no dialogar sobre Catalunya és més important que aprovar uns pressupostos... Durant mesos es va dir que per culpa de l’egoisme catalanista no s’apujaria el salari mínim, cosa que és mentida perquè no es tracta d’una mesura pressupostària, i de fet Sánchez va acabar aprovant-la per decret... També s'ha posat molt d'èmfasi en les inversions que es perdran per la no aprovació dels comptes, però s'ha parlat molt poc del fet que tampoc no arribaran els 1.759 milions d’inversions endarrerides (no és un regal, és un deute), no pas perquè no hi hagi pressupostos, sinó perquè el govern Sánchez no complirà un acord que suposaria munició per al tripartit de dretes. Així, tant el PSC com els comuns es lamenten molt, però haurien de recordar que són corresponsables del bloqueig dels pressupostos de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. Això, pel que sembla, forma part de la controvèrsia política normal,... preparem-nos, però no només per a la manicomial campanya de la dreta postfranquista, sinó també per a un tsunami d’hipocresia de l’esquerra que ens havia donat esperança.   

Toni Soler

 

pd 1925 Catalunya encara està més en perill

 

(arafa...)

... L’existència de presos i exiliats és una llosa que pesa i pesarà. En primer lloc als que ho pateixen en pròpia pell, tot i la fortalesa mostrada aquesta setmana. I en segon lloc a l'Estat i a l'independentisme. Ja s'ha demostrat que impedeix fer pròpiament política: es fa retòrica grandiloqüent... tenim un Torra que es nega -i li neguen: des de la presó, els partits, Waterloo i la societat civil- capacitat de maniobra. És un govern tenallat, simbòlic. Tot són principis...  el PSOE, només li caldrà fer cirurgia plàstica per apedaçar una Catalunya submisa, amb una Generalitat domesticada, una TV3 ofegada, uns Mossos sota control de l’Estat i sobretot una escola intervinguda (això és el més difícil i, per tant, on més s’esforçaran)... Sánchez es presenta com el moderat entre dos radicalismes: el d'uns conservadors ideològicament desfermats i el d’uns independentistes que no afluixen. A Europa segur que li compren aquesta còmoda idea de moderació. Ja veurem, però, si l’hi compren els espanyols... L’independentisme, emocionalment tocat i estratègicament desorientat, es nega cap sortida pragmàtica, amb la qual cosa, més enllà dels convençuts -que segueixen sent molts, com s'ha vist a la manifestació-, malmet la seva imatge a l'exterior i la seva credibilitat a casa. La gent està molt despistada...

Ignasi Aragay

pd 1924 L'onada que ens arrossegarà

(arafa...)

... Part del conflicte Catalunya-Espanya és fill de seculars voluntats de ser que es neguen i s'ignoren... i respon a un replegament identitari que s'està produint globalment... Una part massa important dels ciutadans del segle XXI -desertitzats de valors pel catecisme consumista- volen tornar a ser masclistes, racistes i súbdits perquè, només sent-ho, senten que són algú. L’onada que aixeca el gep i portarà els tres fills d’Aznar a la Moncloa és, en part, inflada per aquest replegament identitari. També l’infla -no cal ni dir-ho- una fòbia a la diversitat que arrenca en aquella Reconquesta tan sovint invocada per Abascal (la versió ibèrica de l’“ American first ”). L’infla, en definitiva, un passat massa poderós -massa ple de covardies- perquè el present pugui fer altra cosa que entomar-lo... L'onada ens arrossegarà i, quan ho faci, ens aixecarem fent tentines i intentarem reconstruir tot el que ens feia dignes d’existir. Farem que sigui desitjable ser feminista, solidari i republicà, perquè només viu dignament qui creix: qui passa a ser el que no ha sigut mai. 

Albert Pla Nualart